Bona nit tots, benvolguts amics, benvolgut Vicente:
A l’igual que el Col·lectiu l’any passat va celebrar el I Aniversari de les seues activitats fent un sopar de l’estil d’esta nit, gastronòmic, en un ambient de cordialitat i de bona harmonia i retérem homenatge a una persona insigne de Sollana, en la figura del Cronista Oficial Juan Moleres Ibor, en reconeixement a la seua labor d’estudi i investigació, per fer possible que els sollaners disposem hui en dia d’una publicació que sintetitza la pròpia història local, enguany, en celebrar el II Aniversari de les activitats, ininterrompudes, del Col·lectiu Ullal, calia retre homenatge a altra persona que s’haguera distingit per això mateix que a nosaltres també ens preocupa, el voler a Sollana, el treballar pel poble. I en estes circumstàncies pareixia que, després del nomenament de l’any passat de Moleres, era quasi absolutament obligat, entre nosaltres mateix, les persones que formem el Col·lectiu i entre les persones que conegueu les nostres activitats, s’haguera de fer, forçosament, en Vicente García Castillo.
Me apresuro a decir, i li copie les paraules, que açò es fa a pesar de Vicente García Castillo. Ell és l’únic que està en desacord en l’acte que estem fent esta nit, per la seua pròpia manera de ser, que tots coneguem, i que naturalment es rebolca quan vas cara ell a proposar-li qualsevol tipus de cosa que se suposa es fa en agraïment a ell, o que se li vol demostrar un afecte més enllà del que és l’àmbit privat. Malgrat això, estem ací en este acte de sopar, tractant de fer un xicotet compendi d’agraïment, per part del Col·lectiu, a tot allò que, en certa manera, Vicent García Castillo representa per a nosaltres.
També afegiria a més, que tampoc seria jo la persona adequada per a dirigir les paraules d’esta nit, perquè en absolut sóc una persona neutral per a parlar de Vicente García Castillo; tots sabeu de la meua trajectòria en este camp de l’activitat cultural local en les facetes que siguen i, necessàriament, la meua referència obligatòria de Vicente García Castillo des de fa molts, molts anys.
De totes maneres però, tractarem d’eixir-se’n del possible desbarat que hi puga resultar per la falta d’entusiasme de l’interessat en rebre un homenatge i la meua poca disposició a posar les paraules adequades.
El que sí crec que tothom ha de recordar, saber, - els del Col·lectiu ho sabem i la resta, per ser del poble també ho coneixeu- , és que trobem en Vicent García Castillo amb una persona, com ja ha dit anteriorment Moleres, absolutament enamorada de Sollana. És Vicente una persona que, de tota la vida que el coneixem, la gent de la meua edat i la gent més major que jo, exactament igual, està absolutament xiflat per les coses que tenen a veure amb Sollana.
Sollana, pot ser que siga un poblet xicotet de la Ribera perdut ací entre altres grans ciutats com Sueca, Alzira; un poblet que pràcticament no té res, que ha mantingut fins fa poc una escassa economia, i que per tant tots hem viscut una sensació que ací no passa mai res: els fets històrics passen fora, les grans figures són d’altres pobles... Però a través d’eixa constància, millor dit curiositat, d’eixe voler retraure el millor de tot allò que és la nostra xicoteta col·lectivitat, tots hem anant a poc a poc aprenent a estimar este xicotet nucli de gent on convivim, i si ara, hui, podem estudiar la història del nostre poble d’una manera global gràcies a l’obra del cronista Moleres, també és ben cert que eixa passió, eixa curiositat per començar a conéixer coses de Sollana, quasi sempre, i a la majoria, ens ha vingut a través del contacte mantingut amb Vicente García Castillo.
Perquè de Vicente se sap, com ha dit Moleres, que és la persona metòdica, curiosa, que arreplega tot el que passa per ací. Tot allò que parla de Sollana, ell ho arreplega i ho arxiva. Res de Sollana li es estrany i tot ha tractat, de sempre, d’anar arreplegant-ho, sintetitzant-ho fins formar eixa segona història de Sollana, que és una història de xicotetes coses, de xicotets granets d’arena, del dia a dia, que en molts moments es complementa amb la troncal que definiria els anys i els segles que marquen tot el que ha succeït en esta comunitat veïnal, de tal manera que, tants i tants de nosaltres, dels que esteu ací hi podeu corroborar-ho, quan en un moment de la nostra vida sentirem per primera volta la curiositat per conéixer una dada, un fet, el nom d’un carrer, un xicotet treball que havíem de fer, necessàriament recorríem a parlar amb Vicente García Castillo, on començàrem a descobrir que Sollana no era un poble absolutament anodí, sinó que al seu darrere, hi havia festes, personatges, accions, i coses que valia la pena conéixer i de les quals nosaltres ens sentíem orgullosos.
Quan anàvem a parlar amb Vicente García Castillo, ens trobàvem en una situació que tant bé conegueu qui realment heu anat. Jo parle per mi, supose que altres l’heu conegut en una etapa de funcionari municipal o de mestre, però jo em remitisc a la Sèquia Reial del Xúquer. Pujar a la Sèquia Reial del Xúquer a parlar amb una persona major, que no coneixíem, sempre t’imposava: el propi edifici, aquella escala difícil que hi ha, la solemnitat que la Sèquia Reial sempre ha tingut. Per a sorpresa dels que anàvem, gent imberbe i absolutament desconeguda com érem, és que ens trobàvem amb una persona que no coneixíem de res, però que ens obria els braços, ens oferia el somriure, et feia seure, et treia tot el que volies i quan te n’anaves ho feies absolutament ple del que havies demanat i el que és millor, i és una de les altres característiques que personalment jo recorde i supose que vosaltres també, és que te n’anaves a casa satisfet, ple de goig i amb el cuquet de la curiositat ja dintre teu per sempre.
Vicente García Castillo enverina les persones que parlen amb ell, i quan ho fan, no sols han complit el tràmit d’anar-hi a arreplegar una dada per fer un treballet per a l’escola o la facultat, sinó que a més a més, ha eixit d’allí un poquet marejadet, amb tot el que ell li ha dit i li ha mostrat, creant, sense voler, una escola, que ha nascut des dels despatxos de la Sèquia Reial del Xúquer i després, quan es va jubilar, des de la seua casa al Carrer Major d’Almussafes, on a més, la seua dona, Amparín, et fa sentar i prendre alguna cosa, t’atén com si fora, no vull dir ta mare, però sí ta tia més predilecta. I la gent, quan hem anat a buscar qualsevol tipus d’informació, t’has trobat no sols amb el que necessitaves, sinó també amb un valor afegit, una acollida, un estímul per a tu mateix, que realment t’ha portat a altres etapes de la vida.
Però el fet d’anar a buscar, no era anar a buscar improvisat. Allà on Vicente García Castillo es trobava, bé a la Sèquia Reial, bé a sa casa, hi havia, hi ha, un autèntic tresor sollaner, un arxiu perfectament ben organitzat, perfectament detallat, escrupolosament classificat, de totes aquelles coses que se us puguen imaginar i que hagen passat al seu abast. Des de la seua passió, com han dit fa un momentet, per la col·lecció de la iconografia mariana, fins qualsevol retall de periòdic, tot tan ben organitzat de tal manera que hui en dia, disposant de mitjans a l’abast que ens fan fàcil els arxius i classificacions, no somniem tindre ningú de nosaltres, ni molt menys cap de les institucions locals, un arxiu tan pulcre i ordenat com el té Vicente a sa casa.
Arribar a sa casa és com estar en un tros de Sollana, en una parcel·la que s’estén pel present, pel passat i moltes voltes també fins i tot pel que ha de vindre.
Vicente ha estat també darrere de moltes coses. Si haguera de significar de Vicente una qualitat apart de totes les que ja hem dit, seria, vinculant-ho al que ja he dit abans de com mareja, de com enverina la gent que va, és la gran capacitat que té de relacionar-se amb la gent, i especialment amb la gent jove, la qual cosa no és gens fàcil. La joventut que s’acosta a parlar amb ell, apareix d’una altra manera, és fàcil de parlar, s’emociona, s’emocionen mútuament i es comboien. No sols els que d’una determinada generació tinguérem accés i poguérem accedir a eixa franquesa de comunicació, eixa amabilitat i tractament, sinó que quan qualsevol jove acudeix a parlar amb una persona que cada vegada és més major, es produeix el mateix encís. Hi ha en ell, per això mateix, una predisposició innata a tractar amb els joves. Jo mateix recorde, en la meua primera etapa de president de la Germandat del sant Crist de la Pietat l’any 1979, l’interés de Vicente perquè hi haguera una Secció Juvenil, perquè cuidàrem la gent més joveneta que entrara, és el que en bona mesura ha fet consolidar eixa institució tan volguda pels sollaners.
La gràcia, el do que té per a poder contactar amb la gent, amb qualsevol, amb eixa amabilitat, més enllà del que és habitual, s’accentua molt més encara quan parla amb la gent jove, fent-se alhora receptiu. És curiós perquè a nosaltres ens costa moltes vegades que la gent jove ens entenga i molt més que ens enrotlle, mentre que Vicente té innata eixa capacitat d’enrotllar.
Dins de tot este context però, i els que el coneguem ho sabem, Vicente és de cara a la galeria una cosa molt distinta, és una persona que passa a l’anonimat. Ell vol passar desapercebut. Quan al principi deia que açò es fa a pesar d’ell, és veritat, tots ho sabeu, ell no vol figurar mai en res, primer es va escudar en el pseudònim ACIGAR, el qual s’encarregàrem prompte de descobrir, i la veritat és que mai no li ha agradat estar dalt de tot, però des de darrere, ha estat inspirant, ajudant i estimulant en moltes i moltes coses, que hui són realitat i que han tingut lloc en els últims lustres, decennis, a Sollana.
Si fórem conscients i repassàrem la vida cultural local de Sollana des de fa trenta, quaranta o cinquanta anys, la mà de Vicente García Castillo, ha estat darrere de tantes coses que encara hui ens sorpren: des d’un nom de carrer a aquell personatge, aquell acte que es feu, aquell esdeveniment local, etc. Un exemple ben clar el tenim en els programes de festes; qui pot tindre la col·lecció completa de programes de festes?, l’Ajuntament no, la té Vicente García Castillo; qui té per exemple els programes de falles? Els té Vicente García Castillo; qui té els programes de la parròquia d’aquell any? Els té Vicente García Castillo. De tots els programes de festes que hem pogut localitzar durant aquest temps a Sollana, llevat del de l’any 1903, sapigueu que es conserven de forma continuada des de 1943, bé el primer programa de festes que portà un articlet de col·laboració era l’any 1953, mira per on, era de Vicente García Castillo, però ja abans havia escrit una altra cosa també, en ocasió de la visita de la Mare de Déu de Fàtima a Sollana l’any 1950, en una revisteta va escriure un article intitolat “La virgen peregrina” i des d’aquell moment fins ara, darrere del programa de festes, darrere de les col·laboracions, dels actes institucionals organitzats per l’ajuntament, de la visita de la Duquesa d’Alba a la Sèquia Reial del Xúquer, de la celebració del III Centenari de l’arribada del Sant Crist a Sollana, de la pròpia trajectòria de la Germandat del Sant Crist... Castillo, sempre ha estat darrere, no sols donant suport als que tantes voltes li hem demanat consell i ajuda, sinó també, inspirant la línia d’actuació en aquells moments que foren difícils. I tot això es fa, com estem dient-ho ara, estant ell darrere de tot.
Ell que ha iniciat als programes de festes una sèrie que es diu HOMBRES DE NUESTRO AYER, en les que igual ha tret a un metge il·lustre, que a un rector de santa memòria, com a un home que era ferrer, ha posat a l’abast del poble la biografia d’estes persones, absolutament normals, però cadascuna amb les seues particularitats i virtuts.
Ell sempre s’ha resistit a ser una persona reconeguda i apreciada pels altres, encara que sap i li consta que els altres l’apreciem i estimem i li tenim un gran afecte, malgrat que l’expressió pública d’estos afectes siga rebutjada per ell. Nosaltres, en arribar el dia de hui, hem volgut, a més de fer públic l’afecte que supose és el de tots els que som ací i el de molts que no han pogut acompanyar-nos, oferir-li un record d’este acte i, ja que no hi ha cap publicació que arreplegue tot el que Vicente ha escrit durant tants anys, hem pensat lliurar-li una col·lecció de tots els seus escrits publicats des de l’any 1950 fins les paraules que va pronunciar en el sopar celebrat tal dia com hui dedicades al cronista Moleres. Síntesi d’una vida de vertadera estima pel seu poble, materialitzada en un xicotet volum titulat “ESCRITS DE VICENTE GARCÍA CASTILLO, ACIGAR”. En ell, hem col·locat tots els escrits de Castillo que han anat publicant-se amb una clara referència a Sollana, a més d’alguna que altra cosa inèdita que no veient mai la llum, ha arribat a les nostres mans i que hem considerat, al menys, curiosa pel seu contingut; perquè la trajectòria que contem ara tan bonica i dedicada al poble i tan agraïda per part de la gent, la veritat és que realment no sempre ha estat així.
Este tipus de preocupacions com és la cultura, l’estimarem nosaltres que som ací, però la resta de gent passa molt de tots aquests temes, de manera que si açò passa ara, en els anys quaranta i cinquanta parlar d’estes preocupacions era parlar de xinesos, però de xinesos filipins, perquè d’allò no s’assabentava ningú. Per això que fer tota eixa labor i sacrifici quan les necessitats del poble no eren de cultura sinó de pura alimentació i obstinar-se en traure i retraure, en engrandir allò que és nostre, conscient, com deia el poeta Miquel Martí i Pol que “tenim a penes el que tenim i prou, l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure’l” això ha estat un gran treball i això mateix és el que, d’alguna manera, hem estat nosaltres conreant ací, és a dir, eixe menudet territori, és el que tenim i Vicente García Castillo ha anat traent-li suc des de ja fa molts anys a totes eixes xicotetes coses. Però pensem que en aquells anys eixa labor ara reconeguda i apreciada gens no ha estat gens plàcida ni gens fàcil. Arrepleguem en esta col·lecció d’escrits una carta que Vicente García Castillo va escriure a finals dels anys cinquanta, molt enfadat a l’alcalde d’aleshores, protestant amargament i inútilment perquè no s’enderrocara el convent dels mercedaris; convent que naturalment hui no s’enderrocaria, perquè ni estava corcat, ni estava caient-se, ni presentava un estat més ruïnós que el del propi abandonament, per això aquell és un acte que cal que es conega. En un moment en el qual era difícil protestar, era molt valent i molt arriscat plantejar les coses dient que no era així i més encara que una persona manifestara la seua dolenta posició davant del que s’anava a fer. Postura que després hem compartit molts de nosaltres ja inútilment. Hui no haguera passat, però en aquella època no podia haver passat altra cosa.
En estos escrits que també arrepleguem ací, ens trobem amb un altre episodi deliciossíssim. Una crònica que succeeix uns mesos després ens reflexa de quina manera García Castillo estava sempre preocupat per totes les coses que passaven i com estava, ja aleshores, enganxat amb els joves. Poc després d’enderrocar el convent, queda un solar on hui s’ha ubicat el Centre d’Higiene i al mig apareix la sènia del convent. Bo, doncs una vesprada, García Castillo comboia uns quants joves de Sollana perquè vagen a explorar la sènia, van dos o tres xavals joves en aquell moment,
“quatre, era de matí i el dia de Tots Sants” – contestà tot seguit Pepe Estarelles confirmant la dada.
Molt bé!, el cas es que feia fresqueta i aquells es despullen i es tiren al que era l’aljub del pati central del convent. Es curiós i més preciós encara veure de quina manera més il·lusionant García Castillo redactà eixa crònica que segurament faria en arribar a casa; de fet, ahí teniu les paraules del senyor Estarelles, que era un dels bucejadors que havien anat a veure que trobaven en aquell forat.
Jo pense que en esta ocasió, el que ha volgut fer el Col·lectiu Ullal, ha estat plasmar tota esta trajectòria vital i amplíssima, de la qual nosaltres som deutors, perquè pràcticament tots nosaltres hem anat a beure de la font de la font de la Sèquia, de la font de sa casa, dels paperets i sobre tot hem estat enverinats per eixa punjeta que ens ha anat clavant perquè poguérem estar hui, pràcticament en el segle XXI, parlant de les mateixes “ximpleries” que es parlaven aleshores, preocupats per tot el que ha dit Joan abans, que si el veïnatge, que si escriure açò o allò, que si recuperar els tancats o els ullals, que si dues cases que encara ens queden, que si muntar del poc que tenim un ecomuseu. En fi, que continuem estimant este poble, que apreciem allò que tenim, que volem ser conscients que açò ens dóna un caràcter, una personalitat pròpia i açò és fruit de la teua labor, benvolgut Vicente, de no deixar-nos mai de la mà i de tindre sempre amb tu el millor suport.
I ara tant el president com la vice-presidenta del col·lectiu et lliuraran això que no és un llibre, però sí que és tot el que tu has escrit, recopilat i ben enquadernat perquè t’ho poses i guardes a la teua prestatgeria i que puga engrandir una part de la teua biblioteca sollanera.
