Eixida 186: REQUENA CULTURAL: HISTÒRIA I LLEGENDES DE LA VILA DE REQUENA

 

REQUENA CULTURAL: HISTÒRIA I LLEGENDES DE LA VILA DE REQUENA

Eixida 186: Dissabte 13 de gener de 2024.

Organitza: Leonor Llinares Pedro

Crònica: Pedro Pascual Baldoví Roselló

Fotos: Paco Senón, Juan Pradas

Amb la ressaca de les festes nadalenques encara al cos, la gent ja tenia ganes de fer la primera ruta de l'any, i la ruta era ni més ni menys que a Requena.

Al bar Pallús, sobre les 7:30 del matí i amb cinc graus al termòmetre, ja hi ha un grupet de matiners prenent cafè. A poc a poc, la resta de personal hi va acudint i amb una puntualitat anglesa, a les huit en punt, eixim cap a la vila de Requena.

Poc abans de les 9:00 ja estàvem passejant per l'avinguda principal plena de paradetes, ja que el dissabte és dia de mercat, la temperatura era de -1 grau, i en no res estàvem buscant refugi en un bar per agafar forces abans de quedar amb la guia. Ja després de l’esmorzar acudim a l´oficina de turisme. Allà, Eva, la guia, comença a contar-nos un poc d’història del poble. Una breu història sobre els orígens de Requena, els primers vestigis de l´edat de bronze, l´època romana, musulmana  i que la població marcava una línia divisòria entre València i Castella. Quan va ser conquerida pels cristians, no passà a ser del Regne de València, sinó que formava part del regne de Castella. Després vindria l’expulsió dels moriscos, la industria de la seda, el cultiu de vinyes i la incorporació a Valencia a meitat del segle XIX.

Després de la foto de grup, comencem la ruta pujant per l’anomenada "cuesta del castillo", per entrar a la fortalesa de Requena, un castell d´origen musulmà situat al barri de la Vila. En la seua Torre de l’Homenatge, hui convertida en centre d´interpretació, ens mostrà a traves d´un audiovisual, la historia de Requena, des dels seus orígens fins l´actualitat, l´urbanisme medieval de la Vila, les tècniques de construcció de les seues muralles i els antics camins d´entrada a la ciutat. Ja en la part superior, a més de poder contemplar magnífiques vistes de Requena, es pot veure el passeig o camí de ronda, les torres defensives i el pati d´armes.

Seguidament, tocava visitar la història del vi de Requena. Per davall del casc antic es troben les coves de la Vila, uns 22 túnels subterranis visitables, que els avantpassats de la localitat construïren oferint una meravella arquitectònica. Van ser excavats entre els segles VIII i XII, tot i aprofitant el substrat de pedra calcària i argila que conformen el subsòl de la vila. En els anys setanta, es va descobrir este conjunt de túnels, un vertader laberint de més de 1.200 metres quadrats, amb multitud d’usos, un ossari, i un dipòsit per guardar cereal i la fabricació de vi. Cal destacar del seu interior, les immenses gerres amb altures de fins a dos metres. Sorprèn també al visitant la temperatura constant entre 15 i 17 graus.

A continuació, visitàrem l’església de Santa Maria, a l’interior de la qual s´exhibia l´exposició "A lo labradora"  sobre la indumentària popular històrica femenina al llarg del segle XIX, basada en una societat històricament vinculada al camp. Una mostra que reunia prop de 500 peces conservades al llarg dels últims 250 anys a les comarques de l´interior.

I ja la ruta arribava a la seua fi, ens acomiadem d´Eva i  fem temps abans d`anar a dinar amb un xicotet recorregut pel raval del barri medieval, un entramat de carrerons estrets i tranquils, un goig passejar per aquells carrerons, declarat Conjunt Històric Artístic en 1966.

A l´hora de dinar, el grup va haver de separar-se, ja que tots no cabíem en el restaurant, però  no va ser problema, uns dinaren al restaurant La Fortaleza i altres, la resta en El Hispano. Cal dir que tots eixírem molt satisfets del dinar, sobre tot per la carn, l’embotit i del vi de la comarca. Una vegada reunits a l´avinguda, ens tornem cap a Sollana esperant la pròxima eixida del col·lectiu.

Presentació de la col•lecció Itineraris per Sollana i el terme i Sopar de Nadal

 

A les acaballes de l’any 2022, el 16 de desembre es va produir, a punt d’entrar en Nadal, la presentació d'un llibre que recollia en una edició facsímil dels sis quadernets de la col·lecció Itineraris per Sollana i el terme que el Col·lectiu Ullal va publicar entre els anys 2001 i 2009.

L’acte, com és habitual, esdevingué al centre cultural amb la participació de Gauden Fernández, president del col·lectiu; de Joan Ferrús, coordinador de la publicació i, en diferents moments, de dos dels autors dels quadernets: Toni Segarra i Ramón Ibor.

Per començar, Gauden va iniciar els parlaments donant la benvinguda als assistents i dient unes breus pinzellades del que és el Col·lectiu Ullal, a més de comentar les activitats que teníem preparades pel Nadal. Per una altra banda, Joan Ferrús va tractar del treball costós que representa fer una publicació, no sols com aquesta, sinó com les que en anys passats hem publicat. Finalment dos dels autors parlarem del treball que van fer fa vint anys.

De la publicació, que abasta gairebé una dècada, les obres que en formen part són: Els tancats, de Ramón Ibor (2001); Un passeig per la història, de Toni Segarra (2002), que va tindre una segona edició (2008) amb motiu de la Trobada d’Escoles en Valencià; Ruta pels Ullals, de Llorenç Benaches (2003); La Casa de la Vila, de Juan Moleres Ibor (2004); Monuments amb arrels, arbres d’especial interés del municipi de Sollana, de Clement Córdoba (2005) i Ruta verda per Sollana, un passeig pels espais naturals d’un poble de l’Albufera, de Gauden Fernández (2009). 

En primer lloc, parlarem de la presentació de l’obra realitzada per Ramón Ibor, el qual no sols va tractar la seua publicació, sinó que també va fer ens va recordar com aquell llibret va nàixer a partir d’una eixida realitzada pels membres de l’Ullal, en la qual van visitar aquelles zones tan nostres i, cada vegada més desconegudes per molts. Tot això, amb una gran quantitat de fotografies, anècdotes i d’altres temes que ens va dir i, inclusivament, va fer una aferrissada defensa de tot allò que estem perdent, casetes, edificacions i tradicions.

També va participar el nostre artista local Toni Segarra, que ens va comentar com entén ell la seua visió de Sollana, i com aquesta es veu reflectida en els textos que componen l’itinerari realitzat. Ell ens va explicar com ens aconsellaria fer la visita pels nostres carrers, però sempre destacant que parem i que mirem, perquè hi ha molt a veure, encara que ell també ens ho va barrejar com si fora un cuiner amb diferents aspectes històrics ben coneguts... I d’altres no tant, com ara la nit que Cervantes va pernoctar a Sollana.

Tot seguit, va iniciar la seua participació Joan Ferrús per a parlar-nos de les obres els autors de les quals no havien pogut assistir a l’acte. De totes aquestes, va parlar-ne breument, però sempre donant els seu toc personal a les explicacions, amb les anècdotes i detalls personals que fan aquestes obres especials com, per exemple, els homenatges a Juan Moleres i a sa mare, que sempre seran part essencial de la publicació de la Casa de la Vila, el nostre, tot just, ajuntament centenari, i el perquè d’eixe títol.

Per concloure aquesta ressenya, sols em resta dir que aquell dia va quedar molt per dir encara d’eixes publicacions, com també de la publicació de Gauden, en la qual vam anar a un altre edifici bonic i singular de la nostra localitat i desaprofitat, com és la Séquia Reial del Xúquer. En aquest parlament van destacar com eixe projecte de la publicació va estar acompanyat d’un fullet informatiu ben interessant i útil per a poder realitzar una bona ruta pel poble que, potser, caldria tornar a traure’s en paper per a poder ser repartida més enllà del nostre terme.

En acabar la presentació, celebràrem el nostre habitual sopar de Nadal, al qual van assistir al voltant d’una cinquantena de socis i sòcies per a gaudir d’un bon àpat amenitzat amb interessants tertúlies. Quan aquest acabà, Gauden Fernández i Joan Ferrús van dedicar unes breus discursos a tots els presents. Tots dos van agrair la dedicació i la  generositat, no sols dels membres de la junta, sinó dels socis i sòcies que col·laboren desinteressadament en la gestió i l’organització de les diverses activitats, a més del suport en tot allò que fem des del Col·lectiu, encara més després de la passada pandèmia i amb el 25é aniversari a punt d’arribar.

Com es va dir, és “gràcies a vosaltres que existim, cada vegada amb més força”.

 

Crònica de l'eixida 169. Alcalà de la Jovada

 Com començar una crònica per al Col·lectiu Ullal, creiem que hi ha diverses maneres d'escriure-la, nosaltres intentarem personalitzar i remarcar el nostre punt de vista. En primer lloc, com explicar que després d’alguns anys de pertànyer a aquest col·lectiu ens hem animat gràcies als nostres tios a participar en les eixides. Hem de destacar que ens hem trobat amb un grup de persones, que encara que en cada eixida poden tenir distints rostres, ens han acollit com si tots els dies estiguérem en ells, eixe ànim de cooperació, d’ajuda, d’unitat i de compartir tot allò que en eixe moment tenen a la mà. En definitiva com una gran família.

A les 7.30 del matí, ens reunien tots junts a la plaça de Sollana per començar la nostra eixida, el fred era el nostre convidat, encara que no estàvem tots, ja ens resultava difícil endevinar qui era cada u de nosaltres, anem molt tapats. Eixírem cap Alcalà de la Jovada un cotxe darrere d’altre, en el camí ens cridà l’atenció el gel que anem veient a la vorera de la carretera. Més o menys al voltant de les 9:30 arribaríem al poble, on ens uniríem amb més companys, i on el nostre guia Pascual ja estava preparat. De l’eixida destacarem que és una mescla entre una visita cultural i un poc de senderisme. La nostra primera parada com no el nostre esmorzar tan típic de la nostra cultura, i en el que compartim des del vi fins al dolcet i el café que no falte.

CRÒNICA DE L’EIXIDA.

ALCALÀ DE LA JOVADA, poble del terme municipal de la Vall d’Alcalà (a l’interior de la comarca de Marina Alta). És el poble on va nàixer el cabdill musulmà Al-Azraq (el de los ojos azules), entre 1218 i 1220, famós per les seues revoltes contra els cristians de l’època del Rei Jaume I.
En 1245 Al-Azraq i Alfons I, fill de Jaume I, signaren el TRACTAT DEL POUET, amb el que Alfons I fou proclamat senyor de les terres i es respecta la vida dels hàbitats (musulmans), aconseguint així una situació de convivència durant un temps entre musulmans i cristians.
En 1525, foren obligades a batejar-se les famílies musulmanes, passant a ser moriscos (nous cristians). A partir d’aquesta data continuaren suportant les pressions de l’església, una situació que mai acceptarien. En 1609 finalment Felip III decretà la seua expulsió i van haver d'acudir al port de Dénia per eixir d'Espanya, amb totes els inconvenients que tingueren que suportar pel camí, des de robatoris… fins a perdre la vida. Alguns pobles quedaren despoblats.
En la visita cultura, la nostra primera parada va ser “L'ATZUVIETA”, poble situat en el centre de la Vall d’Alcalà, prop de l’actual població d’Alcalà de la Jovada. En aquesta alqueria podem veure les restes de distintes edificacions, en les que podem veure un pati intern i distintes dependències, en cada casa vivien el matrimoni i els fills, quant un fill baró es casava vivia amb els pares en la mateixa edificació on es construïa una nova habitació, no tenen obertures al carrer per evitar les mirades indiscretes, ja que els moriscos cuidaven molt la intimitat i també per evitar als bandolers una cosa molt típica en aquella època. Podem observar també, que hi ha carrers encara que no tan perfectes com hui en dia.
Després de la visita a l’Atzuvieta hem recorregut el poble d’Alcalà de la Jovada, on podem veure el traçat morisc dels seus carrers. En la plaça ens hem trobat amb Honorat Ros i Pardo, qui ens regala un llibre del qual ell és autor sobre la Vall d’Alcalà, Alcalà de la Jovada i Beniaia, a pesar de la seua edat accedix a fer-se alguna foto amb nosaltres, respecte a la trajectòria professional d’ell
Hem continuat el recorregut entre camps d’ametlers, oliveres i cirerers per una senda morisca rehabilitada fa dos mesos fins a BENIAIA, altra alqueria medieval on l’estat de conservació de les cases, i el llavador. Ací en el llavador hem començat una ruta per la muntanya per arribar a LA QUERIOLA, una altra alqueria abandonada, encara que en la visita pareix que estan intentat recuperar una de les edificacions. En esta alqueria hem vist una edificació diferent de la de l’Atzuvieta on la porta de l’entrada va en línia amb la resta fins al pati per poder entrar el carro. Les edificacions estan pegades unes al costat d’altres encara que no en línia recta. Al finalitzar la visita hem recorregut el nostre camí de tornada per concloure amb un dinar en el bar de la piscina.

Quant ja tot pareixia que era la fi, que estàvem al final de l’eixida i tots anàvem al cotxe de tornada a casa, l'organitzador de l’eixida (Francesc Buïgues) tenien per nosaltres un últim secret, la visita al MIRADOR DEL XAP, aquest mirador ens ha delectat amb una vista de tota la Vall de Gallinera i en un extrem també de la platja d’Oliva. Unes vistes d’impressió que a més ens proporcionarien una anècdota, com viatjar per les nostres terres i ser capaços de trobar un Sollaner allí on anem.

Germanes Ibor Ribes

Crònica de l’eixida n. 168 a Benaixeve (18 de desembre de 2021)

 

Són les 7 del matí, encara és de nit i, a més, està plovisquejant i des de casa a la Plaça Major, que és on ens reunim en totes les eixides que anem amb cotxes particulars, no veig ni una ànima pel carrer. Tan sols hi ha un grupet davant de la Caixa que, en uns segons, ja som un grapat, que no hem pres por de l’oratge, el termòmetre marca 7°, però ni per eixes, estem amb ganes de començar l’aventura, perquè cada vegada que eixim, no sabem mai el que ens depararà, el que ens espera per davant. Comptem caps i en som 21, ens distribuïm en cotxes i cap a Benaixeve.

En arribar al poble, busquem el punt de reunió, el cartell de l’entrada ens indica: Església, Centre urbà, Ambulatori, etc. Ens dirigim a la placeta davant de l’església i, mentres esperem l’aplegada de tot el grup, mirem el termòmetre, i 4°. Busquem un lloc on refugiar-nos: mireu allí es veu algú, preguntem-li. On podrem fer-nos un “calentet”? I ens diu: ací està el Bar del Poble i s’obri a les 9; a més, si espereu un moment, jo soc l’amo i vos obriré. Abans d’entrar ens demana el passaport i jo li dic: venim de Sollana, som valencians, en diu: home dic el Passaport COVID-19, el teniu no? Després de la comprovació dels documents, calfem un poc el cos i recollim les motxilles.
Comença la caminada d’uns de 13,5 km. El primer lloc que veiem en un costat del camí és l’Ermita de Sant Isidre, d’estil molt modern, igual que tot el poble, és un poblet xicotet i molt nou, té un espai recreatiu decorat amb animals típics de la zona, com un senglar, un cérvol, a escala natural. Un poc més avant, ja entrem en la senda que creua tot un paratge verd, de pins, carrasques, sabines, etc., formant la denominada “Reserva Natural de la Biosfera” i un dels pulmons de la Comunitat Valenciana.

Quan feia més d'una hora caminàvem, paràrem a fer-nos un traguet de vi i pegar un mosset, ja que l’oratge i el cos ho demanaven. Començava a emboirar-se l’ambient, i és que estàvem aplegant al “Pic de l'Atalaia”, a 1.157 metres d’altura. Fou una llàstima que l’espessa boira que en eixe moment ens envoltava, no ens va permetre veure totes les vistes, que el mirador ens haguera deixat que contemplàrem.
Ara començàvem la baixada, l’indicador posava 7,25 km a Benaixeve, anàvem cap a baix, més lleugers, però també el perill era més greu, tinguérem sort que no plovia. Paràrem uns instants, per a reagrupar-nos, en la “Font de la Sabina”, que ens venia de pas. I, com era camí de tornada, ja començàvem a fer bona cara i a gastar-nos bromes, fins a l'arribada on estaven els cotxes.
Vam decidir anar a dinar a Tuéjar, i com la carretera va bordejant tot l'embassament (antic pantà del Generalíssim), encara es van poder veure bones vistes durant el trajecte, fent, no cal dir-ho, una paradeta per a la foto de rigor, dalt de la presa. Dinàrem en l'“Hotel Restaurant Álvarez”, amb el seu fumeral encés en flama; el menjar molt bo i fet tot a la brasa, el vi de la zona (Alto Túria), la llàstima va ser que no feien “cremadets”. Al costat del restaurant estava la Cooperativa Agrícola, i hi hagué que encara comprà oli o vi.

De tornada cap a casa, ja de nit, a Sollana plovisquejant, igual que quan vam marxar de bon matí. Cadascú a sa casa, una bona dutxa i a descansar, fins a l’altra.

Ramon Añó

Eixida 161: La Ruta del Silenci: passejant entre epitafis pel Cementeri General de València

Eixida núm. 161. Dissabte, 18 de gener de 2020

Organitza: Juanvi Ferrús Zaragozá

Guia: Rafael Solaz i Albert

Crònica: Diana Buïgues Pastor

La Ruta del Silenci: passejant entre epitafis pel Cementeri General de València

El passat 18 de gener el Col·lectiu Ullal va estrenar el programa d’activitats de l’any 2020 amb una eixida del tot especial; una eixida que, si m’ho permeteu, s’allunya de les habituals. I és que, inevitablement, vinculem els cementeris amb episodis foscos de la nostra realitat i no solen ser, precisament, espais que acullen visites agradoses. Tanmateix, aquesta visita ens va demostrar que, lluny del que d’entrada podríem imaginar, també als cementeris es pot aprendre sobre història, art o arquitectura: són autèntics museus a l’aire lliure. Així, disposats a endinsar-nos en els passadissos del Cementeri General de València, cap a les deu i mitja del matí una cinquantena de persones ens reunírem a l’entrada principal. Alguns acudíem directament des de València i la gran majoria s’havia desplaçat des de Sollana. Minuts més tard, Rafael Solaz —bibliòfil, investigador i creador del projecte Museu del Silenci— ens va donar la benvinguda i ens oferí unes pinzellades sobre el que trobaríem al llarg del recorregut. També ens comentà que la nostra estada coincidia amb un homenatge a Enric Valor que tindria lloc al cementeri coincidint amb el vinté aniversari de la seua mort.

La visita començà en la secció primera, la més antiga. Si bé el cementeri s’inaugurà el 1807, no fou fins a mitjan segle XIX que començaren a construir-se els panteons que ara ocupen gran part d’aquesta secció. Posàrem rumb al Cementeri Civil i, de camí, Solaz ens anava explicant dades curioses: des d’un mausoleu amb forma piramidal fins a una tomba d’una família maçònica, passant per tota classe de simbologia funerària que es repeteix en moltes construccions. Travessàrem la secció tercera, famosa per les columnes que l’engalanen, i arribàrem fins al Cementeri Civil, independent de l’anterior fins després de la guerra civil. Ací descansen personalitats com el periodista Azzati, l’escriptor Blasco Ibáñez, Constantí Llombart o Amparo Meliá. En aquesta secció hi ha una de les fosses comunes del cementeri, rehabilitada recentment, on es troben les restes de moltes víctimes de la dictadura franquista.

En eixir-ne, el guia reparà en un detall curiós d’una tomba que tenia gravat el rostre d’una xiqueta de comunió: una mà que subjecta el passamà de l’entrada, com si ens restringira el pas, potser en senyal de respecte pel difunt. Continuàrem fins a la Creu del Còlera on estan soterrades moltes víctimes d’aquesta epidèmia que arrasà les comarques valencianes durant el segle XIX. Una vegada soterrades, es cobrien de calç i arena i, fins i tot, algunes es cremaren juntament amb els seus objectes personals. Continuàrem el recorregut amb una companyia felina constant i passàrem per les tombes més antigues, aquelles que foren adquirides a perpetuïtat i que ja gairebé ningú visita. Durant la passejada podíem comprovar que, tal com ocorre en els entramats urbans, el cementeri és un reflex inevitable dels contrastos socials: de l’ostentació a la senzillesa, de l’artificiositat a l’humil retorn a la naturalesa.

I arribàrem al nínxol 1501. Aquesta tomba conté les restes d’Emília, la protagonista d’una història commovedora que el nostre guia s’esforçà a explicar-nos amb passió. Una història tant recaragolada com real que tingué com a escenari el Cementeri General, com a protagonistes els joves amants Vicente i Emília i com a destí fatal el nínxol que teníem al davant. Rafael Solaz ha salvat de l’oblit aquest dramàtic episodi amorós i n’explica la història en un interessant llibre. En acabant, com a homenatge, Solaz hi col·locà un ram de flors i continuàrem, corpresos, fins a la secció setena dreta. En aquesta secció es troba la zona més gran de fosses, intervingudes i rehabilitades per l’Ajuntament de València recentment. També descansa en aquesta secció Nino Bravo que, contràriament al que podríem imaginar, la làpida no conté el nom artístic del cantant. Sembla que l’abundant presència de fans va obligar els familiars a deixar-hi només el nom de pila, ja que alguns n’arrancaven les lletres.

L’últim tram del recorregut el dedicàrem als mausoleus i els panteons de la secció primera, no sense abans visitar, per petició popular, la tomba de Rafael Conde, el Titi. Mausoleus, panteons i fèretres d’estils arquitectònics diversos —neogòtics, romànics, minimalistes, classicistes...— s’alcen per intentar desafiar l’inevitable pas del temps. Solaz ens mostrà l’estrambòtic i inacabat panteó d’Ángel Cristo, amb uns lleons de marbre i una cúpula en forma de carpa de circ. Continuàrem pel fèretre de Sorolla, pel del Marqués de Campo fins al panteó de la família Moroder. Aquest últim, encarregat a Marià Benlliure, és un dels més bonics del cementeri: presenta un àngel a la porta que ens convida a entrar-hi i antigament estava adornat amb figures de bronze, ara substituïdes per figures de resina per a evitar els robatoris.

Tot i que no se sap amb certesa, es calcula que el nombre de difunts del Cementeri General s’aproxima als dos milions. Inicialment, els soterraments eren davall de terra i més tard es construïren els primers huitanta nínxols, adquirits, com és natural, per famílies adinerades. Aquests nínxols es troben a l’entrada principal del cementeri a mà dreta i esquerra, i contrasten amb els majestuosos mausoleus i panteons que queden tot just d’enfront. I en aquesta ubicació, tres hores després del començament de la visita, Rafael Solaz va posar punt final a la seua explicació entre aplaudiments, que també rebé Juanvi per l’organització de l’eixida. Els núvols havien començat a dispersar-se en un cel cada vegada més clar i el sol ja despuntava. Alguns aprofitaren el moment per a adquirir les publicacions a les quals el guia havia fet referència durant la visita. Deixàvem arrere el Museu del Silenci i eixíem al carrer, a l’altra realitat, a l’altra cara de la vida.

Teniu moltes més fotografies al Facebook del Col·lectiu Ullal:
ALICIA GIRONA: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=4051386321553928&set=a.4051397454886148&type=3&theater
PACO SENÓN: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10218971205703535&set=pcb.2786901558025968&type=3&theater
CARMEN ANDREU: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10213095870869956&set=pcb.2785059694876821&type=3&theater
JUAN PRADAS: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=757741684720820&set=pcb.2784444021605055&type=3&theater

Eixida 160. La ruta de la Cortada o de Cavanilles. Cortes de Pallàs.

Eixida 160. Dissabte 21 de desembre de 2019

Organitza i crònica: Juanvi Ferrús Zaragozá.

Fotos: Juan Pradas.

El dissabte 21 de desembre, tot just a l’endemà del sopar de Nadal, el Col·lectiu Ullal va organitzar una excursió a la població de Cortes de Pallás, a l'interior de la província de València, a la comarca de la Vall d’Aiora - Cofrents.

Cortes de Pallás no és una població de pas ja que la carretera finalitza en aquella localitat. Es tracta d'una població censada de 1.000 habitants aproximadament, la qual ha patit una notable revitalització arran de l'entrada en funcionament l'any 1988, de la central hidroelèctrica de Cortes-La Muela, i amb això s'ha permès una lleugera recuperació demogràfica i econòmica.

La primera cosa que vam fer, abans d'arribar al poble, va ser gaudir d'una perspectiva d’esta infraestructura hidràulica en el mirador que es troba abans de creuar el riu. Posteriorment, una vegada travessat el pont i el túnel que connecta en l'actualitat amb la població, ens dirigírem al pàrquing ubicat a l'entrada de Cortes de Pallás, punt d'inici de la ruta senderista denominada de la Cortada o de Cavanilles.

Es tracta d'una ruta circular d'uns 11 quilòmetres aproximadament, i que puja fins la Muela de Cortes salvant un desnivell de 800 metres aproximadament. Al llarg del recorregut vam poder gaudir d'unes impressionants panoràmiques i constants vistes canviants. Es tracta d'una senda bastant fàcil de seguir per la seua excel·lent senyalització i manteniment que porta.

Vull tindre un especial recordatori en la persona de José Cabrelles Luz, persona entusiasta i dinàmica que es va atrevir, amb 80 anys, a efectuar el total del recorregut, mostrant amb això que no hi ha obstacles per a gaudir del senderisme, dins clar dels certs límits que ens imposa la naturalesa física de les persones.

Una vegada finalitzada la ruta, dinàrem al restaurant Fortunato on gaudírem de plats típics de la zona com ho són el gaspatxo manxec i l'olla de poble.

Acabats de dinar, havíem quedat amb el cronista de la població de Cortes de Pallás, Miguel Aparisi Navarro, gran amic del difunt cronista de Sollana i membre de l'Ullal, l’estimat Juan Moleres Ibor. El cronista ens va delectar amb una interessant xarrada sobre els orígens de Cortes de Pallás (que encara que s'han trobat restes de l'edat del bronze, l'herència és musulmana), el culte a l'aigua que professaven els àrabs i l'herència arquitectònica que van deixar en la població, especialment amb els seus carrerons angostos i caòtics.

Al meu parèixer, visitar la població de Cortes de Pallás és tremendament enriquidor ja que, a més del seu espectacular encaixonament dins de les muntanyes, es pot observar detingudament la importància que se li donava a la riquesa natural que té esta població, que no és una altra que l'aigua, a través del riu Xúquer i les seues múltiples possibilitats, entre elles la generació d'energia elèctrica a través dels salts d'aigua, i turístiques.

Per a finalitzar, donar les gràcies a tots els que van participar en l'eixida i dir que només amb les mostres d'agraïment que formulen una vegada finalitzada l’excursió, són motiu d’estímul per a preparar noves eixides.

            Sollana, 23 de desembre de 2019, vespra de la nit de Nadal.

Crònica de l'eixida 158 al Parc Natural de las Hoces del Cabriel

Las Hoces del Cabriel. Venta del Moro
Excursió núm. 158
Dissabte, 26.10.19 Organitza: Juanvi Ferrús
Crònica: Juan Vanaclocha, Tolet. Fotos: Juan Pradas

Hem quedat a les 7 del matí a la plaça del poble. Ens reunim una bona colla, 46 persones. Una hora i mitja més tard estem a la Font de l’Oliva, punt d’eixida de la ruta.

En baixar dels cotxes notem la frescoreta, hi ha 6 graus de temperatura. Per aquest paratge passa la Canyada Real de la Manxa o de San Juan, el destí final de la qual eren les pastures de l'Albufera de Sueca i Sollana.

Per Venta del Moro el sol despunta amb força. El paisatge és un tapís de verds amb pinzellades de marrons, rojos i morats de les vinyes. Al fons la boira acarona l’horitzó. Tot fa presagiar que serà un dia especial. La ruta ofereix la visió de paratges on podries estar una bona estona gaudint de la grandiositat de la natura.

La senda passa per diversos miradors: la Hoz del Purgatorio, la Hoz de Vicente, la Hoz de Rabo de Sarten y el Valle de Fonseca. Estampes totes elles, d’un paisatge espectacular que de segur quedaran per sempre fixes a les retines de tots nosaltres.

Cal comentar dos xicotets incidents, la caiguda d'un pal d'un dels excursionistes al barranc, sort que només va ser el pal, i també l'esglai que ens donaren Isabel i Joan, amb la seua caiguda, per sort sense massa conseqüències.

Després de la ruta, a dinar al restaurant del càmping a Venta del Moro, on gaudírem, a més del suculent menú, de bona germanor i millor harmonia. Fins la pròxima.