Eixida 130: UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part) 5-març-2016

|

UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part)
Eixida cultural núm. 130 (5.3.2016)
Organitza i guia: Vicent Moncholí    Crònica: Pepa Pastor Andrés

Després de l’èxit obtingut en la visita cultural a València de l’any passat, el Col·lectiu Ullal va organitzar una altra excursió el primer dissabte de març coincidint amb el començament de les festes falleres.
Aquest any l’èxit de l’eixida va sobrepassar totes les expectatives i al voltant de setanta persones, entre socis i simpatitzants del Col·lectiu arribats de diferents poblacions, ens vàrem aplegar a l’Estació del Nord de València cap a les nou del matí. Anàvem retrobant-nos i saludant-nos fins que ens immortalitzàrem en la primera foto de grup davant la façana modernista de l’estació.
Potser l’èxit no siga tant del Col·lectiu com del guia, el nostre benvolgut amic i soci Vicent Moncholí, de Massanassa. Vicent és un home polifacètic, llaurador, empresari, bon coneixedor de la terra i del terme, i apassionat i ben il·lustrat de la història i la cultura valencianes, una cultura fortament arrelada a la religió cristiana i, per tant, indestriables (d’açò Vicent en sap un filó). Vicent ens condueix pels carrers de València com si es tractara de sa casa i nosaltres darrere ell extasiats amb les seues explicacions i les mil i una anècdotes que no es cansa de contar. Ens fa un repàs des de Germana de Foix fins als polítics actuals, passant per reis, nobles i sants que al llarg de sis segles han teixit la nostra història. Senzillament extraordinari, Vicent!
Des de l’estació ens dirigírem cap a la plaça del Patriarca. Els carrers encara estaven tranquils, sols l’oloreta de les xurreries ens recordava que havien aplegat les Falles. En passar per davant el Banc de València, vàrem parar per a contemplar la sumptuositat d’un edifici que ha representat el poder econòmic d’una terra rica i emprenedora, hui en decadència. Tot seguit, continuàrem fins a l’església, una de les dotze primeres de la conquesta, que fou dedicada al principi a sant Andreu i ara a sant Joan de Déu. Com que romania tancada, travessàrem el carrer fins a la plaça del Patriarca. Davant la font de la façana lateral de l’edifici La Nau, la universitat vella, Vicent ens va parlar de la seua fundació a instàncies dels jurats de la ciutat i de l’arquebisbe Pere Lluís Borja. El papa Borja Alexandre VI li atorgà la butlla fundacional l’any 1501; per tant, és una de les més antigues de la península.
El dia, que va sortir primaveral i assolellat, ens va enganyar amb un fred que tallava, així que entràrem precipitats a l’església del Corpus Christi, anomenada també del Patriarca. En entrar, escoltàrem un fil musical de cants gregorians que ens va envoltar de molta pau, era el cor de la capella que assajava acompanyat d’un piano i, enmig d’aquesta atmosfera celestial, Vicent ens va parlar del seu fundador, l’arquebisbe Sant Joan de Ribera, patriarca d’Antioquia, fundador del col·legi per a la formació de sacerdots al qual dotà d’obres d’art i d’una biblioteca de gran valor que ha esdevingut un important centre d’investigació històrica i que nosaltres no poguérem visitar. Amb tot, admiràrem la capella acabada el 1596, decorada amb un fresc de Bartolomé Matarana i amb pintures de Francesc Ribalta; a més, hi destaca el Sant Sopar, que presideix l’altar major. Tot plegat, una meravella. Depenia també d’aquesta institució una capella de música que ha estat el viver de la millor música religiosa valenciana i precisament eixe dia tinguérem la sort de fer-ne un tast.
Des d’ací arribàrem fins al palau del Marqués de Dos Aigües (actual Museu de Ceràmica González Martí) passant primer per la casa-palau dels Boïl d’Arenós, actual seu de la Borsa de València. Els Boïl d’Arenós foren una família molt influent i poderosa de l’antic Regne de València, d’estament militar, que va prendre part en la conquesta de València, per la qual cosa va rebre terres. El palau de Dos Aigües fou de la família Rabassa de Perellós des del segle xv, un edifici inicialment d’estil gòtic que va anar canviant el seu aspecte per a reflectir la puixança de la família, configurant una façana d’estil barroc al segle xviii. Vicent ens va explicar el significat del grup escultòric que adorna la porta principal, una al·legoria dels rius de València, el Xúquer i el Túria, que recorrien el senyoriu del marquesat de Dos Aigües rematat per una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, obra de l’escultor Ignacio Vergara i dissenyat per Hipólito Rovira. També ens va parlar del domini d’aquesta família posseïdora de molts títols nobiliaris i d’un grapat de baronies des d’Aragó fins a Múrcia.
Com que el matí no ens permetia visitar el museu, decidírem anar a pegar un mosset. El nombrós grup es va dispersar i nosaltres seguírem Sabina fins a la plaça del Collado, on entràrem a una xocolateria que tenia un gibrell a vessar de pasta de bunyols enllestida per a fregir, excel·lent remei per a combatre el fred del matí i recuperar energies.
Quan ens tornàrem a reunir davant l’església de Sant Martí, l’ambient de la ciutat havia pujat, la gent omplia les voreres i les xarangues falleres animaven els carrers per on passàvem. El fred anava minvant i nosaltres, ben atipats de dolces viandes, caminàvem pel cor de la ciutat, el barri del Carme. En passar per la Llotja de Mercaders, paràrem per a contemplar aquest important edifici gòtic de merlets coronats que tan important fou per a l’economia de la ciutat i i per al comerç de la seda. Després d’una altra foto de grup, continuàrem fins a l’església dels Jesuïtes, que també trobàrem tancada. Vicent ens va explicar la importància que va tindre aquesta orde missionera i universalista a les nostres terres. Fundadora de la seua primera universitat a Gandia el 1547 i el primer col·legi a València el 1544, fou exiliada per diferències amb les Corts i finalment dissolta. El 1814, fou restaurada per Pius VII i a hores d’ara segueix la seua tasca missionera i educativa.
Continuàrem fins al palau de la família Mercader, també del segle XV, al carrer de Cavallers, actual seu de la confederació de cooperatives valencianes. Fou un sollaner, Paco Girona, qui va tindre l’amabilitat d’obrir-nos les portes per a ensenyar-nos tot l’edifici, rehabilitat per a oficines, però que guarda intactes la planta baixa, el saló de la planta noble (actual sala de reunions) i les golfes reconvertides en aula, i on vàrem apreciar l’artesonat del sostre d’impressionants jàsseres de fusta.
En eixir del palau, sols haguérem de travessar el carrer per a ficar-nos a la cua de la que seria la visita estrela del dia i que amb bon criteri anomenen la Capella Sixtina valenciana: l’església de Sant Nicolau. Acabada de restaurar després de tres anys de treballs, no es pot descriure amb paraules, s’ha d’anar a veure-la i gaudir-la personalment. Sols direm que es va construir en temps de Jaume l l’any 1242, de planta gòtica i reformada al segle xv. Al segle xvii va rebre la decoració pictòrica obra del pintor Dionisio Vidal, deixeble d’Antonio Palomino, i que ara s’acaba de restaurar per la Universitat Politècnica. Una altra joia que els valencians no ens podem perdre.
Després de l’última visita, els carrers ja anaven de gom a gom, l’ambient fester es respirava per tot arreu, gent de totes les edats es dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament, llavors el grup, reblit d’història, es va dissoldre: uns tornàrem cap a l’estació, altres a veure la mascletà i d’altres a buscar un restaurant per a dinar.
Un altre matí agradable i intens que guardarem en el record. Gràcies, Vicent. Gràcies, Col·lectiu. Esperem que el pròxim any es torne a repetir per a poder seguir coneixent millor la nostra capital.
Pepa Pastor Andrés


 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB