UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER
VALÈNCIA (2a part)
Eixida cultural núm. 130
(5.3.2016)
Organitza i guia: Vicent
Moncholí Crònica: Pepa Pastor Andrés
Després de l’èxit obtingut en la
visita cultural a València de l’any passat, el Col·lectiu Ullal va organitzar
una altra excursió el primer dissabte de març coincidint amb el començament de
les festes falleres.
Aquest any l’èxit de l’eixida va
sobrepassar totes les expectatives i al voltant de setanta persones, entre
socis i simpatitzants del Col·lectiu arribats de diferents poblacions, ens
vàrem aplegar a l’Estació del Nord de València cap a les nou del matí. Anàvem
retrobant-nos i saludant-nos fins que ens immortalitzàrem en la primera foto de
grup davant la façana modernista de l’estació.
Potser l’èxit no siga tant del
Col·lectiu com del guia, el nostre benvolgut amic i soci Vicent Moncholí, de
Massanassa. Vicent és un home polifacètic, llaurador, empresari, bon coneixedor
de la terra i del terme, i apassionat i ben il·lustrat de la història i la
cultura valencianes, una cultura fortament arrelada a la religió cristiana i,
per tant, indestriables (d’açò Vicent en sap un filó). Vicent ens condueix pels
carrers de València com si es tractara de sa casa i nosaltres darrere ell
extasiats amb les seues explicacions i les mil i una anècdotes que no es cansa
de contar. Ens fa un repàs des de Germana de Foix fins als polítics actuals,
passant per reis, nobles i sants que al llarg de sis segles han teixit la
nostra història. Senzillament extraordinari, Vicent!
Des de l’estació ens dirigírem
cap a la plaça del Patriarca. Els carrers encara estaven tranquils, sols
l’oloreta de les xurreries ens recordava que havien aplegat les Falles. En
passar per davant el Banc de València, vàrem parar per a contemplar la
sumptuositat d’un edifici que ha representat el poder econòmic d’una terra rica
i emprenedora, hui en decadència. Tot seguit, continuàrem fins a l’església,
una de les dotze primeres de la conquesta, que fou dedicada al principi a sant
Andreu i ara a sant Joan de Déu. Com que romania tancada, travessàrem el carrer
fins a la plaça del Patriarca. Davant la font de la façana lateral de l’edifici
La Nau, la universitat vella, Vicent ens va parlar de la seua fundació a
instàncies dels jurats de la ciutat i de l’arquebisbe Pere Lluís Borja. El papa
Borja Alexandre VI li atorgà la butlla fundacional l’any 1501; per tant, és una
de les més antigues de la península.
El dia, que va sortir primaveral
i assolellat, ens va enganyar amb un fred que tallava, així que entràrem
precipitats a l’església del Corpus Christi, anomenada també del Patriarca. En entrar,
escoltàrem un fil musical de cants gregorians que ens va envoltar de molta pau,
era el cor de la capella que assajava acompanyat d’un piano i, enmig d’aquesta
atmosfera celestial, Vicent ens va parlar del seu fundador, l’arquebisbe Sant
Joan de Ribera, patriarca d’Antioquia, fundador del col·legi per a la formació
de sacerdots al qual dotà d’obres d’art i d’una biblioteca de gran valor que ha
esdevingut un important centre d’investigació històrica i que nosaltres no
poguérem visitar. Amb tot, admiràrem la capella acabada el 1596, decorada amb
un fresc de Bartolomé Matarana i amb pintures de Francesc Ribalta; a més, hi
destaca el Sant Sopar, que presideix l’altar major. Tot plegat, una meravella. Depenia
també d’aquesta institució una capella de música que ha estat el viver de la
millor música religiosa valenciana i precisament eixe dia tinguérem la sort de
fer-ne un tast.
Des d’ací arribàrem fins al palau
del Marqués de Dos Aigües (actual Museu de Ceràmica González Martí) passant
primer per la casa-palau dels Boïl d’Arenós, actual seu de la Borsa de
València. Els Boïl d’Arenós foren una família molt influent i poderosa de
l’antic Regne de València, d’estament militar, que va prendre part en la
conquesta de València, per la qual cosa va rebre terres. El palau de Dos Aigües
fou de la família Rabassa de Perellós des del segle xv, un edifici inicialment d’estil gòtic que va anar
canviant el seu aspecte per a reflectir la puixança de la família, configurant
una façana d’estil barroc al segle xviii.
Vicent ens va explicar el significat del grup escultòric que adorna la porta
principal, una al·legoria dels rius de València, el Xúquer i el Túria, que
recorrien el senyoriu del marquesat de Dos Aigües rematat per una fornícula amb
la imatge de la Mare de Déu del Roser, obra de l’escultor Ignacio Vergara i
dissenyat per Hipólito Rovira. També ens va parlar del domini d’aquesta família
posseïdora de molts títols nobiliaris i d’un grapat de baronies des d’Aragó
fins a Múrcia.
Com que el matí no ens permetia
visitar el museu, decidírem anar a pegar un mosset. El nombrós grup es va
dispersar i nosaltres seguírem Sabina fins a la plaça del Collado, on entràrem
a una xocolateria que tenia un gibrell a vessar de pasta de bunyols enllestida
per a fregir, excel·lent remei per a combatre el fred del matí i recuperar
energies.
Quan ens tornàrem a reunir davant
l’església de Sant Martí, l’ambient de la ciutat havia pujat, la gent omplia
les voreres i les xarangues falleres animaven els carrers per on passàvem. El
fred anava minvant i nosaltres, ben atipats de dolces viandes, caminàvem pel
cor de la ciutat, el barri del Carme. En passar per la Llotja de Mercaders,
paràrem per a contemplar aquest important edifici gòtic de merlets coronats que
tan important fou per a l’economia de la ciutat i i per al comerç de la seda.
Després d’una altra foto de grup, continuàrem fins a l’església dels Jesuïtes,
que també trobàrem tancada. Vicent ens va explicar la importància que va tindre
aquesta orde missionera i universalista a les nostres terres. Fundadora de la
seua primera universitat a Gandia el 1547 i el primer col·legi a València el
1544, fou exiliada per diferències amb les Corts i finalment dissolta. El 1814,
fou restaurada per Pius VII i a hores d’ara segueix la seua tasca missionera i
educativa.
Continuàrem fins al palau de la
família Mercader, també del segle XV, al carrer de Cavallers, actual seu de la
confederació de cooperatives valencianes. Fou un sollaner, Paco Girona, qui va
tindre l’amabilitat d’obrir-nos les portes per a ensenyar-nos tot l’edifici,
rehabilitat per a oficines, però que guarda intactes la planta baixa, el saló
de la planta noble (actual sala de reunions) i les golfes reconvertides en
aula, i on vàrem apreciar l’artesonat del sostre d’impressionants jàsseres de
fusta.
En eixir del palau, sols haguérem
de travessar el carrer per a ficar-nos a la cua de la que seria la visita
estrela del dia i que amb bon criteri anomenen la Capella Sixtina valenciana: l’església de Sant Nicolau. Acabada de
restaurar després de tres anys de treballs, no es pot descriure amb paraules,
s’ha d’anar a veure-la i gaudir-la personalment. Sols
direm que es va construir en temps de Jaume l l’any 1242, de planta gòtica i
reformada al segle xv. Al segle xvii va rebre la decoració pictòrica
obra del pintor Dionisio Vidal, deixeble d’Antonio Palomino, i que ara s’acaba
de restaurar per la Universitat Politècnica. Una altra joia que els valencians
no ens podem perdre.
Després de l’última visita, els
carrers ja anaven de gom a gom, l’ambient fester es respirava per tot arreu,
gent de totes les edats es dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament, llavors el
grup, reblit d’història, es va dissoldre: uns tornàrem cap a l’estació, altres
a veure la mascletà i d’altres a
buscar un restaurant per a dinar.
Un altre matí agradable i intens
que guardarem en el record. Gràcies, Vicent. Gràcies, Col·lectiu. Esperem que
el pròxim any es torne a repetir per a poder seguir coneixent millor la nostra
capital.
Pepa Pastor Andrés
