Eixida 129: La Serra d'Alèdua (Llombai) 6-febrer-2016

|

CAMINANT PER TERRITORI MORISC:
LA SERRA D’ALÈDUA (LLOMBAI)
Eixida de senderisme i cultural 129 . Dissabte 6 de febrer 2016
Organitza: Juanvi Ferrús  -  Crònica: Maria Vila

Amb l’alegria d’un nou començament d’any i després de les festes nadalenques, es  reprenen les eixides organitzades pels nostres amics del Col·lectiu Ullal que, en aquesta  ocasió ens han preparat una ruta circular per l’antic territori morisc del terme de Llombai,  la Serra d’Alèdua.

Un dissabte més, un poc abans de les 8 d’un matí fresquet, com toca en aquesta època de l’any, començà a acudir la gent a la Plaça Major, punt de trobada per a tots els que teníem ganes de gaudir de la natura una vegada més. Ja ben distribuïts als cotxes per l’organitzador Juanvi Ferrús, eixírem cap a Llombai fins arribar a la plaça de l’Església on deixarem els cotxes per a començar la marxa, no sense abans preguntar qui anava a quedar-se a dinar per a encarregar la taula abans d’iniciar la ruta. 

Passejant pels carrers del poble, eixírem cap al terme i, agafant el camí que passava per davant del cementeri, ens dirigírem cap a la serra entre horts de tarongers, caquis i uns florits bresquillers. Des del mateix camí ja podíem observar l’esplèndida torre d’Alèdua, de la qual prenia el nom aquesta Serra. Una vegada travessat el riu Magre arribàrem als peus d’aquesta Serra per a començar la marxa. 

Començant la ruta el primer que ens va sorprendre, va ser un senyal a terra que marcava l’eixida d’un esdeveniment esportiu que anava a celebrar-se l’endemà per alguns dels camins que nosaltres anàvem a recórrer, l’Àledua Trail Express, una carrera pels senders pedregosos de la serra. Com poguérem comprovar durant tots el nostre recorregut la serra era molt coneguda pels diversos aficionats a l’esport, ciclistes, corredors i senderistes com nosaltres. Continuàrem a una bona pujada inicial per la Senda de l’Estepar, tot i que, molt còmoda perquè el camí estava en bones condicions i rodejat de nombrosos pins, cosa que el notre company Tolet va aprofitar per a advertir-nos que anàrem amb cura amb la processionària, un insecte que feia els seus nius als pins i que ens trobàrem a terra durant gran part del nostre recorregut pels camins. Després de la pujada d’aproximadament un quilòmetre gaudint de la calma i la verdor de l’entorn, i ja en el Pla de l’Estepar, poguérem contemplar unes meravelloses vistes de la comarca de la Ribera, i allí decidírem que ja era hora de parar a esmorzar. Buscàrem el lloc adequat i, amb el bon ambient que caracteritzava aquesta paradeta obligatòria per a recuperar forces, ens menjarem els entrepans acompanyats del gotet de vi, escoltant els nombrosos beneficis d’aquest per a la nostra salut, segons el nostre company Santi Ferrús. Després amb el café i els dolcets compartits com sempre, arreplegàrem els bàrtuls i continuàrem la marxa. 

Ja de baixada i rodejats de vegetació típica de la mediterrània, creuant-nos de vegades amb alguna colla de ciclistes, continuàrem el camí cap al Barranc de Ferrando. 

L’organitzador de la ruta, el nostre company Juanvi Ferrús, de sobte, ens proposà fer un minut de silenci per a poder escoltar els meravellosos sons de la natura. Va ser un moment especial, tan sols s’escoltava el vent i el piular d’alguns ocells. Continuant endavant ens trobàrem amb part del sender botànic senyalitzat amb diferents cartells identificatius de les diverses espècies autòctones de la zona com, l’arborzer, la murta, el margalló, la garrofera, el romaní, entre altres, el qual formava part d’un tram de la Canyada Reial d’Aragó. Continuàrem camí fins a l’inici del barranc on el nostre guia es va despistar un poc del camí correcte, però com a expert en el tema, ràpidament va trobar l’inici del barranc que era per on havíem de continuar. Seguírem el curs d’aquest entre pedres, pujades i baixades durant uns quants quilòmetres. Ja en el tram final, on començava a sobrar-nos la roba perquè el sol ja calfava molt més que a l’inici, ens esperava una bona pujada per una pista forestal que, després d’uns quants quilòmetres fets, se’ns va fer una mica pesada. Arribàrem al Corral Blanc, des d’on ens desviàrem per a fer una visita a la torre d’Alèdua, on el nostre company Joan Ferrús ens esperava per a contar-nos algunes curiositats d’aquesta.

La Torre d’Alèdua, construïda al segle XII dalt d’un turó, era una construcció defensiva d’una de les antigues alqueries àrabs que havien al Marquesat de Llombai, la qual va quedar abandonada després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, i fou l’única que no va ser repoblada pels cristians posteriorment. El seu nom, que de vegades apareixia escrit com a Eleydua, era una modificació del topònim original àrab “al-‘ldwa” que en la nostra llengua podia ser traduït com “més enllà del riu” o “a l’altra vora el riu”, com ens va explicar Joan. Una peculiaritat única entre totes les torres àrabs de la comarca i que encara es conservava en aquesta, era part del mur que la rodejava, anomenat “albacar”, que servia per a refugi dels habitants de l’alqueria en cas d’un atac enemic o també per a guardar el ramat. Una altra cosa molt interessant que ens va explicar Joan, era el sistema d’encofrat que es va utilitzar en la seua construcció, que consistia en uns travessers de fusta que encara poguérem observar tots en els seus murs. La porta d’accés a l’interior de la torre, estava a uns metres d’alçada de la base, i s’accedia a ella per una escala que es retirava, una vegada estaven dins, per a evitar l’entrada de l’enemic.

Una vegada havíem escoltat aquestes curiositats de la torre, prosseguírem la marxa pel camí de tornada al poble cap a les 14;30 per a finalitzar aquesta ruta, d’uns 16 quilòmetres, en la mateixa plaça on l’havíem començat. Alguns companys gaudiren del dinar al mateix poble i altres marxarem cap a casa després d’haver passat un matí  esplèndid. 

                      Maria Vila

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB