Ruta Cultural Penàguila i Enric Valor

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL
 Ruta cultural Penàguila i Enric Valor
Eixida nº 93 Data : Dissabte 26 de març de 2010. Organitza : Joan Ferrús Vanaclocha

Penàguila: territori de les rondalles d’Enric Valor


EIXIDA 93. PENÀGUILA, per les terres de les rondalles d’Enric Valor. Excursió amb motiu del centenari del seu naixement. (1911- 2011). Dissabte 26 de març de 2010. Una visita a Penàguila i els seus voltants de la mà de l’escriptor Víctor Labrado, gran coneixedor de les rondalles de Valor.

PROGRAMA: Eixida de Sollana amb cotxes particulars des de la Plaça a les 8:00 h. del matí, arribant al voltant de les 9:45 h. Primer baixarem a la FONT DE PENÀGUILA on Víctor ens parlarà de la rondalla “I queixalets també” per esmorzar. Després, pujarem al CASTELL DE PENÀGUILA, on Valor situa la rondalla “El dimoni fumador” i des d’on s’albira quasi la meitat del territori de Valor, des d’allà dalt Víctor ens referirà algunes de les rondalles més populars de Valor. Baixarem a dinar a la població veïna de Benilloba a una filà de moros i cristians.
PENÀGUILA: D'origen musulmà, la vila estigué totalment emmurallada, i actualment es conserven restes dels murs i algunes torres; així com diverses casalots senyorials. En el segle XIII serà protagonista el seu castell degut a les insurreccions d’Al-Azrq. Dominats els sublevats l'any 1258, els moriscos seran expulsats de la població restant aquesta sense habitants. Després de la segona sublevació, en la qual morirà Al-Azraq, les terres seran entregades (1276) als ballesters que defensaven el castell. L'any 1338, Pere III el Cerimoniós va fortificar-lo, i encarregà la seua defensa a Sanxo López de Boltaina. Fou vila reial amb dret a vot en les Corts Valencianes. Fins l'any 1535 depengueren de la seua parròquia les esglésies d'Alcoleja, Ares, Benigali i Beniafe. Pertanyé durant els segles XV i XVI a la família Fenollar i després als marquesos de Guadalest. El poble és fresc i ombrívol amb molts elements dignes de ser vistos i ser coneguts, és gran i ple de racons o detalls de diverses cultures històriques. Està envoltat per tres rius que són el Frainos, el major afluent del Serpis, l’Anodrac i el riuet, tots tres proporcionant-li gran abundància d’aigua a aquesta localitat agrícola dedicada al conreu de fruiters o ametlles. GASTRONOMIA: Pericana, olleta, sèmola i borreta. MONUMENTS: Porta medieval “El portalet”, les cases nobles dels Fenollar i els Moncada, la font de 30 canelles, el Jardí de Sants i el Castell de Penàguila. FESTES: 26-29 d’agost, Moros i Cristians en honor a la Mare de Déu del Patrocini i els Sants Abdó i Senen. SITUACIÓ. Enclavada en la vessant occidental de la Serra Aitana, vora la carretera que comunica La Vila Joiosa i Alcoi. A 50 km d’Alacant. COMARCA: L’Alcoià. TERME: 49’9 KM2. ALTITUD: 685 m. HABITANTS (2006): 334

ENRIC VALOR I VIVES va nàixer a Castalla el 22 d’agost de 1911, del seu pare va aprendre a estimar els clàssics, la natura i la conversa. La seua mare el va fer descobrir la literatura. Quan va ingressar a l’escola ja sabia llegir, ja havia descobert l’afició per la cacera, sobretot pel que té d’excursionisme i de contacte amb la natura. També es va interessar moltíssim per la meteorologia. Des de molt jove, es va sentir compromés amb el valencianisme i va tenir contacte amb grans patriotes com Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Manuel Sanchis Guarner, etc. el 1934 va començar a viure a València. L’any 1949 forma part de Lo Rat Penat junt amb Carles Salvador, Soler i Godes i Josep Giner. A partir de 1950 comença a publicar les seues bellíssimes Rondalles Valencianes. N’ha escrit 36. El 1960 publica la primera edició de L’ambició d’Aleix, i inicia la seua producció com a gramàtic: Millorem el llenguatge i la flexió verbal (1983). Enric Valor ha dedicat la seua vida a estudiar i difondre el valencià i ha ebut molts guardons pel seu treball. Ha estat investit també Doctor Honoris Causa per la major part de les universitats del nostre àmbit lingüístic. El 13 de gner de 2000 va morir a València. Havia nevat sobre la Serra d’Aitana. Ara ens somriu des de Més enllà de l’horitzó. Valor ens ha transmés l’orgull de ser valencians i ens ha deixat una gran obra. Llegir-la és la millor manera de recordar-lo. I com a mostra ací teniu dos fragments de dues rondalles:
I QUEIXALETS TAMBÉ: Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d'intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d'oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abudantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però les nits, d'ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l'aigua i l'udol del vent en els oms de la baixada.
EL DIMONI FUMADOR. La travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll. Orientat a tramuntana, és aquell un pintoresc indret, però resulta més aviat trist i solitari. D'a mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un soliguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terrany extremadament trencat del terme baix. Per aquell camí de ferradura és per on pujava una vesprada de tardor, en aquell temps, un home de Penàguila a qui deien l'oncle Porra. Era ell un homeneu animós, trempat, així com d'una quarantena d'anys, que devia el seu malnom al nas prominent que tenia i que li donava molta personalitat. Bon home també ho era de veritat; però tenia molt arrelats dos vicis; el primer, una desgavellada passió per la cacera; l'altre, que bevia vi immoderadament, sobretot els dissabtes. Açò darrer, probablement va ser la causa del disgust que va tenir aquella vesprada en l'antic camí, allà amunt vora la crestallera del Castell.