El 19 d’octubre de
2013 vam celebrar la IV Festa Estellés a un emplaçament tan emblemàtic per a
nosaltres com és l’Alcaissia, coneguda com a la Creueta, el paratge on
antigament es trobava una alqueria musulmana i que molts segles després va
rebre i va allotjar la nostra venerada imatge del Crist. Una forma fantàstica
de celebrar una festa per la llengua i la paraula, per la comunicació, per la
poesia; a més, un homenatge més que merescut a aquest gran escriptor i poeta.
Entre la 1.30 i les
2 va començar a arribar la gent convidada, i vam emprendre la preparació de les
taules i cadires i el repartiment per totes les taules de la gran varietat de
viandes que hi teníem al davant. El sol, l’ombra del arbres i un vent d’allò
més fresquet ens van rebre amistosament. Les truites, ensalades, el pollastre
amb allada, arròs al forn, pizzes... no ens deixaven quasi veure la taula! I
tot això ben regat amb vins de la terra, a més d’altres begudes com aigua i
refrescos. El nostre poeta té molts versos que fan referència a menjars típic
valencians... menjant i recitant, bevent i cantant.
Vam ser un nombre
tan gran d’assistents al llarg del dia, vora la cinquantena, els qui vam
assistir a esta festa en homenatge als nostres menjars, la tradició, la poesia,
la música... en resum, la nostra cultura. En altres paraules, vam presenciar una
festa marcada pel bon ambient entre els amics que estàvem i l’estima a la
cultura sollanera. Després d’una llarga
estona de mossos, glops i converses diverses, va arribar el moment de les postres
i del cafenet per a, tot seguit, començar els preparatius per a les lectures.
Abans que res,
presentaré els músics que entre lectura i lectura ens van delectar amb diverses
peces musicals d’estils variats, però totes aquestes interpretades al so de la
dolçaina i de la tuba, que es confonien amb un juganer ventijol que movia les
partitures. José Ferrús i Ximo Luz van tocar l’Havanera dels Anells, el Vals
en sol, el Bolero Pla i un
fragment de la Suite Picassent; a més
d’altres cançons de caire popular com: La
manta al coll, Mari Carmen i Adiós
Amigo.
La llista de
persones que vam llegir un poema vam ser: En primer lloc va encetar el torn de
paraula Blas Fuentes, que ens va
recitar el poema “No hi ha llum com la llum amb què il·lumines el món quan apareixes i
t’acostes” de Marc Granell. Va ser el primer d’una sèrie de poemes de
temàtica amorosa, ja que este 2014 ha estat principalment la lectura de poemes
d’eixe tipus.
Paco Duart, qui en nom de Llorenç Benaches, que es troba allà a les
terres del nord com tots sabem, ens va llegir el poema “Vora el barranc dels Algadins” de Teodor Llorente, amb el qual ens desitjava
que passàrem una bona diada estellesiana i ens enviava una cordial salutació.
Gauden Fernández va prendre el torn de paraula just després i va encetar
una sèrie de poemes de F. Manuel Llorens, el mestre de les
Llometes. “Per què escric en valencià?” va ser l’escollit per ser un poeta tan pròxim
a nosaltres i per la defensa a la nostra llengua, tan perseguida com està
sent-ho darrerament.
Joan Ferrús, com a bon mestre, en va fer una explicació amb els papers a
les mans del poema “Sols resta el cap” de
F. Manuel Llorens, en record a la nostra imatge del Crist. Un anàlisi de tots
els per què i el com del que es diu que era i el és hui dia de l’obra de
l’escultor val·lisoletà que la va crear.
Ramon Ibor, en la seua primera intervenció va recitar el poema “La barca” de F. Manuel Llorens, per
tancar el cercle de la poesia del Mestre de les Llometes, en el qual es parla
de la relació que pot arribar a tindre l’amor, l’Albufera i la vida diària en
una persona qualsevol del nostre poble, com és en el cas de Ramon, una cosa que
tots sabem ben bé.
Francesc Buïgues va ser el següent en agafar el torn de la paraula per un
meravellós discurs en favor del que estava ocorrent eixe dia: gent celebrant un
dia cultural, orgullosos de fer-ho, i que a tothora estan tractant de
promocionar el seu poble, la seua cultura i la seua llengua. Sorprenent, però sempre reivindicatiu. I tot
seguit ens va recitar el poema “Cançó de
les dones” de Vicent A. Estellés, el poeta homenatjat en eixe dia, que en
eixos versos homenatjava a totes i cadascuna de les dones valencianes.
Pepa Pastor va seguir el seu home per a, amb la “Cançó de la lluna”, de
Vicent A. Estellés, i amb el seu parlament inicial, fer-nos pensar en tot el
que està ocorrent en el món en estos negres dies que vivim, i en la necessitat
de solucionar-ho tot abans que siga massa tard, com persones, “cara a cara”.
Just després va ser Alba Martínez, la membre més jove dels assistents,
qui, lluitant contra els nervis, ens va sorprendre llegint un poema llarg, “Tot açò que ja no pot ser”, de Vicent A. Estellés, però que, tot i
això, té alguns dels versos d’amor més bonics escrits en la nostra llengua.
Joan Ferrús va tornar a recitar un poema, en este cas la “Sonata d’Isabel” de Vicent Andrés
Estellés, dedicat a la seua dona durant la seua etapa de la vellesa. El poema
expressa els sentiments de l’autor quan al despertar-se un matí qualsevol i
contemplar una fotografia d’ell i la seua dona de joves. Explica que encara que
els anys han passat, l’amor que sent per la seua dona segueix sent el mateix,
i, a més, en el poema li agraeix a la seua dona tota l’ajuda que ha rebut
d’ella.
A continuació, Ramon Ibor ens va llegir, quasi com si fóra un actor de
teatre declamant Hamlet, un poema escrit per ell mateix, “L’Albufera”, una visió personal del que és per a ell eixe
territori tan conegut i que forma part de Sollana d’igual manera que ambdues
coses són una part íntimament lligada al que és Ramon i, per què no
enganyar-nos, tot ha format de nosaltres mateixos i ens ha fet com som.
Paco Montagud ens va
explicar el sentit d’este poema, el més emocionant de tots els que s’hauran
llegit a totes les festes estelles celebrades, i no exagere, ja que a més de
dos i tres persones se’ls veia una llagrimeta a punt de caure-li per la galta. “Vindrà la mort, i jo no seré al llit” és
un poema de Vicent A. Estellés que va
ser adaptat per Paco Montagut en memòria del seu germà Joan, que va morir de repent,
i de qui no es va poder acomiadar com calia.
Vindrà la mort i jo no seré al llit
Vindrà la mort, i jo
no seré al llit,
ni al menjador,
assegut al divan:
l’esperaré al replà
de l’escala,
entre els parents
que han arribat de l’horta,
de cap a peus com
vestit de diumenge,
de blau marí, amb la
corbata torta,
i no serà necessari
que entre:
us diré adéu, des de
la porta, anant-me’n.
Evitarem, potser, el
formalisme,
i tot serà lleuger i
natural:
m’ajudarà,
agafant-me d’un braç,
la meua mort, en
baixar per l’escala.
S’excusarà per si ha
trigat massa;
però és que, abans,
ha tingut quatre casos.
Vicent Andrés Estellés
|
Vindrà la mort, i jo no seré al llit
ADAPTACIÓ de Paco Montagud
En memòria del meu germà Joan (11/2/09)
Vindrà la mort, i jo
no seré al llit,
ni al menjador,
assegut al divan:
l’esperaré en la
mateixa escola,
entre els companys
quan acabe la jornada,
de cap a peus vestit
com sempre,
de bon humor, en la
darrera hora,
i no serà necessari
que entre:
us diré adéu, des de
la porta, anant-me’n.
Evitarem, potser, el
formulisme,
i tot serà ràpid i
casual:
m’ajudarà,
agafant-me d’un braç,
la meua mort, en
acabar l’estada.
S’excusarà per si no
ha trigat massa;
però és que, abans,
no he pogut avisar encara.
|
Per acabar, vam iniciar la lectura tradicional per part de tots els
assistents del poema “Assumiràs la veu
d’un poble” de Vicent Andrés Estellés
per a procedir a l’acomiadament fins el 2014, en recerca de millores i novetats
que continuen convertint la Festa Estellés que celebra el Col·lectiu Ullal com
a única.
ÀLBUM FOTOS PICASA
Blas Fuentes Benito (fotos de Joan Ferrús i Amparo Zamora)
