La llum de les Imatges: Espais de Llum: Castelló, Borriana i Vila-Real.

|


CONEGUEM el patrimoni artístic- religiós valencià

Col·lectiu Ullal. Eixida nº 72
DATA: Dissabte 21 de febrer de 2009 GUIA: Guies de la Fundació.
ORGANITZA: Juanvi Ferrús Zaragozá CRÒNICA: Joan Ferrús Vanaclocha


ASSISTENTS: Francesc Buïgues i Pepa, Antonio, Sisco i Carmen, Gauden, Carmen i Juan, Joan Ferrús. Antonia Chulvi, Juanvi Ferrús i Mª Àngels. (12)

Una vegada més i fidels a la cita, els membres interessats del Col·lectiu, visitàrem les tres exposicions que la fundació LA LLUM DE LES IMATGES havia organitzat per al 2008-09 en terres castellonenques. Abans que res val a dir que amb la present són ja set les edicions que la Fundació ha realitzat per tal de mostrar el llegat religiós cultural i artístic de diverses ciutats del territori valencià estant el Col·lectiu present en cadascuna d’elles i que per curiositat passe a ressenyar: 1ª edició: València, visitada el 06-02-99; 2ª edició: Sogorb, visitada el 27-10-01; 3ª edició: Oriola, visitada el 22-11-03; 4ª edició: Sant Mateu, visitada el 01-10-05; 5ª edició: Alacant, visitada el 25-11-06; 6ª edició: Xàtiva, visitada el 17-11-07 i l’actual a terres de la Plana: Castelló, Borriana i Vila-real visitada el 21 de febrer de 2009. Els mateixos guies en informar-los ser uns fidels seguidors de les exposicions ens comunicaren que les pròximes edicions van a tindre lloc a València a novembre de 2009 per commemorar-se els 10 anys de la primera expedició i que la següent per al 2010 tindria lloc a Alcoi.

Tot i que l’itinerari està marcat per recórrer-lo de sud a nord nosaltres el férem al revés, de nord a sud, per allò d’anar guanyant terreny a la tornada. Començàrem la visita a la cocatedral de Santa Maria de Castelló on s’aborden cronològicament obres de la Il·lustració, la Modernitat i les Avantguardes, períodes històrics de gran destrucció del patrimoni des de la Guerra de Successió, la de la Independència, les guerres carlines i la Guerra Civil. La guia ens va acompanyar durant una visita ràpida de poc més d’una hora, ja que totes les visites les teníem concertades prèviament. Destacar de les obres exposades les del gran mestre del costumisme, Vicent Castell, influenciat principalment per la lluminositat de Sorolla, (amb obres com Vell resant, en la qual manifesta un savi coneixement de l’ús de la llum i Abans d’eixir en la processó del Corpus, on utilitza una paleta riquíssima que impregna serenitat a l’obra i una gran mestria en al plasmació dels gestos dels personatges) i també les de Puig Roda amb dues obres procedents del Museu de Belles Arts de Castelló: Germana de la Caritat i Caiguda de la vesprada a Sant Llorenç.

Estant a terres castellonenques no es podia obviar les peces ceràmiques de temàtica religiosa fetes en la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda de l’Alcora, de les quals he de confessar que sóc un fidel apassionat: pannells de ceràmica amb advocacions diverses de les que destaque el de la Mare de Déu de la Mercé que procedent del Museu de Belles Arts de Castelló em va dur a pensar promptament en el nostre convent de la Mercé de Sollana i també els calvaris o Via crucis que assenyalaven el camí al cementeri de les poblacions, per cert a Sollana teníem uns taulellets de ceràmica ubicats justament a la Placeta del Calvari i que van ser traslladats a una caseta prop del cementeri d’on finalment van ser sostrets per una ànima recelosa.

En un última apartat es mostrava en l’exposició una selecció d’obres realitzades per artistes castellonencs pertanyents a diferents tendències artístiques del segle XX on se superposaven i mesclaven estils i tendències passades i actuals, tendències artístiques on els autors han conjugat la plàstica contemporània amb l’espiritualitat religiosa, a destacar l’impactant i immens quadre Els quatre genets de l’Apocalipsi de Vicent Traver. D’altra banda, un conjunt d’escultures em cridà també l’atenció, la sèrie en bronze de Perelló La Cruz les quals sota el títol genèric de Les set paraules, es basen en textos bíblics de la Passió i traspuen el dolor físic i la soledat de Crist en la creu. L’autor es va endinsar poderosament en la part més humana d’un personatge que pateix en els últims moments de la seua vida. Finalment ressenyar també l’obra el Sant Sopar de José Gonzalvo Vives.

És evident que molt poc poden il·lustrar les meues paraules a qui no va veure l’exposició o no coneix l’obra i els autors, però per ser fidel a la veritat he de dir que totes aquestes peces foren, sense dubte, les que més m’agradaren del nostre recorregut, per la originalitat, per saber extraure de l’art d’avantguarda l’espiritualitat que demanen els personatges representats.

De la capital de la plana passàrem a Vila-Real, la segona ciutat de la província per nombre d’habitants, fundada per Jaume primer el 1274 i com a seu de les obres l’església arxiprestal de Sant Jaume, declarada BIC amb la categoria de monument. Possiblement el que més ens sorprengué a tots va ser la lluminositat del temple, la immensitat i el procés de restauració dut a terme ja que la decoració interior ha comportat una intervenció de caràcter integral fent-se una neteja manual –amb gomes d’esborrar que després es venien també com a souvenirs- a més de la restauració d’estucs, daurats, pintures murals, etc.. A l’església poguérem veure obres que van des de l’incipient i esplendorós Renaixement fins al Barroc ple.

Acabada la visita ens traslladàrem a la tercera seu Borriana la tercera localitat de la província de Castelló quant a nombre d’habitants on dinàrem primerament i després de fer una amena tertúlia de sobretaula ens dirigírem a l’església de Sant Salvador on iniciàrem el recorregut en el jardí situat en la capçalera del temple des d’on poguérem observar l’absis gòtic alliberat de l’antiga casa abadia que el comprimia i que ha sigut restaurat igual que la resta de l’espai amb la primitiva muralla àrab amb motiu de l’exposició. Destacar de l’exposició algunes peces antecessores del gòtic: lluernes cristianes, llànties, sivelles,... algunes obres d’art que representaven l’època en què Jaume I va prendre la ciutat de Borriana el 1233 ocupada pels àrabs, i altres peces d’estil gòtic com un fragment de guardapols on es representa el Pare Etern, procedent del MNAC , obra de Joan Reixac; el Retaule de la Trinitat de Gonçal Peris del S. XV i algunes peces tallades de fusta policromada que representen a Sant Joan (de Sant Joan de Penyagolosa), Sant Bertomeu i del Crist Salvador, totes tres d’entre el segle XIII i XIV; veiérem a més altres obres que representen l’Anunciació, el naixement i la Mare de Deú i finalment obres de la Passió.

Com que era la darrera seu i érem l’únic grup de visita, va ser ací on més temps hi romanguérem, dues hores llargues amb explicacions detalladíssimes de cada peça. Tant de contingut feu que acabàrem exhausts però amerats d’obres que exhalen els espais de llum que pretenia esta nova edició de la Llum de les imatges. Al voltant de les 7 tornàrem a casa.

Benifaió. Un recorregut per 2.000 anys d'història.

|


CONEGUEM la nostra comarca

Col·lectiu Ullal. Eixida nº 71
DATA: Dissabte 13 de desembre de 2008
GUIA: Francesc Beltran (Cronista de Benifaió)
ORGANITZA: Joan Ferrús Vanaclocha CRÒNICA: Francesc Buïgues Bolufer


ASSISTENTS: Francesc Beltran, Vicent G. Castillo, Vicent Noverjes, Juanvi Ferrús, Francesc Buïgues, Pepa Pastor, Joan Ferrús, Antonia Roig, Gauden Fernández, Maria Luz, Alba Fernandez, Juan Ferrús i Carmen Vanaclocha.(13)

Aquesta vegada quedàrem al bar Rivoli a les 9.30h (una mica més tard que de costum) perquè anàvem a Benifaió, on l’amic Francesc Beltran ens conduiria pels dos mil anys d’història del seu poble. Ens trobàrem al Mercat Municipal d’aquell poble i des d’allí, caminant, anàrem fins a la Plaça on està l’Ajuntament, la Torre musulmana, la Casa Palau dels Falcó i l’Església de Sant Pere Apòstol.

A aquella hora la Plaça encara estava prou tranquil·la ja que, segons quines hores, aquell lloc pot tenir molt d’ambient, convertint-se en un no parar de xiquets jugant i d’adults xerrant a les tauletes dels bars. Començàrem la visita per l’Església construïda al S.XVIII sobre dues edificacions anteriors que per diferents motius desaparegueren. L’interior estava totalment decorat i a l’altar encara es conservava un arc gòtic que pertanyia a la façana exterior d’un dels anteriors edificis. Després veiérem l’exterior de la Casa Palau dels Falcó, datada del S.XVII i construïda junt a la Torre musulmana on podia observar-se a l’exterior l’escut prou fet malbé. Tot seguit entràrem a un bar per fer-nos un cafè amb llet o quelcom semblant. Allí conversàrem i Francesc ens va obsequiar amb un luxós llibre sobre el mosaic romà datat dels segles I-IV que fou trobat l’any 2001 a la vil·la rústica de la Font de Mussa, i que actualment es troba al Museu de Prehistòria de la Beneficència.

Continuàrem amb la visita a la Torre de la Plaça, edifici de guaita i defensa construït als segles XI-XIII i que formava part del cinturó defensiu de la ciutat de València, junt amb les altres torres de Mussa, Espioca, Almussafes, Sollana, Trullàs, Silla... Accedírem a la mateixa des de l’Ajuntament i per la porta d’entrada que s’alçava vora 4 metres sobre el terra. Tenia forma piramidal amb 11 metres de costat, murs d’1.30m. i quatre plantes d’una amplària que hom no s’imagina des de l’exterior. És de les més grans junt amb les de Silla i Torrent. Restaurada i excavada des de l’any 1992 fins al 1996, les troballes foren quasi totes musulmanes i estan exposades, en gran part, al Museu de Prehistòria de València, encara que una xicoteta part es mostra allí mateix. Sembla increïble la quantitat de peces recuperades i la informació que d’elles s’ha obtingut. Les finestres o espitlleres servien a la defensa i s’observa en cadascuna d’elles l’empremta de la mà sobre el fang, que aquell constructor musulmà deixà quan estava blanet encara. No vaig poder defugir de la temptació de posar, 800 anys després, la meua mà sobre la marca d’aquell avantpassat. La restauració s’ha fet amb molta cura, intentant respectar els vestigis i molts dels materials de la construcció original. Així, per exemple, podia encara observar-se l’encanyissat que es posava amb volta per fer la bòveda canó. Les escales empinades ens portaren a la terrassa on la imaginació ens féu veure les altres torres que en altres temps vigilaren solitàries i imponents les terres de l’horta.

Després d’açò, eixírem amb cotxe a la vora del poble, amb direcció cap a l’autovia d’Albacete, per veure la Torre de Mussa, també dels segles XI-XIII, però amb la particularitat que és una de les poques torres colomers existents. Accedírem per una escala a la porta d’entrada i, de la mateixa manera que la seua torre veïna, s’elevava a 4m del sòl. Només entrar observàrem una excavació clandestina, la il·legalitat de la qual, l’amic Francesc es va afanyar a confirmar. Les arcades que sostenien les tres plantes es mantenien en peu i els murs estaven plens dels forats que permetien la cria de coloms. L’entorn de la torre ha estat adquirit per l’Ajuntament de Benifaió i confiem que algun dia siga adequat com a lloc d’esbarjo per al poble.

Caminant tornàrem cap a la carretera que va a l’autovia d’Albacete i molt a prop visitàrem les restes de la vil·la rústica romana que encara està per excavar, però que, per les seues dimensions, és indubtable que fou important. En eixe moment hom recorda el nostre Júptier, trobat al terme de Sollana, que ben fàcilment pogué ser arrossegat pel barranc del Tramusser des d’aquest lloc. Francesc Beltran ens mostra de passada, perquè es feia tard, els murs de les vivendes romanes, dels quals només resta la part baixa que s’utilitza actualment per separar els horts de tarongers i els sequers de les cases agrícoles. És clar que la via Augusta hauria de passar per allí, seguint la comunicació de València amb Alzira i Xàtiva.

Eren ja les dues del migdia quan, després d’agrair a l’amic Francesc el seu interès a l’hora de donar-nos les enriquidores explicacions plenes de detalls que, segurament, només ell pot oferir; ens acomiadàrem amb el goig de conèixer un poc més la nostra història i amb la inquietud que despertaven en nosaltres alguns interrogants sobre el que havíem vist i que, pot ser, tardaran encara a ser contestats.












Els sopars de la tardor

|




Sopar Premis Literaris Ciutat d’Alzira. 14-11-08. L’Associació ha participat en tres esdeveniments culturals que amb el curt període d’un mes, s’han realitzat al nostre poble i comarca. Un d’ells ens és propi. M’estic referint als 20é Premis Literaris Ciutat d’Alzira concedits el 14 de novembre de 2008. Els altres dos han estat el 17é Guardó d’Or de la Ribera atorgat al Col·lectiu el 28 de novembre i al sopar de Nadal celebrat el 12 de desembre. La nit dels Premis Ciutat d’Alzira igual que els altres dos sopars, era divendres i quedàrem a ca Juanvi a poqueta nit per eixir cap a la Sala Rex Natura d’Alzira. És un lloc als afores de la població, però molt adequat per a actes d’aquest caire. Ens reberen a l’entrada alguns bufons amb un aire festiu, donant-nos la benvinguda als assistents. A l’ampli lloc de recepció ens serviren una copa mentre seguia aplegant gent i saludàvem a coneguts de la comarca: allí estaven escriptors, artistes, intel·lectuals i polítics de la Ribera, comarques veïnes i Ciutat de València. Després entràrem a l’immens saló les mil dues-centes persones que, aproximadament acudirem. Els premis amb les modalitats de narrativa, investigació, assaig, novel·la juvenil, novel·la infantil, poesia i teatre, foren presentats pels patrocinadors: l’Alcaldessa d’Alzira, el Rector de la Universitat de València, la Presidenta de la Mancomunitat de la Ribera Alta, el President de la Fundació Bancaixa i el Rector de la UNED. En total sumaren la important quantitat de 157 originals.


L’eix angular dels parlaments va incidir en la necessitat de reviscolar l’ús del valencià. En uns moments en els quals la nostra llengua està patint un retrocés important, és necessari que la societat i les institucions insistisquen en fer del valencià una llengua normalitzada, objectiu que s’ha aconseguit en l’àmbit literari. També es va fer un homenatge a la Llei d’Ús i Ensenyament per complir-se el seu 25é aniversari. Josep Gregori, de l’Editorial Bromera, i amb un discurs ben aclaridor va dir recordant a un personatge històric, que el poble valencià serà valencià o no serà. Després isqueren els escriptors premiats, els quals parlaren de la importància de la lectura, sobretot pels xiquets i els joves. Nosaltres, en la conversa del sopar parlàvem d’allò què observàvem i anaven dient els protagonistes; i també aprofitàrem per organitzar la nit del sopar del Guardó d’Or. Cap a la una de la matinada i després d’obsequiar-nos amb uns llibres, tornàvem a Sollana comentant l’acte pel camí i satisfets d’haver acudit a un certamen cultural de tant alt nivell.


Sopar Lliurament guard´ó d’or al col·lectiu. 28-11-08. Dues setmanes després i a la mateixa hora, les 21’30, a la llar dels jubilats i en una nit molt freda es celebrava el sopar per a l’atorgament del Guardó d’Or comarcal del Bloc Nacionalista Valencià al nostre Col·lectiu. A les 20’45 h. quedàrem per preparar una exposició de les nostres publicacions a l’entrada i així mostrar a la comarca i al poble part del treball realitzat. A l’hora prevista començava l’acte amb una assistència aproximada de 150 persones, la majoria de la comarca però també molts de Sollana, entre els quals estaven l’Alcaldessa, el Regidor dels Independents i òbviament el del Bloc, amb membres de l’Agrupació local, els Presidents de la Sèquia Real del Xúquer i dels Jubilats i 21 socis del Col·lectiu. També hi eren l’Alcalde de Sueca i altres Regidors dels pobles veïns. La sala estava de gom a gom i després de presentar-se l’acte i explicar als assistents què era el Col·lectiu, va parlar el Secretari General del Bloc i Diputat a Corts Enric Morera, i tot seguit se’ns va lliurar la distinció als membres de la Junta Directiva en representació de tots els socis. El President Joan Ferrús va fer un eloqüent discurs ple de referències a la Ribera i a Sollana, i va insistir en la necessitat de reconéixer i recolzar la nostra llengua i cultura. L’acte va finalitzar amb l’actuació del cantant Toni de l’Hostal, que modelava la seua veu d’una forma admirable quan cantava, i entremig ens contava acudits i fets irònics improvisats que feren riure als assistents al llarg de tota l’actuació. Cap a la 1’30 de la matinada finalitzava la vetlada després que la nostra associació fos felicitada pels assistents i després que nosaltres agrairem al Bloc la distinció rebuda que creava la possibilitat de ser més coneguts a la comarca. L’esdeveniment ens va submergir amb el goig d’haver viscut i compartit amb els altres, una vegada més, moments importants per a la cultura i la llengua de Sollana i la Ribera.

Sopar De Nadal. 12-12-08 Divendres 12 de desembre i al bar Rívoli ens reunírem com altres anys els socis per a gaudir d’una vetlada de germanor, i tancar així l’any del 10é aniversari. Érem 32 persones amb ganes de compartir aquest moment, per això la majoria en finalitzar el cafè encara seguíem asseguts xerrant. També acudiren tres membres de l’Associació cultural Amics de Sollana, entre ells el seu President Vicent Muñoz Vendrell, deferència que és d’agrair. Com és habitual, les converses giraren al voltant de la nostra Associació, de la vida cultural i mediambiental del poble, de la gestió política local i d’altres temes que ens feren més curta la nit. Després de sopar, Joan Ferrús va repartir la Memòria II que va de l’any 2003 fins a l’abril del 2008, i tot seguit va llegir la presentació de la publicació, que és un agraïment als membres del Col·lectiu per la seua participació en les activitats. Francesc Buïgues va comunicar als socis que hi havia al seu abast tres DVD’s sobre les activitats i un CD de l’Agenda Local 21 de Sollana. Va ser una nit agradable, al final de la qual ja pensàvem amb l’eixida que el company i cronista de Benifaió Francesc Beltran, ens havia preparat per al dia següent al seu poble.



Francesc Buïgues i Bolufer
Diumenge, 28 de desembre de 2008

Crònica del Bloc Nacionalista Valencià en la web. XVII Guardó d'or de la Ribera.

|


El passat divendres 28 de Novembre es va celebrar a la Seu de les Persones Majors de Sollana, el lliurament del XVII Guardó d'Or de la Ribera que, en aquest cas, se li va atorgar al Col·lectiu Ullal de Sollana. A l'acte van estar presents militants i simpatitzants de tots els col·lectius de la Ribera, el nostre secretari general Enric Morera, socis del col·lectiu guardonat, així com, altres guardonats d’anys anteriors. A les 21:30h començà a arribar la gent i una vegada distribuïts en les taules, es procedí a sopar. Després del sopar, començà l'acte pròpiament dit de lliurament del premi. En primer lloc, la secretària comarcal de la Ribera Baixa, Pilar Torres, acompanyada pel secretari comarcal de la Ribera Alta, va llegir el seu discurs, agraint al col·lectiu Ullal per haver acceptat el premi i a tota la gent que allí ens reuníem. A continuació, pujaren els membres del Col·lectiu Ullal, encapçalats pel seu president, Joan Ferrús, el qual va agrair al Bloc, en general, i al col·lectiu Sollana-El Romaní específicament, la confiança d'haver-los atorgat aquest premi. Per últim, Enric Morera, el nostre secretari general i diputat a les Corts, va fer menció del gran treball que està realitzant el col·lectiu Sollana-El Romaní, i ens va encoratjar a continuar esforçant-nos per a ser un partit constant i present i a l'Ajuntament de Sollana. Després de l'acte de lliurament, vam gaudir amb l'actuació de Toni de l'Hostal, la qual ens va fer riure i passar una bona estona escoltant cançons en valencià que parlaven de la nostra terra. Per finalitzar, m'agradaria donar les gràcies a tots els que van estar presents en l'acte, al President dels Jubilats de Sollana per haver-nos permès realitzar l'acte al seu local i als membres de l'Executiva Comarcal d'ambdues Riberes per haver fet possible la realització de l'acte. Per últim, agrair al Col·lectiu Ullal, per haver acceptat el premi i, sobretot, per tota la tasca cultural i mediambiental que realitzen i, encoratjar-los a que continuen desenvolupant eixe sentiment cultural que fa falta a un poble com Sollana. Moltes Gràcies!

Sopar de lliurament del guardó d'or atorgat pel Bloc Nacionalista Valencià al Col.lectiu Ullal

|



Divendres 28 de novembre de 2008

ASSISTENTS DEL COL·LECTIU: Ramon Ibor i Rosa, Isabel Rams, Caballero, Juan Miguel Vanaclocha, Pilar Fuset, Júlia LLinares i Vicent Galiana, Amparo Gomis i Josele Sastre, Brauli Duart i Juanjo Roig, Joan Ferrús i Macarena, Joan Ramon Claver, Antonia Chulvi, Juanvi Ferrús, Gauden Fernández, Francesc Buïgues i Pepa i Ramon Juan (21).
ASSISTENTS DE SOLLANA: Alícia Hervas, Joan F. Benito, Gabriel Ridaura, Fermin Ribera i sra, membres del Bloc.
ASSITENTS D’ALTRES POBLACIONS: Membres i simpatitzants del bloc d’altres poblacions de la Ribera.



PARAULES DE BENVINGUDA

Ja fa dèsset anys, que els col·lectius del Bloc de la Ribera, anem atorgant el nostre guardó d’or, amb aquest acte, un dels més entranyables de l’any, recordem a tots que volem ser gent del poble i com a tal, agrair la tasca a totes eixes persones que en cada lloc treballen per mantenir la nostra cultura, la identitat i el territori, ells es mereixen el nostre reconeixement. La nostra cita enguany és a Sollana i és ací on s’ha decidit la concessió a l’Associació Cultural Col·lectiu Ullal d’aquest poble per la seua tasca de conscienciació i divulgació de la cultura a tot arreu del País Valencià i especialment en el poble que ens acull, Sollana.

Tenim també una carta d’adhesió que ens envia Escola Valenciana que diu així: “La Coordinadora de Centres d’Ensenyament en Valencià de la Ribera, vol felicitar l’encert del Bloc de la Ribera per haver concedit el guardó d’or 2008 a l’Associació l’Ullal de Sollana, així com encoratjar els membres de l’Ullal en una tasca tan meritòria. A bon segur que el llegat que deixeu serà reconegut per les futures generacions d’aquest poble, l’esforç que heu invertit és un regal per al nostre país i, el nostre reconeixement, una mostra d’agraïment per la feina realitzada. Gràcies amics de l’Ullal, un horitzó més digne es pot albirar amb el vostre treball.”

Precisament la Coordinadora va ser també un dels col·lectius guardonats al llarg de la nostra trajectòria, la qual s’inicià l’any 1992 per distingir les persones, organitzacions i col·lectius que s’han destacat en la seua trajectòria en favor de la llengua, la cultura i el patrimoni dins de la Ribera i de tot el País Valencià essent el primer guardonat Josep Lluís Bauset de l’Alcúdia i el darrer de l’any passat Lleonard Borràs d’Algemesí. Durant aquest anys l’han rebut també persones i associacions com Bernat Genoll, Joan Girbés, Soler i Estruch, la Coordinadora d’Escoles en valencià de La Ribera, Vicent Cardona, Josep Gregori, Mossèn Antoni Sanchis, Francesc de Paula Burguera, l’Associació Pere Calp de Castelló de la Ribera, Francesc Giner Perepérez, Josep Ballester, Josep Chaqués, Xúquer Viu, Josep Lozano i l’any passat Lleonard Borràs.

I ja en el present any, els coordinadors comarcals de la Ribera Alta i Baixa, varen decidir donar aquest guardó al Col·lectiu Ullal el passat 26 d’octubre en una reunió que es va celebrar precisament ací mateix a Sollana, estant present els nostres secretaris Pilar Torres i Gerard Donat, membres del Bloc de Sollana i membres del Col·lectiu Ullal.

Per acabar el meu parlament una breu ressenya del que ha fet aquest col·lectiu: el 1996 es reuniren un grup de veïns amb la intenció de constituir una associació cultural a Sollana que s’anomenaria Col·lectiu Suylana, els quals compartien inquietuds per la cultura i ben aviat van plantejar uns objectius ben clars: despertar inquietuds culturals al seu poble, donar vida a les activitats culturals i impulsar un sentiment en tota la població al voltant de la cultura, la llengua la història. Si bé la idea no es va materialitzar, es tornà a replantejar l’abril de 1998 i ací és quan va anar adquirint solidesa. El desembre d’aquell any es va decidir canviar el nom per no fer-lo coincidir amb els quaderns d’estudi que també naixien aquell any i passar a denominar-se Col·lectiu Ullal, en referència als ullals que abunden en aquest terme. El 28 de juliol de 1999 es va constituir definitivament amb aquest nou nom. Entre les activitats que realitzen estan les tertúlies, homenatges a persones de la localitat, eixides a llocs d’interés, presentacions de llibres, sopars, etc... ells són com els ullals d’aigua fresca que renaixen en les nostres terres, donen vida al seu voltant i fan nàixer inquietuds. Per favor continueu brollant que en temps de sequera feu més falta que mai.

PARLAMENT DE PILAR TORRES
Secretària comarcal del Bloc

Bona nit a totes i a tots, en primer lloc donar la benvinguda al sopar del lliurament del Guardó d’Or a tots els companys i companyes dels col·lectius de la comarca, a tots els regidors i regidors d’este partit i d’altres que estiguen ací entre nosaltres, a tots els guardonats dels anys anteriors que han volgut acompanyar-nos, com són: Josep Chaqués, els representants de la Coordinadora d’Escoles en Valencià, representants de Xúquer Viu que no han pogut vindre al final, el senyor Francesc Giner Pere Perez i el senyor Leonardo Borràs. També vull agrair la presència de la senyora Alícia Hervàs, alcaldessa de Sollana, a Joan Baldoví, alcalde de Sueca, al senyor Jesús Salesa, president de la Mancomunitat de la Ribera Baixa, al Senyor Gerard Donat, secretari comarcal de la Ribera Alta i com no al nostre secretari general Enric Morera, a tots moltes gràcies per estar ací.

El Guardó d’Or es va establir l’any 1992 i ara acabem de concedir el que fa 17, no vaig a anomenar a tots els que han sigut guardonats perquè ja s’ha fet, però sí dir que tots ells tenen una cosa en comú, treballen per defensar i recuperar la nostra llengua i la nostra cultura, cultura que han anat desenvolupant al llarg dels anys els nostres avantpassats, a través dels seus actes quotidians i del seu dia a dia. L’ús de la paraula cultura ha anat variant al llarg dels segles, inicialment en el llatí que parlaven els romans significava cultiu de la terra, després per extensió metafòrica, cultiu de les espècies humanes, i també l’alternaven amb civilització, que també ve del llatí, i es gastava com un mot oposat al salvatgisme, a la barbàrie, o al menys, rústic; és a dir, un home civilitzat en aquell temps era un home educat.

Hui en dia, entenem la cultura com el conjunt total d’actes humans en una comunitat determinada i que inclou pràctiques econòmiques, polítiques, científiques, jurídiques, religioses o comunicatives, és a dir, són actes socials en general. Estes pràctiques socials no es poden vore de forma parcial o individual, sinó que estan estretament relacionades, no hi ha cap pràctica social que estiga deslligada d’una altra, per exemple, no es podria estudiar història de l’art, si no férem referència o coneguérem la història econòmica, política, costums, moral i creences de l’època que anem a estudiar. Per tant, hem de considerar la cultura com un patrimoni, un patrimoni que ens han llegat, que hem heretat, perquè el patrimoni és allò que va acumulant-se al llarg de la història i que ens han transmès els nostres avantpassats, el que nosaltres vivim en el present i el que hem de protegir perquè tenim la obligació de transmetre’l a les noves generacions. La millor manera de protegir el patrimoni és difondre’l acostar-lo als ciutadans perquè coneguen el que tenen al seu poble, als pobles del seu voltant, i en definitiva el que tenen molt a prop de sa casa. D’esta manera podran valorar la importància d’este patrimoni, ser respectuosos amb ell, ser coneixedors del seu passat i sentir-se orgullosos d’ell, perquè el que millor protegix, és el que millor coneix.

Dic tot açò, perquè és evident que el COL·LECTIU ULLAL, compleix totes les condicions per a ser mereixedors del Guardó que anem a donar en esta edició del 2008, perquè ells, com ja s’ha explicat abans i com s’ha vist a l’entrada, amb una mostra de les seues activitats, deixen constància escrita de tot el que fan i ho fan d’una manera plana, senzilla i amb un vocabulari sense tecnicismes i que tot el món entén. Al mateix temps que donen a conéixer els nostres costums, les nostres tradicions, el nostre patrimoni històric mediambiental i paisatgístic, ells estan disfrutant del que fan. I deu de ser per això perquè les seues activitats són tan diverses i tenen continuïtat, però no vaig a ser jo qui diga quines són i com es fan estes activitats, açò, qui millor ho pot contar és qui ho viu i qui ho sent, per tant, demane ací la presència dels membres de l’Ullal per lliurar-los el Guardó d’Or de l’edició del 2008.



PARLAMENT DE JOAN FERRÚS VANACLOCHA


Senyora Alcaldessa de Sollana, representants d’associacions, Senyor Enric Morera,
Amics i amigues del Bloc, Amics i amigues del Col·lectiu Ullal,
Bona nit a tots

La veritat és que quan em telefonaren per comunicar-me que l’executiva local del Bloc Sollana – El Romaní tenia la intenció de proposar l’Associació Cultural Col·lectiu Ullal per al lliurament del Guardó d’Or del Bloc de la Ribera, primer em va sorprendre perquè aquest reconeixement té un àmbit més enllà del purament local (la intenció està bé –vaig pensar – però no crec que siga acceptada la proposta) però també em va alegrar que una associació, en aquest cas política, el Bloc Nacionalista Valencià, reconeguera la tasca feta per la nostra associació al llarg d’aquests anys i més enguany quan estem celebrant el nostre desé aniversari. Em vaig il·lusionar.

Setmanes després em telefonaren novament comunicant-me que la proposta havia estat acceptada pel Consell Comarcal del Bloc de la Ribera i va ser ací quan em vaig sentir atònit, corprès (paraula molt bonica, per cert ) per la dimensió del reconeixement, especialment després d’accedir per internet i vore la llarga llista de persones i associacions que des de l’any 1992, han estat mereixedores d’aquest guardó, persones i associacions, algunes de les quals les conec personalment i altres tinc coneixement de la seua densa i prolongada trajectòria. Una ja llarga llista formada per:

- escriptors, (Soler i Estruch de Carcaixent, Josep Ballester –recentment guardonat en els premis literaris d’Alzira, Josep Lozano)
- cronistes (Francesc Giner Perepérez),
- activistes culturals, periodístes i polítics, (Josep Lluís Bausset de l’Alcúdia, Joan Girbés ex-alcalde d’Algemesí, Francesc de Paula Burguera de Sueca, Josep Chaques).
- associacions lluitadores (Coordinadora d’Escoles en Valencià, Xúquer Viu, l’Associació Pere Calp de Castelló de la Ribera),
- mossens, rectors o capellans com diuen a Sueca ( Vicent Cardona natural de Llombai, fundador de Saó, Mossén Antoni Sanchis de Carcaixent)
- editors (Josep Gregori)
- escultors (Lleonard Borràs)

i ara també formarà part d’aquesta llista, l’Associació Cultural Col·lectiu Ullal de Sollana.

Va ser aleshores quan vaig comunicar la decisió a l’actual Junta Directiva que també es va sorprendre de bon grat i acudírem a una reunió on ens van comunicar formalment la decisió.

Com ben bé ha dit el presentador, vam nàixer el 25 d’abril de 1998 en una visita al Monestir de Santa Maria de la Valldigna en commemorar-se el 700 aniversari de la seua fundació i va ser allí on decidírem constituir-se com a grup de persones amb interés primer per conèixer el patrimoni no solament local sinó també comarcal i d’altres comarques i després de divulgar el nostre patrimoni històric artístic i natural. Un any més tard ens constituirem oficialment amb un objectiu:

EL CONEIXEMENT, L’ESTUDI I DIFUSIÓ DE LA HISTÒRIA, TRADICIONS, COSTUMS I ALTRES ACTIVITATS DE TIPUS CULTURAL I MEDI AMBIENTALS QUE TINGUEN A VORE AMB SOLLANA, LA RIBERA I EN GENERAL AMB TOT EL TERRITORI VALENCIÀ.

Però també amb altres objectius, no menys importants en els temps que corren i que són:

- crear un grup de persones interessades per la cultura, el patrimoni i la llengua i poder intercanviar amb elles opinions, sentiments, reflexions, inquietuds... de la mateixa manera que ho fan altres associacions.

- estimular entre els membres la inquietud per la temàtica local i comarcal i fomentar les investigacions en tots els àmbits.

- col·laborar en les publicacions locals i comarcals i en les activitats culturals que es facen tant al poble com a altres poblacions pròximes.

- obrir-se a la comarca i relacionar-se amb sensibilitats semblants d’altres poblacions de la Ribera.

- impulsar i dinamitzar la vida cultural local.

Després d’una dècada d’existència potser siga ara i ací, i degut al reconeixement de què hem estat mereixedors, el moment de reflexionar sobre el que hem fet al llarg d’aquest 10 anys:

1. Mantindre durant 10 anys un grup de persones interessades per la cultura, 70 socis – uns més actius que altres -

2. Hem realitzat 70 eixides per conéixer el patrimoni valencià:

SOLLANA: el poble, el terme, el ullals, els tancats, els alterons, els camins i les partides històriques.

L’ALBUFERA: el portet de Sollana, el port de Catarroja, el port de Silla, la gola del Pujol i del Perellonet, la romeria per l’Albufera del Crist de la Salut del Palmar

La Ribera:
TORRES MUSULMANES I FORTIFICACIONS: torres de Benifaió i Mussa, torre Racef d’Almussafes, Castell de Corbera i Cullera
MONESTIRS: La Murta, Aigües Vives,
SENDERISME: Per la Casella i la Murta
POBLACIONS: Algemesí, Llombai, Alzira, Albalat,

Altres comarques.
MONESTIRS: La Valldigna i l’antiga ermita de la Xara, Sant Miquel de Llíria, Sant Jeroni de Cotalba (Alfauir), Santa Maria del Puig – COVA Bolomor
POBLACIONS: Xàtiva, Bocairent, Albaida, Dènia, Benissa, Xàbia i Benitatxell, Llíria i Xelva, Montesa, Gandia, el poblat ibèric de Castellar de la Meca a Aiora, la Vila Romana de l’Ènova, Parc Natural de la Font Roja d’Alcoi, Elx i la dama, Massanassa, Almansa en el 300 aniversari de la batalla, L’Alcora, Ròtova i el porrat de Sant Macià, Ruta fluvial pel Xúquer, Cofrents, Sagunt, etc..

ALTRES:
Monestir de Santa Maria de Poblet. Tarragona. /Tortosa.
VALÈNCIA: Museu de Ceràmica González Martí, Biblioteca Valenciana al Monestir de Sant Miquel dels Reis, Museu d’Història de València.
EXPOSICIONS DE LA FUNDACIÓ LA LLUM DE LES IMATGES: Catedral de València, Sogorb, Oriola, Sant Mateu (Castelló), Alacant, Xàtiva

Vist açò semblaria que som una associació que es dedica a viatjar, una associació excursionista, però no només és això, perquè quan eixim intentem traure-li un suc a l’eixida i és el tindre present sempre en quina mesura allò que veiem pot d’una manera o altra traslladar-se a Sollana: museus, patrimoni cuidat, actuació sobre patrimoni digna i meritòria i que podria fer-se al nostre poble, etc..

Però no solament ens dediquem a viatjar, a fer eixides culturals, excursions diuen els xiquets. Hem fet també reconeixements a persones i associacions que s’han destacat per mostrar una vertadera estima al poble

1999. Cronista Juan Moleres Ibor, per la seua trajectòria de cronista de més de 50 anys, la seua obra “Historia de Sollana”.
2000. Vicent G. Castillo, un enamorat de Sollana, ha escrit articles al Programa de festes, a casa té un vertader arxiu de Sollana.
2002. F. Manuel Llorens el mestre de les Llometes, un mestre que estigué a Sollana pels anys 50 innovador pedagògicament parlant i sensible envers la nostra llengua i la nostra cultura, deixeble de Carles Salvador i que ens va llegar unes magnífiques composicions poètiques en un perfecte valencià en els programes de festes d’aquella dècada.
2004. Julio Llinares Girona, enamorat de Sollana i també ens ha deixat unes col·laboracions magnífiques al programa de festes sobre la dècada dels anys 30, 40 i posterior de la guerra.
2006. La Societat Unió Artístico Musical de Sollana, en el seu 30 aniversari i per extensió a les diferents bandes de Sollana al llarg del segle XX.
2008. Hem estat celebrant el nostre 10 aniversari.

Alguns d’aquests reconeixements han portat la publicació d’un llibre:

2000. “Escrits de Vicent G. Castillo”
2002. “Poemes” de F. Manuel Llorens
2004. “Records d’Infantesa, Sollana en la dècada dels 20 i els 30” de Julio Llinares.
2006. “Les bandes de música de Sollana de 1903 a l’actualitat.” de Joan Ferrús

Però a més d’aquestes publicacions n’hem llançat també altres:

Ordenanzas municipales para el pueblo de Sollana 1882. Edició facsímil. Pròleg de José Antonio Alcón Zaragozá. Secretari de l’Ajuntament de Gandia. 2005.

i la COL·LECCIÓ: ITINERARIS PER SOLLANA I EL TERME:

1. Els tancats per Ramon Ibor Oroval.2001
2. Un passeig per la història per Antonio Segarra Selma.2002
3. Ruta pels Ullals per Llorenç Benaches Borràs. 2003
4. La Casa de la Vila per Juan Moleres Ibor 2004
5. Monuments amb arrels per Clement Córdoba Vila 2005

A més en els nostres sopars anuals commemoratius hem publicat una memòria anual de les nostres activitats i ara amb motiu del 10é aniversari en abril publicàrem una MEMÒRIA ESPECIAL I amb les activitats realitzades des del 1998 fins el 2003 i està en impremta una segona part MEMÒRIA ESPECIAL II que arreplega les activitats des del 2003 fins el 2008.

Però hem fet més, hem fet tertúlies sobre temes culturals o medi ambientals locals i ara estem començant també a fer-les de forma sistemàtica, així per exemple hem fet dos tertúlies sobre el rei Jaume I amb motiu del 800 aniversari del seu naixement i una Tertúlia amb l’assistència de l’autor sobre l’obra guanyadora de nombrosos premis “L’home manuscrit” del sueca Manuel Baixauli tot amb la intenció d’activar el pensament, que tanta falta fa en la nostra societat. I parlant de literatura, al voltant d’abril hem fet sopars literaris on s’han acostat a Sollana escriptors per parlar sobre la seua obra com: Josep Lozano, Josep Franco, Carme Miquel i Vicent Josep Escartí ( víctima de la intolerància, de l’agressió d’uns energúmens intransigents que assaltaren el Centre Cultural de Sollana quan va vindre invitat per l’Ajuntament per a donar una conferència sobre el Tirant lo Blanc el 28-04-06 i d’això puc donar fe perquè jo no solament estava allí sinó que el vaig presentar i estava en la taula presidencial junta a l’alcalde i regidor de Cultura Joan Benito. Afortunadament va vindre un any després als nostres sopars literaris on passàrem una bona vetlada parlant-nos novament sobre la Guerra de Successió en celebrar-se aquell any el 300 aniversari de la desfeta d’Almansa).

Per últim hi ha un aspecte que també cal ressaltar que és la col·laboració institucional, és a dir amb l’Ajuntament de Sollana, a més de col·laborar en el programa de festes o en les publicacions locals com el BIM (Butlletí d’Informació Municipal) hem impulsat grans projectes a Sollana com:

1. Els Quaderns d’Estudis Locals (SUYLANA) amb escrits magnífics per especialistes experts en diverses etapes de la nostra història passada o més recent amb 6 números i ara paralitzat (una pena, potser, dic jo, per falta de sensibilització per la història per part de l’actual corporació, o per la crisis que hui en dia te la culpa de tot) i on han col·laborat entre d’altres: cronistes com F. Beltran de Benifaió o Agustí Ventura de Xàtiva, professors de la Universitat com Francesc Andreu Martínez Gallego de l’Alcúdia o Antoni Furió de Sueca o Enric Guinot,
2. La celebració del 725 aniversari de la Carta Pobla, el 2002 amb actes tan significatius com la reedició de la Història de Sollana, una publicació sobre la Carta Pobla, obres de teatre especials amb motiu de l’efemèride, mercat medieval, col·locació de l’estàtua del Júpiter a l’entrada nord de la població, retaule de ceràmica a l’entrada de l’Ajuntament, etc..
3. El nomenament de fill predilecte de Sollana al cronista Juan Moleres el 2004.
4. El reconeixement a Julio Llinares i la imposició de la insignia d’or de la vila a Vicent G. Castillo el 2007.

Potser tota aquest intensa activitat és la que haja fet decidir el Bloc de Sollana – El Romaní a presentar la nostra candidatura, perquè la veritat és que treball n’hem fet i de valent això no vol dir que no hi haja persones i institucions a la nostra Ribera del Xúquer amb una trajectòria molt consolidada d’estima per la cultura, la història i la llengua que siguen mereixedors del guardó d’or anual: afortunadament vivim en una terra d’escriptors, en tenim molts i molt bons, d’historiadors i investigadors també en tenim boníssims (de fet la setmana passada va tindre lloc a Guadassuar la Celebració de la XII Assemblea d’Història de la Ribera amb una gran assistència d’estudiosos i amb unes ponències i comunicacions més que destacables, per cert que ja s’ha escollit el pròxim lloc de la pròxima Assemblea que serà a Llombai, a primeries del 2010 i com a tema principal l’expulsió dels moriscos (400 anys 1609-2009), també es va triar la seu de la que es farà el 2011 que serà Alginet i perquè no la pròxima a Sollana, una població de la Ribera Baixa?). Mereixedors del Guardó d’Or serien també els cronistes, una figura oblidada però que en alguns pobles (en la ment tinc alguns pobles com Benifaió, Alzira, Algemesí) són vertaders artífex de requeriment de la llengua, la cultura i el patrimoni, igualment d’associacions reivindicatives com també representants del món artístic: pintors, escultors, fotògrafs, etc sensibilitzats pel nostre territori, de segur que repassant tot aquesta diversitat de personalitats que hi ha en els pobles de la Ribera podria eixir el guardó per a la pròxima edició.

Amb el lliurament del Guardó a una Associació Cultural del nostre poble, Sollana està d’enhorabona, fa uns mesos se celebrava la Trobada d’Escoles de Valencià a Sollana i hui novament el valencianisme torna a fixar els ulls en el nostre poble, ja era hora que Sollana fora coneguda en altres poblacions de la comarca no solament pels enfrontaments polítics (que hi ha hagut) o per les riuades (que n’hem patit) - o pel Club del Romaní - Hui podem dir amb satisfacció que El Guardó que ens heu lliurat ve a refermar la pertinença de la nostra població a la Ribera del Xúquer, un poble valencià, Sollana, orgullós de ser-ho, que vol viure en valencià – com diu la dita - per a una comarca que se sent plenament valenciana i voldria vore en ell, en el premi, no solament un reconeixement per la tasca feta sinó també un repte per continuar durant molts anys en la línia que ens hem marcat. I el premi, el guardó que hui rebem, és per a tots el que formen part del col·lectiu i així vull que el senten tots, especialment els membres que han format part de les diverses juntes directives, de l’anterior i de l’actual, membres que són el vertader motor d’aquest grup i on cadascun d’ells fa i aporta el millor que pot per a la resta del grup.

En la vida hem de tindre uns referents, unes persones, uns ideals que marquen el nostre camí diari, són com una vitamina, una energia, un estímul que necessitem per continuar amb la tasca que ens hem fixat i per no defallir i abandonar-se a la quotidaneitat - de vegades mediocritat - que desgraciadament ens envolta. A Sollana tenim una part d’eixos referents en les persones de Vicent G. Castillo i el cronista Juan Moleres a qui els uneix tota una vida dedicada a aportar llum a la història del nostre poble i una sentida i manifesta estima per l’espai viscut, hui quan la gent es cansa de seguida per tot (especialment la gent jove), quan hi ha una evident apatia generalitzada, aquestes actituds són dignes de tenir en compte. A elles afegiria altres referents propis -cadascú té els que té - i que a mi en els moments de defalliment m’animen a continuar. Un d’ells podria ser ben be – i dic entre molts altres - la trajectòria del professor SANCHIS GUARNER qui en el seu llibre LA LLENGUA DELS VALENCIANS que enguany fa 75 anys de la seua 1ª edició allà per l’any 1933 diu frases tan contundents com aquestes:

“Nosaltres hem nascut a València i som valencians. Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem parlar i en ell devem escriure. Devem i podem, i perquè devem, volem.... Qui renuncia a la seua llengua, renuncia a la seua pàtria, i el qui renega de la seua pàtria és com qui renega de la seua mare. Un poble que oblida el seu idioma és un poble en el trànsit de la mort”. Intenses paraules.

Ja dins de la nostra comarca un bon referent de compromís i trajectòria més que demostrada podria ser ben bé altre professor, en aquest cas d’Algemesí, em referisc a Vicent Josep Escartí amb el qual m’identifique plenament quan diu allò de que CAL FER RIBERISME, perquè és evident que fer riberisme és una manera de fer país.

I perquè no s’enfaden és de la Ribera Baixa un altre referent, en aquest cas de Sueca, un gran patrici del valencianisme Nicolau Primitiu Gómez Serrano i la seua màxima, el seu lema, que jo també faig meu “treballar, persistir i esperar” deia continuament. Eixes han de ser les línies que han de guiar les accions de tots els ací presents, treballar i persistir, i després ja vindrà el que haja de vindre.

Només em resta donar les Gràcies en nom de tots els membres que integren el Col·lectiu Ullal (tant els que estem ací com els que no han pogut vindre) la distinció que ens haveu fet; el reconeixement és per a tots ells per als que participen més activament com per als que no ho fan tant, per als que organitzen activitats com per als que es deixen organitzar, per als més actius i també per als passius, per a qui aporta més i per a qui aporta menys, perquè la força d’un col·lectiu és la seua gent i en el Col·lectiu Ullal la gent som tots. Gràcies i Bona nit.

PARLAMENT D’ENRIC MORERA
Secretari general del Bloc

Senyora Alcaldessa, Senyor Benito, representants d’entitats, bona nit i gràcies per acompanyar-nos esta nit. Al president de l’Associació de Jubilats i Pensionistes, Senyor Fermí Ribera, que ens acull en els seus esplèndids locals, li agraïm de veritat que ens haja acollit en este acte de lliurament del Guardó d’Or de la Ribera.

Vull agrair també al Col·lectiu Ullal l’honor que ens haveu fet en haver acceptat el nostre Guardó d’Or. La veritat és que ens sentim molt honrats que hageu acceptat la nostra distinció que és el reconeixement de la gent que fa coses pel nostre poble, per la nostra comarca, en definitiva pel que representem, perquè volem ser poble i mirar al futur amb dignitat i el vostre treball ens encoratja des del món polític a continuar treballant, a persistir i treballar per la presència del valencianisme també polític a altres instàncies. Per tant, moltes gràcies i el nostre reconeixement, el reconeixement del Bloc al vostre treball que heu fet molt meritòriament a Sollana i al conjunt de la comarca.

Sagunt

|


CONEGUEM EL NOSTRE PATRIMONI HISTÒRIC

Col·lectiu Ullal. Eixida nº 70
DATA: Dissabte 15 novembre de 2008 GUIA: Verònica
ORGANITZA: Juanvi Ferrús Zaragozá CRÒNICA: Carmen Llinares Guardiola

ASSISTENTS: Francesc Buïgues, Pepa i Diana, Antonia Chulvi, Antonio Velis, Gauden Fernández, Maria Luz i Alba Fernández, Joan Ferrús, Carmen Vanaclocha i Juan Ferrús, Vicent Noverjes, Vicent Añó i Vicent Albentosa, Carmen Llinares i Sisco Carrasquer. (15 adults i 1 xiqueta)


Amb les primeres frescors de la tardor, quedàrem com sempre a les 9:00 del matí al Bar Rívoli. La gent va ser puntual, i sobre les 9:20 ja eixírem direcció Castelló pel by pass, i en uns 30 minuts ens trobàrem dins de Sagunt. Una rodona amb una inscripció en llatí i un gespa verda, verdíssima ens donà la benvinguda.

En deixar els cotxes, ens endinsàrem per un carrer amb un majestuós edifici, l’Ajuntament, que marca l’inici del casc antic del poble. La primera parada fou, com no, per a esmorzar… calia agafar forces per tal d’estar desperts i atents a les explicacions de la nostra guia, Verònica, qui no va tardar en aparèixer.

Fetes les presentacions, començàrem la visita pel M V H S A G, Museu Històric de Sagunt, un edifici gòtic del segle XIV, antiga casa del Mestre Penya i on va estar instal·lada la llotja medieval. Aquest edifici va ser restaurat mantenint els elements que testifiquen la seqüència històrica de la casa i adaptant-la de manera magnifica a l’ús museístic que se li dona. El símbol del museu es una escultura d’un cap atribuïda a la Diosa Grega Diana (monument nacional des de 1962). El primer que ens va explicar Verònica fou com distingir entre una escultura d’home i una de xiquet, i, des d’aquesta explicació fins l’última que ens va fer, va aconseguir mantenir-nos totalment atents escoltant-la, com si d’un conte es tractara.

El museu alberga una col·lecció general de l’arqueologia de Sagunt i els voltants des de l’època ibera, que fou el primer poble que ocupà aquestes terres.

Dels inicis de la ciutat, destaca principalment una escultura d’un bou, datada del segle IV a.C, i després, tota una sèrie d’inscripcions, fustes, capitells i moltures, que ens permeten vore el procés de romanització de la ciutat. Les troballes de monedes, peces de ceràmica, bijuteria, jocs, ens donaren bona idea de la vida en Saguntum.

Abans d’eixir del museu, Verònica ens va mostrar una maqueta del Forum imperial Romà, una manera molt il·lustrativa d’entendre les seves ruïnes que després visitaríem.

En eixir, ens dirigírem cap al Teatre pel Carrer Vell del Castell, un carrer amb una pujada molt pronunciada però que, com estàvem ben esmorzats, la vam fer en un moment. El Teatre ens va impactar a tots. Les seves dimensions, la seva alçada, el reconstruït scaenae són dignes de vore. El primer que ens cridà l’atenció fou la impressionant sonoritat que té!!!: des de les grades es pot escoltar la grava que xafa la gent que s’apropa!! Açò es degut a que està construït aprofitant una concavitat del terreny, en una gran pendent que va permetre tallar les grades abaratint costos. I fins i tot, la seva situació fa que es permeta l’entrada de vents frescos i esquiva els calents.

Va ser construït a mitjan del Segle I d.C. El teatre representa la tradició cultural d’una ciutat antiga i els elements que el defineixen s’han mantés invariables al llarg del temps. Les representacions teatrals mantenien distrets al poble perquè no pensaren en altres coses, i, fins i tot era gratuït i estava permesa l’entrada a tots els ciutadans, això si, havien de vestir obligatòriament amb la toga.

El teatre pateix la seua major destrucció durant la Guerra de la Independència de 1811, amb la demolició de la part alta per a facilitar l’accés dels canons al castell, convertit en plaça militar.

Ha patit successives restauracions i aquesta última ha estat, per temes polítics principalment, la més polèmica. Açò ha provocat una paralització de les inversions en el patrimoni de Sagunt que no ha beneficiat per a res als ciutadans i així ens ho van fer saber.

El que queda clar es que amb aquesta restauració se li ha donat un ús al Teatre que abans no tenia, amb un programa de representacions anomenat Festival de Sagunt a Escena que ens han convidat a gaudir, per estar dedicat a espectacles vinculats a la tradició clàssica junt a espectacles de música i dansa en un lloc que ho fa immillorable.

En vore el Teatre, continuàrem caminant per un empinat camí, fins arribar a l’entrada al castell. I, com no podia ser d’altra manera, des d’allí, les vistes dels voltants de Sagunt, i, fins i tot de València són espectaculars. Del castell, tan sols queda en bon estat la muralla que el rodejava, de quasi 1 Km de llargària, però, el més interessant és tot el que encara queda per descobrir de l’antic FORO ROMÀ el qual es troba soterrat a 4-5 metres per baix del nivell en el que ens trobàvem. El foro, en forma de plaça porticada, constitueix el nucli de la vida urbana on estan els espais per a l’exercici del dret i l’administració tot al voltant d’un temple, el temple de Diana. De moment tan sols es poden observar restes de paviments, columnes, muralles, i un aljibe que encara té aigua, però, així i tot, ens podem fer una idea del moviment que allí existia. La baixada al calabós fou del tot impactant: un espai tan estret, sense gens de llum i molt molt humit i gelat, no volem imaginar-nos el que seria passar una sola nit allí!!!

I ja de baixada, sobre les 2 p.m. férem una visita al Barri de la Jueria, on l’entrada ve marcada per una pòrtic. Just baix d’aquesta porta, la guia ens va explicar els principals costums d’aquest poble en aquell moment i ara en l’actualitat i ens va convidar a participar en una festa jueva per fer-nos vore que no som tan diferents com de vegades pensem.

Sobre les 2:30 p.m., donàrem per finalitzada l’excursió acomiadant-nos de la guia i convidant-la a conèixer el nostre poble quant ella volguera.





La València Musulmana i les exposicions del 800 aniversari

|


CONEGUEM LA NOSTRA HISTÒRIA


Col·lectiu Ullal. Eixida nº 69
DATA: Dissabte 18 octubre de 2008
ORGANITZA: Gauden Fernández Vanaclocha CRÒNICA: Antonia Chulvi


ASSISTENTS: Gauden Fernández, Francesc Buïgues i Pepa, Antonio Velis, Vicent Moncholí i Nati, Angonia Chulvi. (7)

Eixírem de Sollana cap a les 8:30 del matí, agafàrem el tren fins a València i una volta allí, a l’eixida de l’estació, Gauden ens va fer la primera introducció del que anàvem a vore o millor dit a imaginar-nos, traslladant-nos cap al 1238 i situant-nos en el que anàvem a fer: un recorregut pels carrers de València, imaginant-nos algunes torres, el que era la Via Augusta i la Muralla musulmana.

Recorrent els carrers, Gauden ens explicava el contingut de la història en aquell temps, fent parada en alguns llocs fins que arribàrem al que podia ser la porta de Boatella, veiérem també el Portal de la Valldigna i, recorrent el que devia ser la muralla musulmana, arribàrem a les restes d’una muralla musulmana al carrer Salines de la qual en queda ben poc. El que més em va sorprendre van ser les restes de la Torre de l’Angel ja que jo personalment no pensava que es conservaren restes tan antigues després de 800 anys. Ens férem una foto i tocàrem aquelles pedres tan plenes d’història com a record. Després, també vam vore les restes de la Torre de la Mare Vella encara que no poguérem accedir.

A l’hora d’esmorzar ens acompanyaren també Isabel Perales i el seu germà, i tot seguit, en acabar, ens posàrem en marxa cap a les dues exposicions, organitzades per la Generalitat amb motiu de la celebració del 800 aniversari del naixement del Rei Jaume I: la primera: Jaume I: Rei i Cavaller que està en la Sala Almodí, en la qual calia destacar dues espases cristianes del segle XIII, l’espasa de Santa Casilda i l’espasa de Sant Martí, a més d’altres espases musulmanes i un elm guerrer del qual només se’n conserven dos en el món. En la segona exposició, Jaume I legislador: El regne de València al Museu de la Ciutat on hi havia diversos documents històrics, arxius, manuscrits i llibres referents a la figura del rei Jaume I sobre la seua influència a València.

Passàrem un matí molt grat i agradable perquè ens va permetre parlar, escoltar i gaudir de la companyia dels que estàvem allí.

Tertúlia: Jaume I el Conqueridor

|


Tertúlia nº 3: Jaume I el conquistador (2ª part) amb motiu de la commemoració del 800 aniversari del seu naixement.
Centre Cultural de Sollana, 17 d’octubre de 2008. Crònica: 1ª Blas Fuentes, 2ª Francesc Buïgues



Amb el motiu de la celebració de l’aniversari del naixement del nostre rei Jaume I, el Col·lectiu Ullal va celebrar dues tertúlies per parlar sobre aquest personatge tan important en la història, cultura, societat valenciana que hem tingut, tenim i tindrem durant tants segles. Només cal dir que per a parlar sobre la reconquesta, ja necessitàrem el doble d’hores de les previstes, ja que un gran número de gent ha volgut participar. I és que aquesta ha estat la principal cosa positiva d’aquestes tertúlies, l’assistència. Però em referisc tant a la quantitat de persones presents, que per dos vegades consecutives havien emplenat l’aforament de la biblioteca municipal; com per la diversitat. Poques vegades, per no dir mai, en aquest poble havien assistit a una activitat cultural com aquesta, tal varietat de gent, de diferents edats i grups, des de gent bastant jove fins a gent immigrant, tots desitjosos d’aprendre coses noves, i el que és més important, participant en l’activitat amb qüestions que dubtaven. En resum, una bonica experiència que esperem tinga continuïtat, amb una molt bona feina documental per part de Gauden i de Joan Ferrús, que a banda d’açò, també li han donat una direcció amena que va fer que el temps se’ns passara volant.

Blas Fuentes


DUES TERTÚLIES PER A UN GRAN REI. Els dies 7 de març i 17 d’octubre de 2008 el Col·lectiu Ullal va organitzar amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sollana, actes amb motiu del huit-cents anys del naixement del Rei Jaume I. Tots dos es realitzaren el mateix dia de la setmana, a la mateixa hora i lloc: divendres a les 19’30 hores a la biblioteca del Centre Cultural; i tots dos van comptar amb una bona assistència. A la tertúlia del 7 de març acudírem al voltant de catorze persones, la majoria del Col·lectiu i algunes de l’Associació Amics de Sollana. L’hora i mitja de durada se’ns va fer curta per l’interés que s’hi respirava a l’ambient, escoltant sobretot allò què ens explicaven Joan Ferrús i Gauden Fernández. Començaren dient que del naixement del nostre Rei al febrer de 1208 va estar marcat per la freda relació que mantenien els seus pares, la qual feia difícil l’arribada de descendència; i acabaren relatant el moment en el qual les tropes de Jaume I aplegaren a les muralles de la València musulmana. L’atenció dels presents combinat amb un entorn de llibres, crearen un ambient molt acollidor, i en acabar tots coincidírem que calia organitzar-ne una segona part. Al dia següent el Col·lectiu visitava el Monestir d’El Puig i la primera exposició de l’Any Jaume I organitzada per la Generalitat Valenciana.

El 17 d’octubre, com ja va passar a l’ocasió anterior, Joan Ferrús va aplegar amb llibres sobre la figura del Rei, dels quals el més recent era El Rei Conqueridor, Jaume I, entre la història i la llegenda escrit pel riberenc Antoni Furió i editat per Editorial Bromera d’Alzira; sense oblidar el llibre publicat per l’escriptor de Sueca Víctor Gómez Labrado. Ajuntàrem quatre taules, deixàrem els llibres exposats als assistents i continuaren de bell nou la tertúlia Joan i Gauden. De les vint-i-set persones que hi estàvem, nou érem del Col·lectiu, dos de l’Associació Amics de Sollana i quinze eren alumnes de l’Institut de Secundària i dels cursos de formació d’adults. També comptàrem amb la presència de l’Alcaldessa Alícia Hervàs. Es va fer una repassada d’allò que s’havia dit a la primera xerrada, perquè hi havia gent nova, i de la història amb els seus fets i anècdotes de manera que anàrem huit segles enrere despertant altra vegada la curiositat de tots. Una de les preguntes va ser relativa al fet de si Jaume I va passar per Sollana en tornar del setge a Cullera, i la resposta va ser que no. En aquells temps Sollana estava quasi envoltada de marjal i aiguamolls, situació que feia difícil el pas de les tropes per a anar a acampar a Silla. Molt probablement la ruta seguida anà des de Cullera fins a Albalat, passant per Cotes (terme d’Algemesí), Almussafes, l’Alcaissia, Rafalcadí i Silla, amb la qual cosa l’itinerari passaria pel nostre terme però sense entrar a la població.

Com en l’altra tertúlia, ens va mancar temps i isquérem del Centre Cultural amb la satisfacció d’haver conegut millor la nostra història. Al dia següent férem una excursió per visitar la València musulmana i la segona i tercera exposició sobre el Rei Jaume inaugurades aquella setmana.


Francesc Buïgues i Bolufer
19 d’Octubre de 2008

Ports emblemàtics de l'Albufera

|


CONEGUEM EL NOSTRE ENTORN
Del portet de Sollana al port de Silla

Col·lectiu Ullal. Eixida nº 68
DATA: Dissabte 09 d’agost de 2008
ORGANITZA: Joan Ferrús. CRÒNICA: Joan Ferrús Vanaclocha

ASSISTENTS: Juanvi i Àngels, Joan Ferrús, Vicent Añó, Vicent García, Amparo Gomis i la filla Maria i dos xiquets més, Pepa París i una amiga d’Alginet, Cloti, Javier García i el fill. (11 i 3 xiquets).



Una vegada més el col·lectiu donava compliment al seu compromís de conéixer millor el nostre entorn més pròxim i és clar que l’Albufera, eixa veïna tan pròxima i alhora tan desconeguda per a la majoria de nosaltres, era el destí escollit.

Al llarg d’estos anys hem anat descobrint molts d’aquells elements que li són característiques: les goles de Pujol i Perellonet, les mates que conserva al seu interior, la romeria del Palmar i els seus ports més emblemàtics, el de Catarroja i ara el de Silla. El nostre barquer, Juanvi, tenia la barca ja a punt per a la nova aventura estival, així que arribats al portet i sense més preàmbul pujàrem a la barca que vorejant l’Albufera ens portà al sequiol que donava al Port de Silla. El trajecte no es va fer massa llarg i sort que l’entrada al sequiol estava marcada amb un bidó sobre un pal, facilitant així l’entrada als barquers.

Per a la present eixida havíem aconseguir comprometre el cronista de Silla En Josep Antich i Brocal qui gustosament ens explicaria alguns aspectes del port però per unes causes personals finalment no hi va poder assistir, tot i això teníem fotocopiat l’article que sobre el port havia escrit les passades festes de Sant Sebastià, així que després d’esmorzar, llegirem entre tots l’article del cronista enriquit pels comentaris espontanis que anàvem fent cadascú. En acabar de llegir l’article intentàrem anar a fer-nos un café al club de tennis annexe al port però uns homes que havien acabat d’esmorzar a sota d’una figuera a les portes del motor ens digueren que estava tancat i que ens invitaven a café i així ho feren. Intercanviàrem opinions i comentaris i després d’acceptar el seu suggeriment de tornar en altra ocasió embarcàrem i tornàrem cap al poble. Eixe mateix dia se celebrava la ofrena i començaven les festes Majors de Sollana.

Ruta fluvial pel Xúquer. Cofrents

|


CONEGUEM EL NOSTRE PATRIMONI NATURAL


Col·lectiu Ullal. Eixida nº 67
DATA: Dissabte 17 de maig de 2008
ORGANITZA: Juanvi Ferrús Zaragozá CRÒNICA: Juanvi Ferrús Zaragozá.


ASSISTENTS: Sisco i Carmen, Antonio i net, Juanvi, Alícia i Inmaculada Girona, Pepa París, Vicent i Juli, Francesc, Pepa i Diana i dos familiars, Pau. (16).

Comprove personalment que hi ha més facilitat d’accedir des d’Almansa que des de l’A-III per Requena. No és una comarca valenciano-parlant, perquè fou repoblada amb aragonesos, i en lloc de paella, el plat local per excel·lència és el gaspatxo (molt paregut al manxec). No obstant això, pertany a València des de temps del rei Jaume I i se sent tan valenciana com la que més, encara que un poc oblidada pels seus paisans valencians. Parlem de la Vall d’Aiora, una de les comarques mes desconegudes de València, un territori d’interior, molt muntanyenc on està el major cim de la província (el Caroche), d’hiverns freds i primaveres radiants, de valls tranquil·les plenes de pins i de pobles bonics i amb història: Jalance, Cofrents, Jarafuel, Aiora.
Aiora és la capital de la vall i la capçalera d’un senyoriu medieval que conserva un entramat de carrers i una superba església renaixentista dignes de gaudir i visitar. No obstant això, parlarem de Cofrents, el topònim és una deformació de confluències, en clara al·lusió a la unió del tres rius: el Xúquer, el Cabriel i el Reconque i a l’abundància d’aigua, tot i que Cofrents, és hui més coneguda per la central nuclear que pel seu ben rehabilitat castell o pels seus paratges de boscos mediterranis que l’envolten.
De la presa de Cofrents, que regula el llit del Xúquer, surt el vaixell turístic que fa el recorregut per la gola de pedra per on el Xúquer es cola per a salvar la rugositat d’aquesta comarca de muntanyes agrestes. Funciona a diari a l’estiu i durant la resta de l’any només els caps de setmana. El passeig dura un parell d’hores per un paratge superb i i tallat a pic. La profunditat del riu és descomunal ací, fins a 75 metres d’aigua; l’altura de les parets calcàries que l’arrepreten, també. En la part més alta d’un dels més grans murallons de roca es veu el castell de Chirle, una fortalesa de conte enclavada en un lloc impossible. El recorregut acaba en la pressa de Cortes de Pallàs, un complex hidroelèctric propietat d’IBERDROLA que passa per ser l’obra d’ingenieria hidràulica més important construïda a Europa.
Hi ha un altre monument natural que no poguérem visitar, que fou la cova d’En Joan a Jalance. L’Ajuntament la té feta un primor, amb il·luminació i senders a l’interior acompanyades de música clàssica.

Respecte la població de Cofrents, visitàrem el seu castell recentment rehabilitat i dinàrem al balneari de Hervideros de Cofrentes, l’aigua del qual, fou declarada d’utilitat pública el 1902, i el 1908 es va construir un hotel per albergar els visitants.

Tertúlia literària: L'home manuscrit

|


Tertúlia nº 2.
Tertúlia literària: “L’home manuscrit” de Manuel Baixauli. Centre Cultural de Sollana, 9 de maig de 2008.

Crònica: Xavier Llàtzer




El dia 9 de maig de 2008 va tindre lloc la presentació del llibre de Manuel Baixauli "L'home manuscrit" al Centre Cultural de Sollana, acte organitzat pel nostre Col·lectiu Ullal..

L'acte contà amb l'assistència d'unes 20 persones, quasi totes elles del nostre poble, les quals escoltaren la presentació realitzada per Ana Espasa, Joan Ferrús i el propi autor.

He assistit a diverses presentacions de llibres i he de reconéixer que em va impressionar molt gratament el treball de preparació realitzat per Ana i Joan al narrar les crítiques que havia rebut el llibre, els premis atorgats, la descripció del seu contingut i les impressions personals de cadascú tan encertades com fidedignes.

Realment aquest llibre s'ho mereix. Per a mi, "L'home Manuscrit" no és un llibre més dintre del panorama actual de les lletres catalanes, sinó el llibre que esperava de Manuel Baixauli, el seu millor llibre i, a més, una gran Obra d'Art.

L'autor mateix ens contava els motius pels quals havíem de llegir-lo: un argument que t'enganxa des del principi, una manera de fer literatura més enllà dels clixés a l'ús i un treball formal com rarament podem trobar.

Alguns dels assistents coneixíem ja a Manolo de la nostra època d'estudis en aquell efervescent Institut "Joan Fuster" de Sueca i altres no el coneixien de res, però tots estàvem encisats en la forma com ens explicava ell mateix la seua darrera obra, perquè Manolo és una persona que no sols escriu bé sinó que també és un gran comunicador al que no li manquen recursos verbals, però que tampoc li agrada cansar als oients, ni estar per baix ni per dalt del que li escolta. És una persona amb la qual és impossible d'avorrir-te i a la que les històries sempre li han fluït per les venes, però que, a més, a hores d'ara, les ha transcendit en un grapat de bona literatura.

A "L'home manuscrit" no li manca de res. És un llibre magnífic. Utilitza perfectament aquell “Contrapunt” que inaugurà Aldous Huxley en literatura i que autors com Cortázar han perfeccionat fins els extrems. El seu ritme és musical, de vegades jazz, de vegades música clàssica. L'autor és un gran aficionat a la música, com també un excel·lent pintor. De fet, fou primer pintor (és professor de pintura), que escriptor. És una obra que et fa pensar sobre l'existència, sobre la mort i sobre la vida i que ompli de dignitat el que ha d'ésser una trajectoria vital, o com diria Sartre, una "existència autèntica". És també una obra a favor del poder humanitzador de la literatura i, en aquest punt va molt més enllà de la famosa metaliteratura, perquè Manolo no cerca jocs lingüístics de prestidigitació, sinó l'emancipació a través de la comunicació: és una obra salvífica, a saber, la d'un salvador que no és Jesús, sinó Woody Allen; un transcendental, que no és Kant, però si Herman Hesse; un revolucionari, que no és Marx, però sí un Fuster, o, com ell diu molt bé, un net de Joan Fuster.

Per altra part, que puc dir més jo d'Ell que no siga bo? Ha ultrapassat Escriptor? S'ha desfet, almenys, d'ell?

Pense que tant la personalitat de Josep Palacios com la seua obra més emblemàtica "Alfabet", marquen una persona de per vida. Jo mateix no m'he pogut desfer encara d'aquest clevill i divague sobre l’ésser i el no ésser. Però Manolo és més culpable encara que Palàcios del meu dubte metòdic i del maleït Geni Maligne que m’enganya, perquè personalment m’ha influït molt més i, per a més inri, em va convertir en personatge que vagava errant i perdut en un desert al seu primer llibre “Espiral”. Tampoc he pogut superar l’experiència d’haver sigut director de “Nirvana”, aquella escissió de “L’Almogàver”, i continue pescant amb canya amb la vara del filòsof de Ribera Baixa en què m’he convertit. Però Tu, o Ell, o qui collons sigues ara Manolo, ja no eres Escriptor, ni Palacios, ni Josep Franco, ni tampoc Fuster. Eres Manuel Baixauli i la teua estructura atòmica és Pura Literatura.

P.D.: Desprès de llegir el teu llibre t’he d’advertir que ja no tornaré a anar mai més amb tu a cap cementeri.



Sopar commemoratiu especial 10é aniversari del col.lectiu Ullal

|



Divendres 18 d’abril de 2008

CRÒNICA DE L’ACTE
Per Antonio Segarra

El passat divendres 18 d’abril celebràrem els deu anys del col·lectiu, tot ha canviat des d’aquells primers moments, moltes cares noves, nous amics i alguns que ja no estan, però això també forma part d’una evolució. La celebració que feia especial esment al treball de la gent del col·lectiu durant aquest decenni va tindre lloc al bar l’Àguila de Sollana, on des de fa temps fem quasi tots els sopars commemoratius. La celebració va seguir un protocol molt simple i ben conduït per les persones que han estat fent-se càrrec del funcionament d’aquesta col·lectivitat i, durant la vetlada varen anar repartint-se diferents detalls entre ells algunes de les publicacions que el col·lectiu ha tret al carrer.

Aquesta crònica no pretén ser l’exaltació d’aquells moments, ni la crònica completa d’aquests deu anys en els que tantes coses hem fet, no fa falta que ho diga jo, no m’agrada insistir en aquests punts i, a més a més, és evident la tasca realitzada des del col·lectiu. El més important, no és el que hem fet, i hem fet moltes coses, i en açò si que voldria insistir, sinó el que el col·lectiu serà capaç de fer en el futur, sense perdre mai les essències que encetaren aquest projecte, i ara voldria recordar el compromís per la cultura i la llengua, el compromís pel que ha precedit, l’agreviment que hauria de moure l’esperit d’aquest grup tan heterogeni. S’ha d’assumir que el col·lectiu ha de lluitar per eixa cultura tan pròpia, per eixa llengua tan especial, quasi sempre solapada i tan descuidada per part dels nostres ciutadans polítics, aquests que semblen tot menys governants. Som grup i som veu, i si som junts tot açò la nostra veu reeixirà d’entre el xivarri de veus i de crits sense sentit als que ens estan acostumant. Participar d’aquest grup hauria de dur implícit el fet d’involucrar-se, de buscar, de preguntar, de tractar de descobrir i aportar.

Ara que fa deu anys, es pot tornar a reviure aquell esperit de búsqueda, de recerca de nous reptes, nous projectes, noves metes, però des de la col·lectivitat, i tots haurien de ser membres actius del grup; no serveix de res pensar que sempre hi haurà gent que farà les coses. Ser membre del col·lectiu hauria de ser més que ser un número de soci, si el que vols és ser un soci més d’un grup més, de poca cosa serviran aquestes paraules i de poca importància seria el treball fet durant aquests deu anys. Em desanimaria tant aquest fet...

Ja he dit que açò no era una crònica a l’ús, però ara és temps de recordar el que som i, assumir què és aquest grup i les capacitats d’aquest grup, tan heterogeni, però al que li queden tantes coses que demostrar i posar de manifest, si no fóra així, cap a on anirem, cap a on caminarà aquest grup. El grup necessita la força de tots, cal implicar-se en aquests tipus de projectes, ja siguen de caire cultural o del tan abandonat, fins i tot pel col·lecti, context mediambiental. No deixeu de ser, però penseu què podeu fer.

Ànim i a per deu més.

(Moments de reflexió).




PARLAMENT DE GAUDEN FERNÁNDEZ

Benvinguts tots, autoritats municipals, simpatitzants, amics i sobretot, membres del Col·lectiu, amb un especial record al nostre amic Julio, que ens deixà fa uns mesos i que sempre serà una referència per a nosaltres, per l’amor que sentia pel poble i la cultura, a més de la seua vitalitat i bon humor que el caracteritzava.

Estic segur que celebrar un 10é aniversari d’un col·lectiu cultural no és un esdeveniment comú, ja que si descomptem, gràcies a la tradició musical valenciana, les nombroses bandes de música existents a la nostra comunitat, no és comú trobar-se amb associacions que porten 10 anys organitzant activitats com la nostra. Tant de bo, hi haguera moltes més, ja que d’esta manera, altre destí haguera tingut gran part del patrimoni cultural i mediambiental valencià.

El secret del col·lectiu en estos 10 anys ha estat la constància i el treball dels seus membres, en especial del seu president. L’aportació altruista de cada membre dins de les activitats realitzades, ha estat molt important des dels inicis de l’associació. A més, al llarg de la seua existència, sempre s’ha trobat al capdavant del col·lectiu un grup de membres compromesos que ha tirat de la resta, a mida de les seues possibilitats i que ha sabut enganxar amb les activitats organitzades a un col·lectiu cada vegada més nombrós.

Un altre aspecte que ha afavorit el creixement continu del col·lectiu ha sigut que no s’ha centrat en una temàtica concreta, sinó que ha diversificat les seues activitats, no tan sols relacionades amb el patrimoni històric i cultural sollaner, sinó també fent-les extensibles al medi ambient i al coneixement del patrimoni sociocultural i natural valencià en general, la qual cosa ens ha fet aprendre molt d’altres pobles i ens ha donat moltes idees a importar al nostre.

En esta línia, queden moltes coses a fer al poble dins de l’àmbit cultural, que de segur ens tindran ocupats altres deu anys més. I vull aprofitar este moment per plantejar algunes idees que podrien posar-se en marxa amb l’ajuda de l’Ajuntament.

Res resta de les tres torres àrabs, existents al Romaní, Sollana i Trullàs, però per què no es condicionen els llocs on hi estigueren i es fa un xicotet monument que les recorde com ja s’ha fet a la Plaça Major? Per què no es fa referència mitjançant alguna escultura o plaqueta de les ubicacions on es trobava la vil·la romana de la Travessa, on es va trobar el Júpiter o la cambra sepulcral visigòtica? Per què no es rehabiliten més ullals com el de la Font del Forner i /o es condiciona d’una vegada el Portet de Sollana com a punt des d’on realitzar activitats mediambientals? On ha quedat la idea de l’ecomuseu? Es podria habilitar també alguna sala de l’Ajuntament o la Casa de la Cultura com a museu d’història i patrimoni local on dipositar les diferents troballes que s’han fet al poble o crear un museu de la cultura de l’arròs com hi ha a pobles veïns. També es podria muntar un punt d’informació turística del poble a l’Ajuntament on gent forastera poguera consultar les principals referències del patrimoni sollaner en les seues visites.

Un poble amb una bona comunicació per tren i amb gran part del terme dins d’un parc natural, com el nostre, deuria promoure-hi rutes cicloturistes, visitant els punts d’interés que podríem crear o recuperar, com els esmentats, a més de contactar amb el Serve de Turisme de la Diputació de València, per tal que inclogueren el nostre poble dins dels circuits turístico-culturals per diferents comarques que promocionen.
Com veieu, idees i nous projectes no falten, i ganes tampoc. Per això espere veure’ns d’ací deu anys més per poder comprovar el fruit de la tasca que entre tos hàgem fet per Sollana. Gràcies.

Eixida nº 75

|



Excursió a:
La Cartoixa de Valldecrist,
Xèrica i Viver
COMARCA DE L’ALT PALÀNCIA CASTELLÓ

DATA: Dissabte 23 de maig de 2009
HORA: Concentració a les 8’15 h. al BAR RÍVOLI. Eixida a les 8’30 h.
ORGANITZA: Ramon Juan Navarro.
CAL DUR: Esmorzar i beguda fresca, roba còmoda, protecció solar, gorra o barret i calçat apropiat per a fer un poc de senderisme accessible o passeig per Viver.


Vista de la torre mudèjar de Xèrica




PROGRAMA DE L’EIXIDA
- Concentració al Bar Rívoli a les 8’15 h. Eixida: 8'30.
- Arribada a Altura: 10h. Esmorzar d'entrepà de casa. Cal dur-se l’entrepà i beguda.
- Visita guiada al Monestir cartoixà de Valldecrist ubicat a Altura (Alt Palància), declarat Bé d’Interés Cultural (BIC) l’any 2007.
- 12h: Eixida cap a Xèrica.
- 12'15: Visita guiada a Xèrica amb guia. Visitarem:
. La Torre Mudèjar de les campanes, l’edifici més emblemàtic de la població.
. El museu municipal.
. Església de Santa Àgueda.
- 14 o 14'30h. Dinar: Viver restaurant El Chorrillo.
- 16 o 16'30h. Visita casc antic de Viver.
- 17'30h xicoteta eixida de senderisme-passeig. Zona d' El Sargal. 4km.
- 19'30h Tornada cap a Sollana.
- Arribada a Sollana. 21h

Pròximes activitats previstes:
- Dissabte 20 de juny. “Rastrejant el llegat prehistòric per terres de l’Almaguer”. Excursió de mig dia. Tornada prompte a casa. (Organitza Tolet i Gauden)
- Dissabte 18 de juliol . “Ruta del pla” Ruta de senderisme per la marjal sollanera. Organitza Juanvi Ferrús.
- Divendres 7 d’agost. Sopar d’estiu, com és habitual arrecerats a la lluna de València a la Plaça Major de Sollana.

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB