Excursió a Torrent

TORRENT: L’església de l’Assumpció, el Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep Ferrís i la Torre Musulmana. 25-04-2010

Assistents: Joan F. – Juanjo Roig – Juanvi i Mª Àngels – Francesc Buïgues i Pepa – Antonia Chulvi – Cristina Molina – Vicent Moncholí i Matilde – Tolet – Velis – ALAQUÀS: Enrique Martí – Pura Besó – Vicent Fortuny – Mª José Tafaner: TOTAL: 16.

Cronica de Vicent Moncholí.

Com que sóc de Massanassa, vam decidir esperar la gent del col•lectiu en la rodona del saló Mediterraneo, junt al desviament d’Albal-Torrent. En el recorregut cap a la ciutat, la vista no dóna per a més, oferint-nos un paisatge amb un canvi total i on en trenta anys hem pogut veure com els horts de tarongers i l’horta han estat substituïts per sòl industrial i urbà, amb un entramat de carreteres que puja i baixa cap al nord i sud de Torrent i els pobles dels voltants.

Entràrem per la part nova del sud, vorejant el poble que ha crescut desmesuradament, i on aparcar els vehicles, sobretot en el casc antic, és un gran problema, per això els deixàrem un poc distants. A les deu en punt estàvem tot el grup a la Plaça Major, on havíem quedat amb Adrià Bessó, director del Museu Comarcal de l’Horta Sud “Josep Ferris”, que ens feu de guia per qüestions d’amistat. L’Adrià ens va anar explicant com es va fundar l’església de l’Assumpció en l’època de Jaume I fins les últimes reformes després del 36. A dintre, el temple llueix un altar barroc de nova fàbrica i ajustat a l’estil anterior, doncs com tantes d’altres, l’eglésia també fou cremada en la guerra civil, salvant-se de la crema la capella de l’Assumpció, una vertadera joia del barroc valencià. Adrià ens va donar una classe de bon saber. Prompte ens adonàrem que és un home ben entès en història de l’art.

Com que tots ens sentíem tant a gust i entusiasmats amb el tema, haguérem de replantejar-nos l’horari, ja que encara quedaven per visitar dos edificis molt interessants del poble, com ho són el Museu Comarcal i la torre islàmica.

Deixada l’església, férem un xicotet recorregut pels carrers de la part antiga, on poguérem observar les poques cases de poble que queden, ja que com dèiem abans, Torrent ha estat la població que més ha transformat el seu paisatge urbà de tota l’Horta Sud.

A l’entrada del carrer de la Mare de Déu de l’Olivar, ja es pot observar la Casa Museu, hostatge típic de l’horta, casa de terratinents, cantonera a dues cares, entrades de carro amb les lloses de pedra, cambra, quadra, pallissa i fins i tot almàssera. Aquest edifici ha estat una bona recuperació, costejada per la Caixa de Torrent, la Mancomunitat de l’Horta i el mateix Ajuntament de Torrent. Es troba configurada tal i com es vivia fa un segle, amb mobiliari de l’època, amb una cuina plena de perols, llibrells, gerres i d’altres atifells que poc a poc ens feren recordar les cases que alguns de nosaltres coneguérem amb els utensilis que han deixat d’utilitzar-se i han desaparegut de les nostres llars: la poltrona de “l’abuelo”, les típiques “alacenes” carregades de pitxers i plats de ceràmica, el pou d’aigua amb la corriola, la post del pa i el seu mandil, l’escaleta i el sedàs de cernir la farina, i moltes coses més d’un temps tan llunyà i al mateix temps tan proper.

En l’almàssera ens passaren un vídeo de com es feia l’oli i al mateix temps podíem disfrutar tocant amb les pròpies mans les pedres de la mola. Al corral i sota un ombriu, estaven fent un conta-contes per a xiquets, ja que al museu hi ha sempre alguna activitat. Pujàrem a la cambra, a una xicoteta exposició de ferraments del camp, alguna d’elles pròpia de secà i, el més singular, foren els canyissos per al cuc de seda, reconstruïts de nou i apilats fins a set altures. No debades l’horta ha estat la zona on més activitat hi havia en la cria del cuc. La pallissa de la casa, en canvi, està dedicada al blat, amb tots els utensilis que s’empraven en la batuda, passant un vídeo de com se segava el forment i acabant amb els cants propis al batre en l’era.

La petenera s’ha mort
i l’enterra en un femer
i ha eixit una melonera
amb quatre melons d’alger

El museu donava per a la resta del matí, però ens esperava Lourdes a la plaça de la Torre, per explicar-nos els seus orígens i les avinences que ha sofert durant tots els anys de la seua història.

Es tracta d’un edifici de l’època islàmica. Torre vigia o de defensa, com la dels pobles costaners, els seus basaments són propis de l’època, on empraven cal, arena i pedra de canto. Durant tots aquests segles la torre ha estat sotmesa a tota mena d’afegitons com cases adossades, noves obertures de porta o tabicades les originals. Però ha tingut la gran sort de no ser enderrocada per a construir una gran finca com en altres poblacions, sinó tot al contrari. Avui, llueix al mig d’una plaça, ferma i triomfal, amb una restauració rigorosa i digna, ajustada als seus orígens primitius, emprant els mateixos materials de la seua fundació i deixant alguna empremta dels seu pas pel temps com a magatzem de l’ajuntament o presó en la guerra civil.

La torre està formada per quatre dependències arquejades per dos murs de contenció i al final la terrassa, amb quatre pinacles substituint les antigues troneres i amb una vista fantàstica del Vedat i els pobles de l’horta.

Hem pogut contar amb dos guies fabulosos, ja que l’amiga Lourdes, que es va oferir a fer de guia, ha estat la directora que ha dut a terme l’estudi d’obres i restauració de la torre, i a més de ser arqueòloga és una entusiasta del seu ofici.

Per acabar només queda dir, i crec que estareu d’acord tots els que anàrem a la visita, que hem gaudit d’una bona classe d’història, a més de conéixer un poble important. Des d’ací vull donar les gràcies a Adrià i Lourdes, que a més de ser uns bons professionals, senten la seua terra i això sempre és bo per a nosaltres i per a Torrent.

Gràcies amics.

UNES PARAULES DE CONTINUACIÓ DE JUANVI FERRÚS. Després de la fenomenal visita guiada, l’amic d’Alaquàs Vicent Ros (company de les rutes dels monestirs amb la seua dona Vicen, els seus parents Pura Besó Ros i el seu marit Enrique la nostra amiga Mª José , el fenomenal guia Adrià Besó i la seua muller i els seus fills), ens van obsequiar amb una ben saborosa paella, amb la picadeta prèvia i els postres posteriors a la nau de l’arbre. Donem les gràcies de tot cor a aquests amics i volem que aquesta amistat es mantinga de seguit i que puguem seguir gaudint de seua presencia per a les properes excursions que organitze el col•lectiu Ullal.