Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015. Serra de les Raboses

|

LA SERRA DE LES RABOSES. Cullera
Eixida 126. Dissabte 24 d’octubre del 2015
Organitza: Juanvi Ferrús Zaragozá
Crònica: Mª Jesús Ferrús Zaragozá.

Amb la intensitat amb què la junta del col·lectiu organitza totes les seues activitats, i després de l’habitual parada d’estiu, es programaren les activitats i eixides per al darrer trimestre del 2015, iniciant-les amb l’excursió número 126 al castell de Cullera i la Serra de les Raboses, caminada de fàcil dificultat i amb alta participació.
En els nostres desplaçaments habituals, observem com les lletres del nom de Cullera ens atrauen la vista fins el llom de la seua muntanya, així com al seu castell, però estic segura que pocs privilegiats han tingut l’ocasió de travessar aquest xicotet illot caminant, com ho férem nosaltres el passat 24 d’octubre quan un grup nombrós d’amants de la natura i de la convivència gaudírem, a més de caminar, de la bellesa i les vistes que des d’allà dalt tinguérem.

Iniciàrem l’ascens fins el castell per la part posterior del parc de bombers de Cullera guiats per Juanvi Ferrús que, com sempre, ens delectà amb tota classe d’explicacions i anècdotes sobre la multitud de vegades que havia pujat al castell en bici, així com sobre les restes properes al radar meteorològic.
L’ascens al castell i al santuari va ser curta i sense cap dificultat, totalment accessible per fer-la amb xiquets i en família on, després de l’esmorzar de rigor (que qui no haja vingut mai, l’ha d’experimentar amb els seus propis sentits, no pel contingut de l’entrepà de cadascú, sinó per l’harmonia i el bon humor de tots els presents), realitzàrem una visita guiada a l’interior del castell podent advertir les obres de rehabilitació i l’explicació dels seus orígens, datat del S. X, tractant-se d’una arquitectura militar musulmana, l’objectiu del qual era la vigilància del comerç del riu Xúquer fins la seua eixida al mar, narrant la seua llegenda que per curiositat us redacte:
“El rei Jaume no va poder conquistar-la en 1235 per la força, ja que no va trobar pedres redones per utilitzar-les en els seus fonèvols i altres màquines de guerra. Va afegir que forces màgiques i misterioses amagaren les pedres útils en llocs recòndits per la qual cosa el rei es va veure forçat a alçar el setge i, únicament mitjançant un pacte celestial aconseguí ocupar la ciutat el 1239. Una llegenda i un pacte celestial que s’accentua amb la presència de l’àngel amb les ales esteses a manera de protecció que du en la cimera l’escut de la ciutat.
La base de la llegenda estaria en funció del fracàs del monarca de conquistar la ciutat durant el setge de 1235. Cullera i les alqueries del seu terme, davant de l’atac, buscaren protecció en la zona pròxima al castell. Jaume I utilitzaria les catapultes però els projectils no podrien aconseguir l’altura convenient ni cobrir tota la superfície, protegida per dos cinturons defensius. La mateixa Crònica del rei narra la raó del fracàs: no hi havia pedres per ser llançades per les màquines de guerra. Però Jaume I havia de ser conscient de les dificultats i també que aquestes serien majors quan intentara l’ascens de les catapultes i dels projectils adequats, per la qual cosa l’empresa estava condemnada al fracàs degut a les dificultat del terreny, però encara més per la necessitat de temps, homes i aliments dels quals no disposava en aquell moment. Ni el rei ni la seua Crònica podrien acceptar el fracàs i, potser per això, l’explicació es tancà únicament amb la falta de pedres. D’ací la llegenda.
Al marge d’ella, en 1239 el castell de Cullera es lliurà al rei de manera pacífica i amb això es cobrí l’objectiu, el que possiblement donà arguments per a que quan es narraren els fets de la conquesta en la Crònica, el monarca silenciara els problemes d’infraestructura pels quals no va aconseguir prendre el castell en 1235.”
Després de la visita, ens encaminàrem fins el més alt del cim, on poguérem delectar-se de vistes meravelloses, des del golf de València, fins bona part del litoral mediterrani, passant per la marjal valenciana, sobre senda d’11 km, fent parada en el fortí defensiu construït durant la Guerra Carlista, passant per les set lletres del nom de CULLERA, pintades en la vessant de la muntanya i la bola del radar meteorològic, fins arribar al far de Cullera, des d’on continuàrem fins el restaurant que ens va oferir una paelleta boníssima amb la millor companyia.

Per tancar aquesta crònica, he de comentar que no vaig observar cap rabosa pel camí que dona nom a la serra que travessàrem. 

ÀLBUM DE FOTOS

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB