La Glòria del Barroc

Potser hauria d’advertir a aquells que no s’han adonat que, encara que la guia de visita impresa és bilingüe, el títol de l’exposició “La Gloria del Barroco”, és solament en castellà, i això a mi, personalment, em fereix i m’ofén com a valencià, com crec que també ho fa als amics i amigues sollaneres amb qui vaig compartir la jornada.

No obstant això, deixant a banda aquesta particularitat idiomàtica a què ja ens tenen acostumats, hauré d’extraure breument tot allò que al meu entendre representà la visita en aquesta nova versió de “La llum de les imatges”, a què el col•lectiu Ullal és assidu en cada una de les seues edicions. Per començar vam tenir molta xamba –i una il•lustrada complicitat- amb la guia, aquella xicota d’Alcàsser que ara viu a Xàtiva, i que en la nostra llengua ens mostrà i explicà els petits – i no tan petits- detalls que fan més enriquidora i entenedora la visita als profans en aquesta matèria artística.

Tot i que els valencians som barrocs en tantes facetes de la nostra vida (artístiques, festives, gastronòmiques i fins i tot quotidianes), he de reconèixer que les tres esglésies seus d’aquesta exposició –Sant Esteve, Sant Martí i Sant Joan de la Creu- ens van impressionar pel seu exuberant barroquisme, ratllant de vegades amb el rococó, i amb una certa influència centreuropea. Poc a veure amb les nostres esglésies locals, que tot i participar de les darreries del barroc –quasi sempre construïdes durant el segle XVIII- contenen fortes influències neoclàssiques.

Així, doncs, si el continent expositiu ens enlluernà positivament a tots –l’interior magníficament restaurant dels edificis–, el contingut –les obres d’art exposades- no passen generalment per estar a l’altura d’unes altres exposicions anteriors; potser perquè aquelles disposaven d’un espai temporal i artístic més vast. Cal destacar en aquesta, al meu parer, el Sant Andreu de Josep de Ribera –propietat dels Lladró–, la capçalera del presbiteri de Sant Esteve, pintada per Vicent López –i també la porta del sagrari, com jo vaig suggerir, i finalment m’aclarí el catàleg-guia; el grup escultòric de Sant Martí i el pobre, l’escultura flamenca en bronze més important d’Espanya, a la façana de l’església pròpia; la Immaculada d’Alonso Cano i algunes altres de les obres en l’apartat dedicat a la devoció a la Mare de Déu: el llit de la Mare de Déu, procedent d’Albaida, i l’Aixovar de la Mare de Déu d’Oliva, per a sorpresa dels amics d’aquesta població que ens acompanyaven en la visita; potser també la diversa iconografia dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats.

Per a mi, tot i ser important la visita, ho va ser tant o més retrobar-me, després d’uns anys, amb els amics sollaners del col•lectiu Ullal, i comprovar que ho féiem tots plegats a la visita que fa el número… 82!!!, del grup. Això té un notabilíssim mèrit, Joan!!!


Francesc Beltran i López