Crònica de la quarta etapa de la Ruta Monestirs

Convent d'Aigües Vives – Alzira. Dissabte 27 de Febrer de 2010

Sobre les 8:45 i després de superar algun imprevist eixim tot el grup format d'unes 26 persones cap a la Barraca d'Aigües Vives on fem una breu parada a l'antiga estació del tren perquè “els nostres cronistes ens lligen sobre la seua història”.

Continuem sense pausa entre xicotets xalets i camps de tarongers cap al nostre primer port situat a uns 225 metres d'altitud (Serra de les Agulles). A mesura que anem ascendint, les sendes s'estreten i els nostres cors palpiten cada vegada amb més força a causa de l'esforç que ens suposa la pujada, però de tant en tant atalaiem l'horitzó i ens sentim reconfortats per la meravellosa vista de camps de tarongers que anem deixant darrere: la Vall d'Aigües Vives. Una vegada aconseguida la nostra primera cima podem albirar a un costat la Vall d'Aigües Vives que acabem de deixar i a l'altre la Vall de la Casella de la que ens sorprenen els seus espectaculars relleus muntanyosos i la seua densa vegetació. Es proposa un minut de silenci per a escoltar la veu de la mare naturalesa i amerar-nos dels seus olors.

Ja alguns suggereixen esmorzar, però Juanvi, gran coneixedor de la zona ens proposa aguantar fins baixar la vall ja que coneix un bonic rabeig al costat d'una de les nombroses fonts que es troben en la vall. Com som un grup obedient, li fem cas perquè sabem que no ens va a anar malament. Baixant la vall ens sembla increïble que estiguem a tan sols mitja hora d'una gran ciutat com València per la frondosa vegetació, arbustos i matolls que anem trobant-nos pel camí, tots ells autòctons: llorer, romer, murta, quina ..... i molts altres que els més experts podreu anomenar amb facilitat.

La ziga-zaga de l'estretíssima senda (anem en fila índia) ens fa aconseguir la font de l'esmorzar vorejant el 'Barranc de la Casella' sobre les 11'45. Prenem el nostre ben merescut esmorzar asseguts sobre les enormes pedres calcàries i compartim els variants de Pepa: papes, cacauets..., després el café de Vicen (reconfortant) i finalment els bombons casolans de Pura i Cristina (deliciosos).

Bé, després del gens menyspreable esmorzar emprenem el nostre segon tram amb l'ànim ben disposat perquè ens dirigim cap a la finca de la Casella i el 2n port, esta vegada 300 metres, Pas del Pobre. Cal caminar atents amb la vista al terra perquè de nou el camí es fa més estret, hi ha moltes pedres i a més, la gran inclinació del terreny fa que perdes l'equilibri si et despistes. Ens desprenem de la nostra roba de més abric, com novament ens indica Juanvi, i emprenem l'esprint final per a coronar el Pas del Pobre amb la seua creu, no sense abans fer alguna paradeta per a respirar i desaccelerar els nostres cors que pareix que eixiran del seu lloc i com no admirar les vistes de la Vall de la Casella que anem deixant al darrere.

En aconseguir el cim del Pas del Pobre sentim que el nostre esforç ha tingut recompensa, ací podem contemplar no un, sinó tres valls; quin d'ells més bell: Aigües Vives, La Casella i davant de nosaltres, el nostre objectiu la Vall de la Murta amb el seu monestir. Des de l'alt observem a la nostra altura a la llunyania 'La Creu del Cardenal' en un dels pics de la Serra i més a prop les 'Orelles del Cavall'. Ara ens toca descendir fins al Monestir jerònim de la Murta, que vist des de la llunyania amb la seua torre dels Coloms intacta i de pedra blanca ens fa sentir-nos pelegrins en l'edat mitjana i donar gràcies per eixes bótes de muntanya que calcem i eixa còmoda roba que portem que fan que el nostre camí siga molt més suportable i que no hàgem de patir tant com ho haurien fet gent de pocs recursos que transitaven d'un monestir a un altre. Novament, la vegetació de zona humida mediterrània, pròpia del lloc, ens embolica i a poc a poc baixant amb pas lleuger arribem al Monestir de la Murta, de l’ordre dels jerònims, travessant el pont de Felip II, la qual cosa ens fa pensar que el lloc en la seua època d'esplendor gaudiria d'il•lustres visitants. Apreciem junt amb la porta renaixentista, l'antic claustre i l'església, tot això en procés de reconstrucció. Junt amb el monestir, l'almàssera, antic molí on elaboraven l'oli i on el 'conserge' ens falca les credencials. Foto en grup per a testificar el nostre pas pel lloc. Ara, fins Alzira, només ens queden 6,8 Km.

Este, al meu entendre, és el tram més pesat i no per la seua dificultat, ben bé al contrari, és pla, sinó perquè en haver recorregut ja els llocs més emblemàtics ara només anhelem el menjar que ens espera. Anem conversant uns amb altres, passem per l'antiga fàbrica d'Avidesa; quina llàstima!, abandonada, desolada i, després de recórrer eixos 6 Km i escaig fins Alzira, arribem a la bifurcació on hi ha una font que ens indica a la Murta o a la Casella amb un mural fet de taulellets valencians.

La major part del grup ens asseguem i esperem una mitja hora perquè el grup de conductors vagen a arreplegar els cotxes per a traslladar-nos al bar de la Casella on ens espera una paella cuinada a l'estil 'Ribera' amb pimentó i alguns altres ingredients que als de l'Horta Sud ens criden l'atenció. Esperem prenent un aperitiu amb les restes que ens queden de fruits secs, i mentre, Cristina, ens va fent la boca aigua comptant suculentes receptes de rebosteria.

Una vegada traslladats al bar de la Casella, ja són les 15:30 i hem recorregut un total de 18,6 Km. Francesc Buïgues, en acabar de dinar, fa un breu però conscienciós discurs sobre les 4 etapes d'este recorregut i el repte que ha suposat a tots junt amb l'alegria d'haver-ho completat després d'haver compartit sentiments i emocions alhora que hem disfrutat d'un paisatge i una naturalesa que estava tan prop i que desconeixíem. S'agraeix a Juanvi, de tot cor, el temps dedicat a l'organització d'estes etapes i se li aplaudeix i felicita per això. Juanvi al seu torn ens agraeix a tots la nostra participació i il•lusió per compartir eixe temps i l'esforç invertit. Sobre les 5:30 de la vesprada donem per finalitzat el dinar.

Permeteu-me que com a membre del grup d'Alaquás no vulga acabar este resum sense abans donar les gràcies al Col•lectiu Ullal de Sollana i a Juanvi en particular com enllaç, primer per haver-nos permés realitzar estes etapes amb vosaltres i després per haver-vos conegut, ja que hem descobert un grup de gent hospitalària i encantadora on hi haja que ens ha fet sentir-nos molt a gust al mateix temps que ens ha permés apreciar el millor de les nostres terres i els nostres paisatges. Gràcies i si ens deixeu tornarem amb vosaltres.

Carmen Ros Bartual