Panoramica de Sollana i l'horta

|


Panoramica de Sollana

|


Ullals de Sollana

|

Ullals de Sollana, Levante 1 febrer de 2004


http://docs.google.com/fileview?id=F.3a0ac58d-f64b-4b96-bb7b-a01f98bcef0a&hl=en

Un libro habla sobre la banda de musica local

|

http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20061124/ribera/libro-habla-sobre-banda_20061124.html

En los ullals de Sollana y el Romani

|


Itinerario por los ullals de Sollana

|


Ruta dels ullals. Itineraris per Sollana i el terme, nº 3

|


Ruta pels Ullals.
Un recorregut pels ullals mes significatius del nostre terme.

http://docs.google.com/fileview?id=F.ba2e6ede-c793-4036-9cf3-29c48e24641f&hl=en

Convocatoria propera eixida, dissabte 25 abril

|

Amics del col·lectiu,Acabe de tancar l'agenda per al pròxim dissabte 25 d'abril, per a la visita a València a les dos exposicions que vos adelantava a l'anterior correu. He afegit una visita que considere que és una oportunitat única per fer-la, ja que normalment està tancada al públic: ELS BANYS DE L'ALMIRALL. Esta visita es complementa perfèctament amb la de l'exposició sobre els moriscos. Finalment l'agenda serà la següent:9:15h concentració a l'estació de trens de Sollana9:27h eixida amb destinació València10:30h Visita GUIADA als Banys de l'Almirall (única resta d'origen mudéjar dels més de vint banys musulmans existents a València en època islàmica).11:30h Visita GUIADA de l'exposició: Entre Terra i fe, els musulmans al regne cristià de València (1238-1609).13:00h Visita a l'exposició: Rostres de Roma (Estatues, bustos, caps i sarcófags creats entre el segle I a.C. fins el segle III. Una oportunitat inigualable per a contemplar de forma unitaria diferents exemples de retrats romans)Cap a les 14h tornada a Sollana.Espere que vos agrade i que vingau amb nosaltres el proper dissabte. Ja em dieu...Salutacions, Gauden

Suylana

|


El Col·lectiu ULLAL, des de la seua constitució el 25 d'abril de 1998, dona suport a totes aquelles iniciatives culturals existents al poble de Sollana, tal i com queda exposat als nostres objectius. Ja el primer any de la seua existència fou prolífic en col·laboracions amb l'Ajuntament, com demostra la publicació editada pel consistori i promoguda i coordinada pel Col·lectiu anomenada "Suylana" :
"SUILANA, Quaderns d'Estudis Locals" Divendres: 11 de desembre de 1998.
Per Gabriel Ridaura Vila
El passat dia 11 de desembre de 1998, Sollana va vore nàixer un bon projecte, un projecte de futur amb l'ajuda d'allò passat. Al Centre Cultural es van presentar els Quaderns d'Estudis Locals, SUILANA.
Era un dia d'eixos que ni fred ni calor i quan vaig eixir de casa pareixia que el poble no es resentia, però al temps que t'apropaves al Centre Cultural, notaves en l'ambient eixe perfum que envolta els bons esdeveniments de caire socio-cultural. En obrir la porta, la música murmuriosa ja em deia que anava a ser un èxit.
I així va ser; amb un auditori ple de gom a gom i sota el títol de SUILANA, vam poder comprovar que, ja no sols la història local, sino tot allò que condimenta la cultura d'un poble és l'altre aliment necessari per a sobreviure en aquest món, l'aliment de l'ànima, de la raó, dels sentiments, de la consciència, del "jo", de la voluntat humana... Bé com vulguen dir-li, però en definitiva, i com diu Aurelià al pròleg, una Necessitat.
Esperem que entre tots pugam donar-li una seguida, i fem que pensar així siga una garantia perquè el futur de SUILANA tinga el suport de tota una mena de temes que abracen les inquietuds socials del nostre poble.
Sense més, donar l'enhorabona no sols a la gent que ha fet realitat un somni, sinó a tot el poble de Sollana que ja compta amb un lloc on quede reflexada la seua personalitat i on es vaja consolidant una identitat pròpia.


Article de Vicent Josep Escartí el 6 de febrer de 1999 al voltant del naiximent de la publicació:
Estudiar Sollana.
Levante-EMV. Dissabte 6 de febrer de 1999.
Per Vicent Josep Escartí.
En els nostres pobles, afortunadament, sempre n'hi ha un grup d'entusiastes de la cultura que, a l'ombra, sense fer massa rebombori, treballen per la nostra història, per la nostra llengua, pel nostre passat i pel nostre futur: recuperen d'ací i d'allà restes més o menys perdudes de la memòria - dels arxius, de la gent, de les pedres - i ens van bastint estudis i aportacions que, a poc a poc, ens fan -i ens faran- retrobar-nos amb les arrels i reconeixer-les plenament. Perquè, la història, per molt que s'entesten alguns, ni es pot fer a la mida d'uns quants ni és possible falsificar-la amb tanta facilitat com diuen alguns, que solen ser els mateixos que abans. Però, no és d'això, del que vull parlar.
M'interessava destacar que a Sollana, les autoritats municipals han tingut a bé donar suport a una iniciativa d'un grup d'aquests entusiates i treballadors callats a què em referia: i així, ha nascut fa ben poc la revista Suylana. Quaderns d'Estudis Locals. Era una bona forma d'acabar l'any 1998 i pensar en el futur: en aquest 99, en què esperem veure un nou número... i en el segle que s'aveïna. Els infants de Sollana quan buscaran alguna cosa sobre el seu poble, ja sabran on trobar-ne, per exemple.
Suylana, nom llatinitzat de Sollana, i forma antiga en què apareix aquesta població referenciada per primera vegada en la història -en la nostra història- al Llibre del Repartiment, el 1237, és una nova publicació de la nostra comarca que caldrà tenir en compte: s'afig a les més antigues Quaderns de Sueca i Al-Gezira, que són, des dels anys 80 -i amb una certa irregularitat comprensible- unes tribunes des d'on va difonent-se el treball dels erudits i estudiosos de les nostres terres. I Suylana, també, s'uneix a la resta de publicacions d'aquest caire que proliferen, d'ençà els mateixos anys 80, pertot arreu del país.
En aquest número inicial, la revista ha comptat amb aportacions certament destacables: el cronista de Sollana, Joan Moleres, ha parlat de les desaparegudes torres de l'època musulmana a Sollana; Francesc Beltran i López -un dels majors entusiastes d'aquesta Ribera nostra- ha elaborat un recull bibliogràfic sobre arqueologia romana a Sollana; Joan Llinares ha parlat de la construcció del temple nou, el 1733. Jesús E. Hernàndez Sanchís ha dedicat els seus esforços a investigar l'educació infantil a Sollana a finals del segle XIX. Per altra part, Joan Belda -amb una aportació sobre els tancats de l'arròs- i Joan Ferrús -que ha parlat de temes d'etnografia local-, han sabut acostar-se a la quasi més immediata actualitat històrica -si això no és un contrasentit. Com també ho ha fet Enric Pedro Llopis, que a través de la història oral -una disciplina molt de moda d'uns anys ençà- ha recuperat la memòria de la insurrecció del 1932 a Sollana. Fins i tot, les fotografies d'Alícia Girona han aportat "documents" gràfics per conéixer usos i costums lúdics d'aquesta població riberenca.
Molt sovint, en èpoques afortunadament passades, se solia dir als infants, a l'escola, que els nostres pobles no tenien història: que la història l'havien escrit els grans reis i els emperadors, les ciutats importants, com Madrid, o València -com a moltíssim. I el treball de cada dia, a poc a poc i publicació rere publicació, ens demostra tot el contrari. La història que feien els reis i els emperadors i les ciutats grans i poderoses, es feia allà, lluny: la història que s'escrivia als nostres pobles n'era una altra i la mateixa a un temps. Per això, el treball de Joan Ferrús -propulsor d'aquesta publicació- i del seu "equip" -Joan Llinares i els altres que formen el consell de redacció de la publicació- és una tasca impagable i que hem de saber valorar. I també cal saber valorar que un ajuntament com el de Sollana -i especialment, el seu regidor de Cultura- haja sabut donar suport a una iniciativa tan seriosa i de tanta volada i futur. Una iniciativa que, en definitiva, aprofita a tots, perquè ajuda a conéixer el nostre passat col·lectiu, el dels riberencs i el dels valencians.

Des d'aquell dia els membres del Col·lectiu han continuat ajudant a que aquest projecte siga realitat, amb la inqüestionable ajuda de l'Ajuntament de Sollana, i mostra d'açò és la publicació el darrer any 2003 del Quadern d'Estudi Local número V.
Altre projecte amb el que ha estat relacionat el Col·lectiu és el 725 Aniversari de la Carta Pobla atorgada a Sollana per Ximen d'Urrea en 1277 (1277-2002), on membres elegits del Col·lectiu formaren part de la comisió organitzadora de l'esdeveniment.
I no s'acava ací ja que continuarem en el futur donant suport a totes les iniciatives culturals que es proposen i contribuint a la difusió de la nostra cultura

Suggerències per a l'elaboració del Pla General d'urbanisme

|

Sr. Regidor Delegat d'Urbanisme

Contestant al seu escrit de 22 d'Abril del 2004, en el que convida al nostre Col·lectiu perquè plantege suggerències per a l'elaboració de l'instrument de planejament urbanístic general del municipi, li exposem a continuació les següents propostes, fruit de la reunió extraordinaria de l’associació que va tindre lloc el darrer 28 de maig.

URBANISME

· A fi de protegir les construccions mes emblemàtiques de la població s'hauria de fer un inventari d'elles i incloure-les en alguna figura de protecció urbanística. Creació d’un registre d’edificis públics i privats protegits. Com una manera de potenciar el coneixement d’estos edificis es podria utilitzar una sèrie d’anagrames identificatius, logotips i imatges representatives.
· Delimitar el casc històric de Sollana i El Romaní i marcar una normativa sobre la construcció dins del mateix: altura màxima permesa, estètica de les façanes, i en aquells edificis inventariats la necessitat de mantindre l’estructura i estil original.
· Rehabilitar per al seu ús en els casos que siga menester edificis antics o en desús: Pou Pudent, Cambra Agrària,...
· S’ha de facilitar amb ajudes l’integrament per a l’habitatge d’immobles amb tendència a l’abandonament.
· En les zones on es deixe construir més de dos altures (altura mitjana dels habitatges actuals) es deurien de planificar la construcció de zones verdes.
· Dins de les futures zones residencials s’hauria de reservar el 30% del sòl a vivendes protegides (V.P.O.), mantenint una limitació d’alçada de 4 altures.


· Distanciar el major possible els Polígons industrials i tot tipus d’indústries del casc urbà.
· Evitar la construcció de qualsevol zona industrial entre el sud del Romaní i el nord de Sollana.
· Fer requisit imprescindible que l’eixida d’aigües negres procedents dels actuals i futurs polígons industrials siga cap a l’actual depuradora d’aigües residuals “Albufera Sud” i conseguir la posada en marxa de la mateixa i de tota l’infrastructura necessaria per a l’abocament de les aigües residuals de les poblacions de Sollana, Benifaió, Almussafes i Alginet.


· Dotar al servei de Correus d’un local en millors condicions que l’actual per a facilitar la millora d’este servei.
· Eliminar les barreres arquitectòniques per als minusvàlids.


Hauria d'establir-se una limitació per a la circulació per la Plaça Major, estudiant-se la possibilitat de peatonalització d'esta i de les vies adjacents a fi de millorar la qualitat de vida.
Ampliació de les actuals zones peatonals per a incentivar el passeig i l’eixida pel poble.
Carril-bici i de passeig entre Sollana i el Romaní, seguint l’actual camí paralel a la via férrea, convenientment il.luminat i arbolat.
Creació de noves zones verdes i manteniment de les actuals. S’hauria d’incrementar l’standard verd en quant a m2 de zones verdes per habitant i nombre d’arbres per habitant.
Creació d’un mapa sonor del poble per tal de pendre mesures en aquells llocs on es detècten els més alts nivells.


MEDI AMBIENT

L'Ajuntament s'ha adherit a la Carta de Xativa de Municipis cap a la sostenibilitat, per tant considerem que és l'ocasió d'iniciar el procés d'Agenda 21 Local en el Municipi de Sollana. La dita Agenda pot ser un instrument adequat per a establir els esbossos estrégics cap on ha de desenrotllar-se el nostre municipi. Entre els elements que s'inclou en la dita Agenda es troba la Auditoria Municipal que permetrà fer una anàlisi diagnòstic, a partir del qual es podran establir les actuacions i les prioritats, amb la participació ciutadana a través dels representants socials. Entre els quals podrà contar en el seu moment amb el nostre Col·lectiu.
· Com a element coordinador per a iniciar el procés, es podria constituir un Consell Local Socioambiental en el que participaren representants de l’administració municipal i agents socials implicats i interessats.
· Encara que algunes mesures estaran supeditades a les propostes del mencionat Consell Local, en l'àmbit ambiental, s'haurien d'establir mesures per a posar en funcionament l'Ecomuseu i adequar l'entorn dels Ullals. Acollint-se a la llei (11/1994, de 27 de decembre d’Espais Protegits de la Comunitat Valenciana) sobre paratges naturals, caldria tramitar la declaració de paratge natural municipal d’alguns ullals del nostre terme com la Font del Barret, Ullal del Romaní (del Rejolar) i la Font del Forner.
· També s'hauria de millorar les instal·lacions del Portet, en el que es podria col·locar alguna instal·lació, compatible amb el Parc, per a l'observació d'aus i movilitzadora d’activitats mediambientals, així com la rehabilitació de la zona de la Torre de Trullàs.
· Contemplar un Pla de Connectivitat Peatonal entre el centre del nostre municipi i la zona de la Creueta. Dins d’esta zona de la Creueta hauria d’integrar-se l’Ullal del Rejolar.


· Aplicar la normativa existent en quant a les casetes d’atifells tradicionals, la qual limita els m2 construits en relació a l’extensió de terreny de caràcter rural, com també el seu ús.


· Millorar la política de residus, incrementant el nom de contenidors (vidre, cartró, plàstics i fem) en el nucli urbà, i d'arreplegada d'envasos agrícoles, així com l’ubicació de papereres ignífugues al llarg de tota la població.
· Hauria de promoure's un estudi per a l'aprofitament de les restes de la sega de l'arròs que actualmenet són cremats en el camp, produint un impacte ambiental.
· Desenrotllar una política de racionalització, estalvi, recuperació i reutilització del cicle de l’aigua. A mes a mes s’han de fer mes campanyes de conscienciació sobre l'ús de l’aigua dirigida tant als ciutadans com a agricultors i industrials.
· Iniciar una política per a fomentar l’ús d’energies renovables. S’haurien d’estudiar i establir plans d’eficiència i estalvi energètic. També la promoció d’instal·lacions d’energia solar en els edificis públics municipals de nova construcció i privats que ho solicitaren.



ALTRES

· Utilització del valencià als ròtuls dels edificis municipals.
· Fer públic el Pla General d’Urbanisme una vegada estiga l’esborrany definitiu.

Cronica del sopar d'estiu

|

CRONICA DEL SOPAR D’ESTIU DEL
COL.LECTIU ULLAL I POSTERIOR
TERTULIA.
Dijous 5 d’agost de 2004

“ Com als sollaners els agrada molt les plaquetes i els homenatges, deixaren perdre tot el patrimoni historic-artistic, cultural i ambiental, ja que així, l’acte recordatori futur serà més glamuros”.
Per Llorenç Benaches


El dijous a la nit, ens reunirem els companys del Col.lectiu Ullal al Bar Aguila1. Allí, vint-i-tres socis degustaren tota mena de plats tipics d’aquestos sopars a la fresca,amb molta germanor. La vista era meravellosa, a l’esquerra l’esglesia parroquial i al fons,a la dreta, la casa consistorial, i al mig, al darrere de les cases?, n’ho recorde pas2. L’harmonia i la sinceritat es conreava amb la mirada. Tothom menjava entrepans mentre enraovava amb els companys que tenia a prop. Arriba l’hora del cafenet i del cigarret, i el nostre president Joan Ferrus agafa la paraula per comentar-nos coses referents al col.lectiu mentre es repartien unes fotocopies de les “Propostes per a l’elaboració del Pla General Urbà de Sollana presentades per l’associació cultural Col.lectiu Ullal de Sollana”3i altres del “Pressupost per a l’any 2004 i del Balanç de l’any 2003”. Comença la seva xerrada fent menció al nombre de socis de l’entitat, que a hores d’ara s’ha incrementat en tres socis més conformant la nostra base social uns 50 socis4. Després va fer una pinzellada ambiental parlant sobre la futura Aula de Natura a Sollana, ubicada a l’entorn del Portet i per la qual cosa havien de comprar alguns camps. Segons es va dir l’alcalde ho va tirar tot per terra5. Seguidament es parla de la venta de les publicacions del col.lectiu en aquest any 6.
Una mica més tard comenta les propostes per aquesta tardor. El nº 4 de la Col.lecció Itineraris per Sollana i el terme, anira a carrec del nostre company Joan Llinares i tractara sobre l’Esglesia Parroquial 7. Igualment es parla de les properes eixides 8, de l’Assamblea d’Historia de la Ribera en Antella al novembre, dels quaderns Suylana 9 i del visionat del video-homenatge de Julio Llinares per al desembre. Tanmateix es va comentar que el col.lectiu encetara una campanya de promoció dels llibres publicats; aixi es podran reeditar llibrets esgotats com el dels Tancats de Ramon Ibor i d’altres.

La tertulia de mica en mica s’animava i s’enlairava cap a posibles projectes futurs o propostes consensuades. Es parla entre els assistents d’encetar camins nous com el del grup de medi ambient 10 , literatura, pintura, musica i altres materies. També es recorda als assistents que enguany era l’any Cavanilles, deixant la porta oberta per a suggeriments. Igualment es parla de que a l’any 2006 s’hauria d’homenajar a algu. Mentre uns opinaven que deuria ser una entitat, altres es referien a persones amb nom propi 11. Tanmateix es va comentar que el divendres passat , l’Ajuntament de Sollana va nomenar fill predilecte de la vila al nostre company Juan Moleres. Va ser un acte oficial, convocant un ple extraordinari al consistori, on intervengueren el secretari, diferents portaveus politics i l’alcalde. El nomenaren fill predilecte otorgant-li l’escut d’or de la vila de Sollana amb una llegenda fent referencia a la seva trajectoria com a cronista. A l’institut li feren un monolit dedicant-li un carrer i despres es va fer un sopar a les piscines municipals. Es feren diferents parlaments com el del cronista Frances de Paula Garcia (Cronistes del Regne), Jesús Huguet (Cronista de Poblallarga i membre del Consell Valencia de Cultura), Jose Doménech (cronista de Thous i membre de l’academia de la llengua), Joan Benito, Joan Ferrus i Vicent Garcia Castillo. Per a tal acte es va formar una comissió composada per representants de cada partit politic i 2 membres del Col.lectiu Ullal ( Joan Llinares i Joan Ferrus).

També es comenta que mentre unes coses germinen, altres no ho fan 12. El nostre company Moleres va dir que si no haguera sigut pel col.lectiu Ullal hi haurien coses que no s’hagueren pogut fer. Comenta que ni ell mateix s’enrecordava de la data del 50 aniversari i justifica l’agraiment al Col.lectiu Ullal.

Igualment es va comentar que la celebració del 725 aniversari 13 de la Carta Pobla no s’hauria fet sense el suport del Col.lectiu (reedició del llibre de la Historia de Sollana, la carta pobla, la representació teatral, el Júpiter...). Quedava en el tinter d’aquest any farcit de celebracions la intervenció arqueológica a Trullas. Es parla despres de que al Bim va eixir poca informació al respecte i Joan Llinares va dir que no s’havia de dir res al BIM per a que no anaren a furtar coses i que quan s’acabara tot es divulgarien totes les troballes. També es va comentar que no feia molt, es va fer un “bando” per a que la gent s’apuntara a unes llistes com a voluntaris en les excavacions arqueologiques. El nostre amic Toni Segarra critica la fluidesa de les relacions col.lectiu-consistori ja que no es diu res al Col.lectiu Ullal de les actuacions que es van a fer. Joan Llinares va dir que si s’havia fet publicitat mitjançant el bando i alguna reunió que altra. A més a més va afegir que de tota la gent que s’apunta no hi va acudir ningu. Tanmateix, li va recordar que li ha de naixer a ell anar a interessarse e involucrarse en la activitat esmentada.

Caballero enceta el tema de l’Ecomuseu i va dir que no hi ha venta de cara al turista si no es fa en valencia. També, el que suscriu la crónica va dir que ja es donava per creat l’Ecomuseu segons la Memoria de Gestió del Partit Independents per Sollana, a més a més vaig afegir que al programa electoral el mateix grup politic volia crear un Museu Etnografic 14. Tanmateix vaig remarcar la falta de serietat i veracitat d’aquest programa ambiental, i que la Regidoria de Medi Ambient actual no fa gairebé res ni acompleix el seu programa.

Els nostres companys Gabi Ridaura i Toni Segarra ens informaren de que un catedratic de la UPV, conegut per tots nosaltres i natural de Sollana, Herminio Boira, esta desenvolupant un projecte per recuperar la Font del Forner. Aquest projecte de la Universitat anomenat “camins d’aigua” entraria dins del programa Life de la Comunitat Europea i participarien entre 20 i 30 alumnes. També remarcaren que la Confederació Hidrológica del Xuquer posa diners i deixa la maquinaria necesaria. La gent de la Conselleria diu que com el consistori no te cap interes en aquestos projectes mediambientals no volen saber res de Sollana.
En aquest projecte es comprarien dos camps per tal de fer un lluent. Tanmateix s’ha fet una intervenció per mesurar l’aforo de les aigües 15 i l’ajuntament de Sollana no ha posat cap diner.

Joan Ferrus parla una miqueta més del 725 aniversari i va afegir que aviat es colocaria un retaule conmemoratiu de cerámica en la casa on estava situada al darrere la Torre de Suylana. Va dir també que l’autora del retaule era Aurea Jiménez.

Despres tornant a la caldejada temática local ambiental (inexistent com gairebé moltes coses mes), vaig afegir que en aquest aspecte si que hi havia projectes que els interesaba a l’ajuntament com la famosa “Recuperació ambiental de la Creueta” ja que aixi tot quedava bonic de cara als electors, a la esglesia i altres sectors més. A més a més vaig remarcar que en aquestos camps no hi havia cap especie animal ni vegetal de valor ecologic o ambiental, inclus etnobotanic i si que els havia en un ullal molt a prop d’aquest espai religios, com l’Ullal del Romani. També vaig sugerir que aquesta actuació no es que en semblara mal, sino la forma falaç d’utilitzar l’adjectiu ambiental. També vaig sugerir que hi havia que canviar el titol d’aquesta actuació per el de “Adequació de l’espai religios de la Creueta per fer la Romeria d’estiu”. El nostre company Joan Llinares s’amoina una miqueta i respongué que ell s’ha mogut prou en aquest projecte seu i que jo no ho havia fet 16. Després torni a remarcar que no tenia res en contra d’aquesta actuació, que en semblava be si hagues anat acompanyada d’altres actuacions ambientals durant aquestes legislatures en que la Regidoria de Medi Ambient ha estat en mans Independents. Li recordi que per tercera vegada consecutiva, el grup politic Independents per Sollana havia escrit un punt al programa electoral que tractava de la Recuperació dels Ullals i que res s’havia fet, solament que enganyar als sollaners. El nostre company Joan Llinares va dir que “el paper es molt sufrit”.

Aquesta tertulia reflectia l’interes ambiental que hi ha al nostre municipi, i que algun cap quadrat no enten. Com es va fer molt tard, molts companys marxaren a casa i altres la continuaren al Pub de Canari. Alli tornaren a aventurarnos en el medi ambient, la cultura, la musica, la literatura i altres aspectes artistics.

A la matinada, pasejarem una miqueta pel poble fins arribar al Pou Pudent mentres continuaben enraonant. També vam veure penjats als balcons de moltes cases uns llençols amb diverses escenes pintades i amb molt de cromatisme. Tot aço pertanyia a l’edició de “Carrers d’Art” organitzada pel nostre company Pau Cordoba, entés de la realitat cultural i artística, i en la qual havien participat molts artistes, la Universitat de Valencia, la Falla l’Avinguda i la Cam. Una mica més tard tothom marxa a dormir.



1 En la convocatoria figuraba el Bar de les Piscines Municipals, pero degut a certes circunstanciens es canvia de lloc.
2 Després de veure la plaqueta conmemorativa el 9 d’agost, en va venir al cap que alli s’ubicava l’antiga Torre de Suylana .
3 Mentre membres del Col.lectiu Ullal, amb molta cura elaboraven una serie de propostes que es podrien incloure al Pla General del municipi, altres sollaners de la classe politica havien comprat alguns terrenys on s’hauria d’ubicar un nou Poligon Industrial., segons un rumor que circulava ja pel poble abans de l’estiu.
4 Els nous socis, si mal no recorde, eren Vicent Sarrió, Pepe Domingo i Vicent Gabon. També en vaig assabentar que s’havia creat una entitat associativa nova denominada “Amics de Sollana” conformada sobretot per gent jove. Caldria també pensar, com una autoreflexió, per que no ingressa gent jove al nostre col.lectiu? Tot ullal s’ha de regenerar amb aigues noves si vol perdurar.
5 Sera perque el medi ambient no interessa a ningú? O perque no guanyen cap cosa els promotors-constructors?
6 Per el que respecta als Itineraris per Sollana i el terme s’han venut: 2 dels Tancats, 8 del Passeig per Sollana i 20 de la Ruta dels Ullals. Tanmateix, del llibre Records d’Infantesa, del nostre company Julio Llinares, s’han venut 35 exemplars.
7 Posiblement la presentació del Itinerari siga per a Octubre i es fara en l’Esglesia Parroquial. Com a novetat en la presentació es fara l’itierari descrit. Tanmateix recorda que estan en preparació el nº 5 i 6.
8 Les posibles eixides seran: els castells de Benisano, de Montesa i de Xativa, el Monestir de Santa Maria del Puig, la torre de Silla i eixides mediambientals i arqueologiques a Bicorp.
9 Esta en preparació el Suylana nº 6 que sera un miscelani, amb un article de les Cartes de poblament de Rafalcadi i el nº 7 que sera monografic, a carrec de Paco Montagud i que tractara de l’evolució de l’escola a Sollana als segles XIX i XX.
10 Al Col.lectiu hi ha una comissió de Medi Ambient força treballadora. A la pagina web del Col.lectiu, a la secció Agenda 21 podreu trobar totes les activitats d’aquesta Comissió. A més a més de la tasca educativa formal i no formal que es preten desenvolupar , m’agradaria que aquesta fora també més reivindicativa envers la conservació del nostre patrimoni natural, amb denuncia d’irregularitats ecologiques, amb més participació i sobretot amb un gran esperit critic independent de totes les vessants socio-politiques locals.
11El nostre company Moleres proposa el nom de Doña Estrella Alca Ramon, comare. Ell mateix ja va remetre anteriorment a l’Ajuntament un escrit proposant aquest nom per al Consultori de Salut Local. Remarca que d’aquell equip sanitari solament faltava ella per rebre un reconeiximent a la seua trajectoria profesional ( els carrers d’aquell equip son: Paco Vera, Santiago Vidal, Paco Ridaura i Vicente Emo). Jo mateix proposaria ara el d’una persona honesta, lleal, fidel als seus veins, amb gairebe les mateixes creences que ens ensenya Jesús, que ho va donar tot pel seu poble i fou un anarquista de cap a peus: el tio Funis.
12 Com per exemple l’Ecomuseu. ¡Un, dos, tres, respon altra vegada! Per dos centims d’euro pensa en coses que no germinen o no cuallen a Sollana. De ben segur que podras guanyar fins 100 euros.
13 Tenia entes que la major part dels pobles del voltant feien la celebració als 750 anys. Hi hauria d’haver algun interessat, amb molta pressa, per a que es produira en aquesta data, i sobretot quan les celebracions acabaren un mes abans de les eleccions. Supose que estaria fent currículo per passarse aviat a un altre partit de més envergadura.
14 Tinc algun dubte. Tindren dos museus a Sollana: l’Ecomuseu i el Museu Etnografic? o, tornaran a vendremos la burra i ens enganyaran durant quatre anys més femnos creure que van a fer el Museu Etnografic? Tindrem que composar alguna cançoneta i enviar-la a la Parodia Nacional.
15 Segons en comenta un llaurador, s’ha fet una parada a una distancia d’uns 60 cm del fons del canal per tal de mesurar el cabal d’aigua i aprofitarlo per fer arros ecologic.
16 Després de desenvolupar tres projectes d’Educacio Ambiental subvencionats per la Generalitat Valenciana en que els ullals eren objectiu prioritari, de fer quatre triptics dels ullals, de fer dos xarrades publiques amb l’intervenció de politics i gestors de la junta rectora del parc natural prometent el “oro i el moro”, d’haver eixit tres ullals significatius en un minidocumental a Canal 9 a l’espai el medi ambient, d’apareixer articles varis al Bim , haver aparegut noticies a la premsa i per ultim la ruta dels Ullals. Ah! oblidava que tambe li recordava als politics el que prometen i no fan. Tanmateix després de recordar-los la seua protecció en les propostes del Col.lectiu sobre el Pla General. Que més volen? Ho sabeu? Ja es veu que no tenen interes en cap tema ambiental, busqueu l’Ecomuseu i ho comprovareu. El més cert es que esperare a que estiga tot aterrat, aixi podre solicitar una plaqueta o retaule ceramic, cosa que els agrada als politics ja que alli pot apareixer el seu nom per a la posterioritat i aixi fer un acte ambmés glamour per a que es lluisquen alguns. ¡Molt berlanguia de debo!.

Cinqué aniversari del col.lectiu Ullal

|

CRONICA DE LA CELEBRACIÓ DEL
V ANIVERSARI DEL COL.LECTIU ULLAL.
Divendres 25 de juliol de 2003

Per molts anys.
Llorenç Benaches.

El dia de San Jaume ens reunírem els membres del Col·lectiu Ullal per celebrar el cinquè aniversari de la nostra entitat, així com també el sopar d’estiu 1. Arribàrem cap a les 10 h al lloc més idoni per excel·lència de la nostra vila, la Plaça Major2. Allí, a la vorera del Bar Àguila sopàrem amb gran harmonia gairebé una vintena de membres. Mentre uns portaven l´entrepà de casa, altres assaboriren tota mena d´entrepans3 així com braves, amanida a la sollanera4, calamars, etc.

Ens sorprengué molt l’arribada que tingué el nostre company Toni Segarra ja que immediatament començà amb el repartiment d’uns numerets5. Estiguérem durant el sopar esbrinant per a que eren aquests numerets, però res ens venia al cap.

En arribar el cafenet, el nostre reelegit President, Joan Ferrús, va fer un petit discurs6 de què havien suposat aquests cinc anys d’existència, de com hauria d’ésser la nova etapa encetada en l’última assemblea general i ens comunicà també que properament ens diria la nova composició de la junta directiva. Seguidament es va repartir a tothom la V MEMÒRIA D’ACTIVITATS del col·lectiu, la memòria anual, el balanç de l’any 2002, el pressupost del 2003, l’acta de la IV Assemblea General Ordinària i la convocatòria de l’eixida nº 37 que serà “La Romeria del Crist de la Salut del Palmar per l’Albufera”. Després ens donaren a cada assistent el llibre dels escrits del nostre amic i estimat company Vicente Garcia Castillo. Seguidament arribà el nostre company Toni amb un quadre7 pintat per ell. Així esbrinarem per a que eren els numerets. Prèviament al sorteig del quadre, es van sortejar 5 lots de 2 publicacions del col·lectiu: Un passeig per la historia i Poemes de Manuel Llorens i l’afortunat guanyador del magnífic quadre va ser Vicent García Claver.

Durant tot el sopar no paràrem de raonar. Era un tertúlia cada vegada més engrescadora; tractàrem moltíssims temes d’interès locals, analitzant-los en profunditat i buscant possibles solucions reals. Com l’ànim no dequeia continuàrem la tertulieta al Ritme Bar. La temàtica abans esmentada fou amplia i variada, es parlà de la no demanada de bous d’enguany, els recents pactes8 de govern, la política ambiental inexistent municipal, la nova etapa del BIM, el nomenament polític de coordinadora General del BIM, que no es produeix la regeneració política als partits locals i moltes coses més. Cap a les tres de la matinada el que subscriu la crònica marxà cap a casa i encara es va quedar gent raonant.


----------------------------------------


1 Aquesta pràctica estalviadora no ens ve de nou. Al 1282 un dels primers repobladors, el Bernat Sorga, ens fa ja esment de com s’haurien de agrupar els soparets commemoratius . (A.C.A. CR leg0 nº 11).

2 Anomenada també “Plaça del gaiato”, com segons diu un rumor de despús-ahir: Quan més passeges per ella, més ganes tens d’agafar i mostrar el gaiato. (I això que encara no és temps de bous).

3 Excepte l´Enric que es quedà sense el desitjat “chivito” per esgotament d’existències.

4 Amanida típica local introduïda fa uns huit anys, els ingredients de la qual prèviament s’han de pactar amb el cambrer.

5 Com que no era sopar homenatge, alguna cosa especial deuria de tenir. La major part pensava que es tractaria d’un viatge a Palma, altres que al que li tocara pagaria el soparet i algú pensava que ens donarien una entrada per anar al museu de batracis fossilitzats que s’entreveia a uns 200 metres.

6 Cosa estranya que va ésser curtet i a més de l’anecdòtica interrupció per les 12 campanades del rellotge de la Plaça Major.

7 L’autor ens comentà una mica per damunt el significat del quadre a petició d’un assistent. Ens parlà dels colors emprats, de les línies i el volum. Va ésser efímer però ens agradà que l’autor ens comentara alguna cosa. Al quadre es podien veure edificis historic-religiosos de la nostra població.

8 Segons un estudi de la Universitat de Zaplachussets, part de la població pateix d’una malaltia nova, la pepepactitis crònica, provocada per un bacil que s’amaga als monederets de pell.

4rt Aniversari Col.lectiu Ullal

|


SOPAR COMMEMORATIU I HOMENATGE A FRANCESC MANUEL LLORENS I FERRI

Joan Ferrús Vanaclocha

Divendres 31 de maig de 2002.

El darrer divendres del mes de maig de l’any dos del segon mil·leni, ens reunírem novament els membres del Col·lectiu Ullal per celebrar no solament un nou aniversari de l’associació, sinó també per retre el nostre xicotet i particular homenatge a un personatge que, si bé no va nàixer a Sollana, sí que tingué una part activa en la cultura local durant la dècada dels cinquanta. Una persona que, tot i dedicar-se a l’ensenyament, (era mestre), practicà una docència innovadora, atractiva, estimulant per a l’alumnat i atrevida per a l’època i el moment de la postguerra en què li va tocar exercir-la, un home d’un perfil bondadós, treballador, dialogant, obridor de nous horitzons per a les pàrvules ments de poble, i a més, una persona il·lustrada, un gran lector, aficionat a la música, al teatre i a la literatura, especialment a la poesia, gènere que cultivà al llarg de la seua vida, era un mestre poeta, el mestre de les Llometes, En Francesc Manuel Llorens i Ferri ( 1912-1990).
La seua afició per la poesia i la cultura en general, va fer que col·laborara en els programes de festes majors dels anys cinquanta amb composicions líriques vertaderament exemplars, magnífiques quan a mètrica, rima i especialment per la temàtica, ja que algunes d’elles recreen bellament moments històrics de la nostra particular història local i aquest és possiblement el fet que ens ha captivat, i més si tenim en compte que estan escrites en la nostra llengua, un valencià molt estimable, excel·lent, magistral com les seues classes, impensable per a l’època i el context en què li tocà viure. Composicions digníssimes que perduraran per sempre en la memòria històrica dels sollaners com la dedicada Al Sant Crist de la Pietat (1955), Màrtirs de la guerra de successió (1957), Adéu al Convent (1959).... per citar només les més significatives.
L’acte de reconeixement a la trajectòria del mestre de les Llometes s’emmarcava, com ja hem dit abans, dins de la commemoració del quart aniversari del Col·lectiu Ullal. Aquell dia, en reunírem novament al Bar Florida de Sollana i, mentre els invitats anaven acudint, els que ja hi eren, podien fer una ullada general a la xicoteta mostra del llegat que el tio Julio Llinares, membre del col·lectiu, havia donat recentment a l’associació per al seu arxiu particular, format entre altres coses per programes de festes (els més antics de la dècada dels cinquanta), retalls de premsa amb notícies sobre Sollana, (alguns d’ells material documental de primeríssima mà com les cròniques esdevingudes a Sollana l’any 1932, i altres posteriors com les notícies polítiques, la riuà del 82, les festes populars, etc..) a més de publicacions curioses com el reglament de la Societat de Caçadors de l’any 1905 i una abundant col·lecció d’obres teatrals en valencià, etc..
L’exposició del fons documental aportat, s’acompanyava dels àlbums fotogràfics del Col·lectiu amb totes les eixides realitzades fins la data i d’una mostra de les publicacions de l’associació: memòries, estatuts, i l’exemplar editat dels tancats.
Una vegada asseguts tots a taula, el president donà la benvinguda als assistents i parlà de les activitats realitzades durant aquesta nova etapa del col·lectiu tot destacant alguns aconseguiments com la nova col·lecció encetada pel col·lectiu i presentada el passat mes d’octubre: ITINERARIS PER SOLLANA I ELTERME. ELS TANCATS i la participació de membres del col·lectiu a l’hora de programar i dur endavant els actes commemoratius del 725 aniversari de la Carta Pobla atorgada a Sollana per Eiximen d’Urrea II el 10 d’abril de1277, a banda de les eixides, sopars i tertúlies habituals.
A continuació, el president passà la paraula a altre membre de l’associació, Gauden Fernández, que parlà de la nova pàgina del col·lectiu en la xarxa d’internet la qual pretén ser, segons Gauden “ un punt de referència cap a l’exterior de la vida cultural del poble, a més de ser un punt on tots els integrants de l’associació puguen consultar les últimes notícies del col·lectiu i del correu electrònic de què disposa l’associació.” Tot seguit, altres dels socis, Paco Duart, comentà alguns aspectes sobre la nova seu social ubicada a l’avinguda sant Vicent nº 1 i finalment, Gabi Ridaura, tresorer de l’associació, agraí públicament l’aportació feta pel tio Julio, tot destacant aspectes de la seua persona, i l’interés que ha mostrat sempre pels temes locals així com la confiança demostrada en l’associació en fer-la dipositària del seu arxiu local particular arreplegat durant molts anys i que formarà part a partir d’ara de l’arxiu de l’associació.
Després dels parlaments, tingué lloc el sopar consistent en una primera part d’ensalades, esgarraets, i algunes cosa més i després uns preparats especials de carn de pollastre i conill. Per tancar l’àpat, fruita, dolços casolans i café.
Acabat l’apartat gastronòmic començà l’acte de reconeixement a la figura del mestre poeta de les Llometes Francesc Manuel Llorens i Ferri, prenent la paraula novament el president de l’associació, Joan Ferrús, el qual va fer un repàs biogràfic de l’homenatjat amb dades novedoses i interessants que ajudaran a comprendre molts aspectes de la seua poesia. Acompanyant la biografia, va fer també unes ressenyes sobre diverses facetes de D. Manuel, amb comentaris sobre les seues aficions, gustos i preferències: la lectura, el teatre, la música, el cinema, la filatèlia, el gènere epistolar i principalment la poesia. Acabà el parlament fent una classificació de la seua basta producció lírica que abraça des del 1841 fins el 1989, amb més de cent cinquanta poemes la majoria d’ells encara inèdits.
A continuació passà la paraula a Ana Gumbau, mare d’un dels deixebles al seu pas per Sollana, Vicent Sarrió i molt amiga de D. Manuel amb qui va mantenir una correspondència fecunda al llarg de tota la vida fins el falliment d’aquest. Destacà en el seu parlament les virtuts humanes d’aquest mestre a qui va reconéixer també com a mestre seu per les abundants mostres d’afecte, suport, ajuda i bons consells en moments problemàtics de la vida i de flaquesa d’esperit. Acabà el seu parlament llegint un text al·lusiu a la transcendència de la mort d’allò que s’ha deixat escrit en vida, en clara referència a D. Manuel. Actes seguit feu un xicotet obsequi com a mostra d’afecte i estima a la viuda de D. Manuel.
Tot seguit, altre mestre de la localitat i deixeble també de D. Manuel, Ramon Ibor Oroval s’adreçà als assistents per parlar de les seues vivències sobre D. Manuel, reconeixent la gran labor pedagògica desenvolupada no sols a la població sinó al llarg de tota la seua vida com a docent així com també les característiques pròpies de la seua didàctica sempre aplicada a la realitat existent.
En acabar la seua parlada, altre sollaner, Joan Lluís Senon Vila, parlà de la faceta possiblement menys coneguda de D. Manuel, la de poeta, i diem desconeguda perquè tot i saber que D. Manuel era molt aficionat a la poesia i que té algunes composicions bellíssimes, molts pocs coneixen l’autèntica dimensió d’aquesta figura literària de la postguerra i la totalitat de la seua producció poètica.
Joan Lluís Senon, centrà el seu parlament primer en intentar ubicar l’obra de Manuel Llorens en la poesia valenciana de la postguerra, per passar a continuació a parlar de la dificultat que tenien els escriptors de l’època no tant en escriure sinó en publicar les seues obres, especialment després de les elevades quotes aconseguides durant la dècada dels trenta: consens en les normes del 32, creació d’associacions culturals rellevants com l’Institut d’Estudis Valencians, el Centre de Cultura Valenciana, revistes de caire valencianista com la Taula de les Lletres Valencianes, etc.. Malauradament projectes i iniciatives totes que es veieren aturades per la calamitat bèl·lica de la guerra civil. Destacà en altre moment de la seua intervenció la gran correcció lingüística de la poesia llorensiana així com l’alt grau de valencianisme que envaeixen els seus versos. En parlar de la temàtica de la seua poesia es referí al paissatgisme sentimental sempre vivencial del poeta, la temàtica popular, la poesia social i patriòtica, el tractament de l’amor en totes les seues vessants, i especialment el conreu de la poesia religiosa.
El seu parlament estigué acompanyat en determinats moments per la lectura, per part d’alguns membres del col·lectiu, de poemes destacats que il·lustraven allò que s’estava dient.
Acabada l’encertada intervenció de Joan Lluís, el president de l’associació encara llegí al públic tres adhesions a l’acte per part de persones que si bé els hi haguera agradat estar presents a la sala no ho podien fer trobar-se lluny: la del també mestre de Sollana ara ja jubilat i ex alumne D. Juan Belda, el qual havia escrit una carta des de Santiago (a la Corunya) que va ser llegida i aplaudida pels presents, les paraules d’adhesió d’altre gran valencianista actual, des del seu compromís cívic pel valencianisme, el periodista Toni Mestre i finalment des de Barcelona, el professor universitari i cronista de Benassal Pere Enric Barreda i Edo que també volgué afegir-se al homenatge.
Després de les lectures, el president no volgué acabar sense deixar testimoni físic de l’acte que havia tingut lloc aquella nit, per això mateix i davant la sorpresa dels familiars els obsequià, primerament a ells i després a la resta d’assistents amb un opuscle de 24 pàgines intitulat POEMES – Francesc Manuel Llorens · El mestre de les Llometes – editat pel col·lectiu i que consta de dues parts, la primera que pretén ser una aproximació a la seua biografia, acompanyada d’alguns apunts aclaridors sobre els seu magisteri, aficions i una primera agrupació de la seua producció poètica i una segona part que recull una selecció de la seua poesia dividida en dos blocs. El primer grup el formarien aquelles composicions líriques que presenten un referent clarament sollaner, mentre que en el segon grup s’ha volgut mostrar una xicoteta antologia poètica representativa de tota la seua obra lírica.
La publicació, gràtament acollida pels presents, tingué especial ressò entre els familiars, que no s’ho esperaven. Per acabar, el fill major de D. Manuel, Manolo Llorens Flor digué unes paraules d’agraïment públic a tots aquells que havien fet possible aquell acte, al Col·lectiu Ullal de Sollana per l’interés demostrat en la figura de son pare i per la voluntat posada de recuperar la seua obra poètica i alhora divulgar-la.
Després d’aquelles paraules i el corresponent aplaudiment el president donà per conclòs l’acte. Molts dels assistents s’acomiadaren dels familiars i se n’anaren cap a casa amb la satisfacció d’haver rememorat la figura d’una persona que no solament va deixar una bona empremta en el poble de Sollana pel seu bon quefer com a mestre sinó que va deixar també per a la població unes composicions líriques magnífiques que ja formen part i formaran part per sempre de la nostra història col·lectiva.

Parlament de Joan Ferrús Vanaclocha. Quart aniversari col.lectiu ullal

|

FRANCESC MANUEL LLORENS I FERRI, EL MESTRE DE LES LLOMETES. VIDA I OBRA

1. Aproximació biogràfica.

Francesc Manuel Llorens Ferri, va nàixer a la ciutat de València el 30 de desembre de 1912, únic fill d’Isidoro Llorens Leonor, natural de La Nucia, a la província d’Alacant i Carmen Ferri Cebolla natural de Sueca.[1] Son pare, de professió fuster, tenia un taller dedicat especialment a fer somiers d’aquells que s’anomenaven abans tipus catre i que hui ja no se’n fan i Manuel, des de ben xiquet mostra ja un interés manifest pel funcionament d’esta xicoteta empresa familiar, on ajudava sempre que podia i li ho permetia l’horari escolar.
El 10 de maig de 1923, als 10 anys, pren la Primera Comunió a l’església de sant Martí, el mateix dia que començaven les festes commemoratives de la Coronació de la Mare de Déu dels Desamparats.
Després d’acabar els estudis primaris, es matricula a l’Escola Normal de Magisteri de València el 22 de setembre de 1927, tenia aleshores 14 anys, obtenint el títol de mestre l’any 1931, als 18 anys, finalitzats els quatre cursos corresponents de què constava la carrera en aquells anys.
En juny de 1932 s’examina per lliure de taquigrafia i mecanografia obtenint la qualificació d’excel·lent, havent realitzat també cursos de dibuix i enquadernació a l’Escola d’Arts i Oficis de la capital. Durant aquell estiu participa com a mestre en diverses colònies escolars de Requena i Segorbe.
El 3 d’octubre del mateix any comença a exercir coma a mestre al Parc Escolar de la ciutat de València.
Intenta lliurar-se, sense massa èxit, del servei militar per ser fill de pares sexagenaris i és citat a quintes el dia 29 de gener de l’any 1933.
En març d’aquell mateix any se li adjudica com a primer destí, en qualitat d’interí, la pedania de València La Torre on exercirà la docència poc més d’un any fins l’agost de 1934, passant posteriorment i ja en propietat a Los Mores, un caseriu de la comarca de l’Alt Millares, a Castelló, situat entre les poblacions del Tormo i Cirat, pròximes a Montanejos, perdut allà dalt entre muntanyes on s’havia de pujar a peu o cavalleria perquè no hi havia carreteres en condicions i on vivien, no arribava, un centenar d’ànimes.
En vindre la guerra el 1936 se’n va al front i acabada la guerra tres anys després, se’n torna a Los Mores. La seua biblioteca particular la troba arrasada i la majoria dels llibres escampats per la muntanya en els millors dels casos i en mans estranyes altres. Ell tenia aleshores 26 anys.

La tornada a Los Mores tenia una finalitat molt concreta, presentar-se a la família de la jove que ell desitjava com a esposa i demanar-la en matrimoni. Ella era Generosa Flor Chiva[2], una adolescent de 17 anys, pertanyent a una família senzilla i humil, la qual havia estat alumna d’ell abans de la guerra i de la qual s’havia enamorat prometent-li que en acabar el conflicte bèl·lic tornaria per demanar-la en matrimoni, i així ho va fer, casant-se el 25 de març de 1940 a l’església de sant Nicolau de la ciutat de València.
Després de sofrir l’habitual procés de depuració, s’incorpora novament al magisteri obtenint plaça, en gener de l’any 1941, tot just uns dies després de nàixer el seu primer fill Manuel[3], a l’escola rural i unitària de Les Llometes, al terme de Benassal, terra de masovers[4]. Si bé en un principi, a la seua arribada, el masovers se’l miraren amb cert recel i distanciament, ben prompte i gràcies al treball a l’escola i la seua professionalitat aconseguí guanyar-se la simpatia d’aquelles gents i ser respectat per tots, pares i fills.[5]
No cal dir que era aquella, la postguerra, una època de fam i misèria, especialment per als mestres “passes més fam que un mestre d’escola” solia dir-se en aquell temps i la sentència no era debades, les penúries per les quals havia de passar un mestre i la seua família eren bastant evidents, això no obstant gràcies al seu esforç i dedicació a l’escola i els seus alumnes, - mestre de vocació dedicat en cor i fetge a la docència, - no li faltaren mai els aliments més bàsics. El conjunt escolar de Les Llometes, estava format per l’escola pròpiament dita, la casa per al mestre, una xicoteta parcel·la per a ús propi i un corralet amb animals per a l’aviram amb gallines, conills i altres animals domèstics, a banda, els masovers li portaven pa i altres productes de la terra i quan venia la matança del porc, D. Manuel, el mestre, era ben agraït i obsequiat pels masovers de les rodalies.
Aquella època, la de l’escola de Les Llometes va ser molt especial per ell per diversos motius, temps difícils de postguerra, primers anys de vida en parella en penoses situacions, una freda acollida inicial a l’escola, naixement del seu primer fill, el traspàs de son pare el 1943, això no obstant, aquests entrebancs de la vida foren eclipsats per l’atenció rebuda d’aquelles famílies de l’Alt Maestrat, tant és així que a partir d’aquell moment passaria a signar els seus poemes com el mestre de les Llometes.
Posteriorment, l’any 1946 es trasllada a la vila de Benassal on intensifica l’amistat, encetada ja amb anterioritat, amb altre gran poeta, mestre i valencianista de l’època, Carles Salvador, quan este anava a Benassal a estiuejar amb la família, d’on era la dona i on havia també exercit el magisteri, tot i que per aquells anys tenia la plaça a Benimaclet.

Residint la família a Benassal dos fets marquen novament la vida de don Manuel, la naixença del seu segon fill, José Vicente el 6 d’abril de 1948[6] i la defunció de sa mare el 9 de maig de 1949, la qual serà soterrada en el cementeri de la vila on reposa també el seu marit.
Allà dalt, al mas i a la vila, hi estigué 11 anys fins el 1952, quan se’n vingué a Sollana, a terres de la Ribera Baixa a través d’un nou concurs de trasllats per estar més a prop del cap i casal. Ben prompte s’integra entre la nostra gent, ocupant-se no solament de les tasques escolars sinó preocupant-se al mateix temps per les diverses etapes històriques i culturals de la vila de Sollana[7], així com també pel medi que l’envolta, (s’anotava en una llibreteta totes aquelles expressions i vocabulari propi de la marjal, organitzava excursions i eixides per conéixer millor el terme, etc.)
Durant la dècada que estigué a Sollana visqué en quatre llocs diferents, primer al número 11 del carrer hui Lluís Vives, poc després es trasllada a ocupar una de les dependències de l’edifici ex-conventual del Raval quan el cos de la Guàrdia Civil l’abandona per ocupar la nova caserna que s’havia construït. En enderrocar el convent allà per l’any 1959 es trasllada provisionalment a una casa del barrio i finalment passa a ocupar una de les cases per a mestres de l’escola de Sollana. Durant la seua estada a Sollana fou corresponsal del periòdic Levante-EMV i ací, a la nostra vila, li nasqué la seua filla Mª Carmen el 20 de maig de 1955.
Després de comprar-se un habitatge a València al Barri Barona, prop del monestir de sant Miquel dels Reis, seu actual de la Biblioteca Valenciana, la família es trasllada a viure a la capital, obtenint D. Manuel una plaça a Meliana l’any 1963 després d’haver participat en el concurs de trasllats on exercí el magisteri durant una dècada més, fins l’any 1973.
Finalment acabà els últims anys de docència donant classe en uns barracons habilitats dins el monestir de sant Miquel dels Reis, seu actual de la biblioteca valenciana, “a la presó de sant Miquel”, com li agradava dir a ell, ja que les dependències del monestir havien estat utilitzades durant els anys de postguerra com a presó. Es jubilà el 17 d’octubre de 1978 als 66 anys després de 46 anys de docència.
En 1983 rep un càlid homenatge dels seus alumnes a Sollana i tres anys després, el 30 d’agost de 1987 un altre a Benassal, on l’alcalde li va imposar la insígnia d’or de la vila després de rebre diversos obsequis i que el jove aleshores Pere Enric Barreda i Edo, actual cronista de Benassal sintetitzara la seua vida i obra en un emotiu parlament.
Faltà el 14 de maig de 1990 a València, als 77 anys i està soterrant al fossar de Lloret de la Vila de Benassal ben a prop d’on ho estan també els seus pares.
A continuació oferim una breu tarja anecdòtica que en alguna ocasió esborronaria per matar el temps i que resumeix bastant be la seua trajectòria com a mestre i els seus diferents destins, diu així:




FRANCISCO MANUEL de Llorens i Ferry
Emperador del Barranco del Hambre (antes de la Necesidad)
Señor de la Peña del Águila y del Morrón de la Muela
Barón del Morrón de la Corredera
ex Maestro de Los Mores
hijo natural de Valencia y (pre)dilecto en Benasal
judio errante de Sollana y paciente Job en Meliana.
terminó su vida profesional en San Miguel de los Reyes,
condenado a 5 años de trabajos forzados.

No besa a Vd. los pies porque no es higiénico


2. D. Manuel, el mestre.

D. Manuel, podria incloure’s sense cap mena de dubte dins d’aquell grup de mestres que se’n diuen vocacionals; en les seues classes regnava l’orde i la disciplina però també sabia estimular, encuriosir i il·lusionar els alumnes, els quals destacaren en més d’una ocasió pel bon nivell assolit i per la preparació rebuda.
Els seus alumnes de Les Llometes encara recordaran com durant tot el curs escolar 1947-48 estigueren treballant al voltant de la unitat didàctica “Un viaje por España”, preparada acuradament per ell a l’estiu, segons la qual totes les assignatures estaven adaptades i distribuïdes per seguir aquell viatge fictici: problemes de matemàtiques de trens i distàncies, conceptes de geografia, usos i costums de cada zona peninsular, descripcions, poemes, història, dibuix, etc..[8] a la seua escola hi acudien no solament els fills dels masovers més pròxims sinó també altres que estaven molt més lluny, dos o tres quilòmetres que, sabent de la bona preparació que s’impartia en aquella escola no dubtaven en fer totes les dies aquella distància per anar a l’escola de D. Manuel.
Era un treballador infatigable, com ja hem dit, durant l’estiu es preparava les classes del curs escolar i els exercicis habituals ací a la Ribera eren d’allò més versemblants, extrets de la realitat quotidiana que envoltava l’alumne: problemes amb homes que anaven a plantar, segar, fanguejar, entaular, sobre els jornals del camp, etc.
El seu valencianisme es feia també patent a l’escola, a part d’introduir l’alumne en els seu entorn més pròxim els dissabtes, quan es feia escola de matí, ell aprofitava i sempre els contava un conte en valencià. Era tanta la passió i estima que sentia per la seua llengua que va fer intents d’introduir algunes nocions bàsiques de valencià a l’escola seguint els passos del seu mestre Carles Salvador a qui considerava mestre i company.

3. Aficions, gustos i preferències.
Sol dir-se que per a ser un bon escriptor s’ha de ser abans un gran lector i de fet D. Manuel ho era. La lectura l’apassionava, l’obsessionava, podríem arribar a dir, llegia constantment, afició que compartia amb altres inquietuds culturals com el teatre, la música i el cinema. La filatèlia era també altra de les seues predileccions, arribant a disposar, al final de la vida i per la seua tenacitat i constància, d’una col·lecció de segells considerable.
A banda de la devoció per la poesia, de la qual parlarem tot seguit també li agradava conrear el gènere epistolar, de fet mantenia correspondència periòdica amb tots aquells alumnes i coneguts que li escrivien i no només això sinó que, com persona ordenada i curiosa que era, s’arxivava no solament les cartes rebudes (vora dues-centes a l’any) sinó també la còpia que ell havia remés, així sabia sempre el que li havien dit i el que ell havia contestat.
L’escriptura, el fet d’escriure, de deixar testimoni escrit dels seus pensaments, sentiments, fets socials i familiars ocorreguts era amb tota seguretat seua debilitat, i no solament a través del gènere poètic, sinó mitjançant el dietari que anà confeccionant al llarg de la seua vida. Més de 30 llibretes que condensen una vida intensa, plena, dedicada a la seua família, a la seua professió i, com no, a la poesia, a la seua poesia.
Els antecedents els tenia ben a prop, a la mateixa família, un tio seu, germà de son pare, Francisco Llorens Leonor començà a escriure un llibre de memòries l’1 de gener de 1901 , continuant-lo ell l’any 1918 quan aquell el va deixar per trobar-se ja massa major. D’altra banda, son pare també va escriure el seu propi llibre, amb poesies, música, dibuixos i altres conceptes i reflexions de temàtica general.
Però la seua vertadera passió era la poesia com l’únic gènere capaç de recollir i a la vegada transmetre els sentiments profunds que l’omplien i envaïen.

4. Producció poètica.
La seua producció és totalment poètica, llevat d’alguna breu incursió ocasional en la narrativa: reflexions i contes breus i un curiós llibre d’endevinalles versificades en valencià “unes arreplegades, altres oïdes i modificades, altres inventades” en paraules del propi autor.
Es tracta d’una poesia intimista, escrita des del primer moment en una valencià completament normatiu depurat en vocables i estil, reflex de les vivències i inquietuds del poeta al llarg de les diverses etapes de la seua vida.
Més de cent cinquanta poemes conformen el conjunt de la seua producció que abraça des del 1941 fins el 1989 a les portes del seu traspàs, producció inèdita la majoria, que podríem agrupar de la següent manera:

Poesia primerenca. Que inclouria els primers poemes que ens han arribat corresponents al l’any 1941 els quals reflecteixen el sentiment que produí en els masovers de les Llometes la seua arribada. ( L’escola de les Llometes, La vida al mas, Ell és un sancionat, Nou jueu errant, No tinc Pàtria...)
El poemari inèdit DEL MAS I DE LA VILA, que podria agrupar el conjunt de poemes escrits entre el 1941 i 1951 els quals reflecteixen les experiències vitals del poeta viscudes al mas i a la vila de Benassal bé siguen festives: La campana de sant Roc, Ascensió Benassalenca, Correbous, Vespra de reis, A la Verge del Carme, En la festa de Sant Antoni, .... descriptives: Com és eixa mar?, Simfonia en gris, Tardorenca, El xop del Llavador de Benassal, La torre d’En Garcés, Capvespre de tardor a les Hedreres, La fadrina del somrís, El jardí de Benassal, Ocres i Blaus, El vent de Baix, Les carboneres, El Planet,...
NOTA: Algunes d’aquestes poesies van aparéixer publicades a la revista benassalenca “Les Tres Forques” durant els anys 1988-1989 i altres a la publicació “Benassal, recull bibliogràfic de textos” el 1989 amb motiu del 750 aniversari de la Carta de Població de Benassal.
El poemari inèdit EUCARÍSTIQUES, conjunt de poemes escrits amb motiu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona del 27 de maig a l’1 de juny de 1952: Hores de dolcesa, Quan Vós teniu ja..., Sol de l’Eucaristia, Mel del cel, Tot revolt trobe el món, Ànima meua, no te torbes, Flama d’Amor, ...
El poemari SIMFONIA EN SOL MAJOR DEL MAR MENOR, editat de forma particular a València l’any 1983 fruit de les seues estances estiuenques al Mar Menor (Múrcia). El llibre, format per 51 poemes marineres publicats pel mateix autor en “offset per ser la forma més econòmica de fer-ho i distribuït entre deixebles, familiars i amics”, està dividit en tres temps corresponents a poesies escrites el 1953, 1965 i el 1966.
Poesies de RECORDS DE GUERRA: Amarg destí ( 1942 “dedicat a les dones dels qui foren empresonats finida la guerra civil i que patiren un doble calvari: el dels sers volguts tancats i el d’elles amb llur malviure”), La campana de Lopera (1952), El canó de la porcuna(1952), Divisòria (1952),...
Poesies de caire VALENCIANISTA, on s’agruparien totes aquelles que palesen un ver sentiment de preocupació per la llengua i el país: Anhels d’ésser (1942), Les dotze batallades de cap d’any (1942), Per què escric en valencià? (1950), A Carles Salvador (1951. Amb motiu de la concessió del Premi València 1951), Per què canviar de parlar? (1954), Sempre units (1980).
Poesies ESSENCIALISTES / DE PROFUND SENTIMENT RELIGIÓS: Matèria i esperit, Al Senyor en el Sagrari (Premi Extraordinari Josep Lacreu – Flor Natural 1955- als Jocs Florals d’Alfafar de 1956, On és l’amor (1983)
Poesies de COL·LABORACIÓ EN PUBLICACIONS: Endreça, lloança i prec (1951. Dedicada a sant Vicent Ferrer i publicada a la revista “L’Altar del Mercat” l’any 1952 ), Tot... No-Res (1951. Publicada a “Valencia Atracción” II-1952), En l’any 2000 (publicada a Pensat i Fet, 1952), Planys i precs (1952. Dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats amb motiu de la “Corona Poètica Mariana” i publicada a Levante el 14-V-1952)
Poesies de tema SOLLANER: Al Sant Crist de la Pietat (1955), Martirs de la Guerra de Successió (1956), A la comunitat de monges (1957), Record del 14 d’octubre de 1957 (1957), Adéu al convent (1959), Pregaria al Sant Crist de la Pietat (1984),...
DARRERS POEMES, DÈCADA DELS 80: Record d’un temps passat (1980), Temps al temps (1981), Combats d’amor (1983), És la raó l’eix de la vida? (1983), On és l’amor? (1983), Lluites en terra calda, (1983).....
ALTRES POESIES SIGNIFICATIVES: On està la poesia? (1954), En la jubilació (1978), Trànsit (1982), En l’acte de l’homenatge (1983, 1987)

Finalment, caldria incloure també entre la seua producció el llibre GARBERA D’ENDEVINALLES, publicat també per ell mateix en offset l’any 1986 i que inclou 405 endevinalles “a l’abast dels qui desitgen passar una estona distreta amb els xiquets o majors” segons paraules del mateix autor.

[1] “De la Marina ens ve nostra semença / que m’engendrà en terra suecana. / De turons i marjals una barreja”. Del poema “Per què canviar de parla?” (15-II-1954).
[2] Filla de Manuel Flor Andreu de Cirat (Castelló) i Rosa Chiva Mor de Ludiente (Castelló).
[3] Manuel Llorens Flor va nàixer el segon dia de Nadal, 26 de desembre de 1940 a València.
[4] La qual portava funcionant des de l’any 1931, deu anys abans d’arribar-hi ell.
[5] Arribats a este punt, són molt significatius els seus poemes “Ell és un sancionat” i “Nou jueu errant” 12-II- 1941 (Del primer: Fan un xiu-xiu a les espatlles d’ell/ fins atrevir-se a mostrar-lo amb el dit./ I és pel carrer, quan va isolat;/ i és al café quan no els mira a la cara./ Tothom ho diu com si fos apestat/ i fugir hagués d’ell........ I al mas s’integra fent com nova vida/ una entrega als xiquets per fer-los homes./ I poc a poc a tots els meravella assabentant-se bé dels seus projectes. És l’admiració d’estranys i propis veure els treballs que surten de l’escola... – Del segon: Com que ja tots els braços s’han obert / de gom a gom, li plau recordar ara: / va entrar al mas qual nou jueu errant/ sens acollir-lo per ninguna casa/ Ara tot és passat. Qual somni agre/ / que dóna mal sabor a aquella estampa/ veu tot braços oberts amb gran afecte / que naix d’una collita d’amistança........)
[6] Al qual li dedica un poema “el meu nen” el 1950.
[7] És a partir de l’any 1955 quan comença a publicar als programes de festes de Sollana, poesies tan memorables com la dedicada al Sant Crist de la Pietat, patró de Sollana, “Màrtirs de la guerra de successió” (1956, publicada el 1957), “Adéu al convent” (1959), etc..
[8] La sorpresa vingué quan en voler fer la classe el més estimulant possible, els alumnes escriviren i remeteren cartes a totes les Juntes Provincials de la Direcció General de Turisme demanant informació, fotografies, mapes, plànols, fullets turístics, cartells, llibres, etc de totes les províncies d’Espanya. En arribar un volum tan significatiu a l’oficina de Correus de Benassal a nom dels xiquets en edat escolar, sorprengué a tots i el mestre hagué d’explicar a totes les famílies i personalitats de la població la raó de tanta correspondència rebuda, idea que fou ben acollida i congratulada per tots.

Parlament d'Anna Gumbau. Quart aniversari col.lectiu ullal

|

FRANCESC MANUEL LLORENS, L’HOME.



D. Manuel no va ser tan sols mestre del meu fill, va ser també, al mateix temps, mestre meu. Ha sigut un cúmul de simpatia, amabilitat, tendresa, fins i tot ha arribat a ser el meu confessor. Quan tenia algun problema agafava la carpeta i em preguntava: Senyor, a qui em dirigisc? La resposta era clara, a D. Manuel i de seguida ja tenia ell el consell a punt, les paraules justes, el confort que necessitava: No decaigues mai, i no oblides resar Anita que és el més important que hi puga haver en la vida. Em digué en una ocasió que havia estat dues vegades a les portes de la mort, i que el prec al nostre senyor, el resar-li, l’havia reconfortat tant, i este era el seu consell.

Podria dir-se que D. Manuel ha sigut per a mi una persona insuperable, conforme deia D. Rafael, el practicant que teníem a Sollana: En molts pobles xicotets hi ha un o dos campanars, doncs així hi ha també de persones destacables en els pobles, molt poques, a tot estirar dos o tres o fins i tot quatre i D. Manuel ben bé, podria ser una d’elles. Per a mi la paraula justa seria incommensurable que és la que ara em ve a la ment, la més gran de totes, la que arreplega tot el que jo podria dir esta nit de D. Manuel.

I ara voldria llegir-vos unes paraules que he seleccionat d’un llibre i que s’adapten molt bé a la personalitat de D. Manuel:

“Primer pel que ha dit, però sobretot pel que ha escrit, l’home ha estat capaç en certa mesura, de transcendir la mort. Una part essencial de l’individu viu en la tradició dels llibres i així pot influir en les ments i les accions d’altres persones de diferents llocs i diverses èpoques. Un rengló de taquetes negres sobre una pàgina, pot commoure un ser humà fins les llàgrimes, encara que els ossos de qui ho va escriure s’hagen convertit en pols fa molt de temps.”

Parlament de Ramon Ibor Orobal. Quart aniversari col.lectiu ullal

|

FRANCESC MANUEL LLORENS, EL MESTRE

Quan em comentaren la idea de fer, més que un homenatge, un reconeixement a la labor d’un mestre, i resultà que aquell mestre era D. Manuel, jo vaig contestar de seguida que, tot i haver estat alumne d’ell d’una manera esporàdica, sí que havia de reconéixer que m’impactà moltíssim i coincidirem després en moltes coses que ara escoltareu.

En començar a pensar en D. Manuel, comprenguí a l’instant que no era res estrany per a mi. Com ell diria, era per l’any 57 del segle passat del Nostre Senyor, quan va causar baixa per malaltia primer i després per defunció, el meu mestre D. Arturo, el qual va estar entre nosaltres molt poc de temps, tan sols un mes, per això mateix no vaig poder memoritzar ni siquiera el seu cognom. De la nostra classe es feren tres grups, uns anaren a D. Félix, altres a D. Francisco i la resta a D. Manuel, jo vaig ser dels que aní a parar a la classe de D. Manuel. Per aquelles dates ell atenia els xiquets més majors que ens portaven tres, quatre i fins a cinc anys de diferència, i ens col·locaren vora la finestra, on els més majors s’apropaven moltes vegades per abocar-se i vore les xiquetes de la classe d’enfront, que estaven amb Donya Pepita.

Tres cursos més tard vaig tornar per motius d’estudiar primer de batxiller, per lliure en aquella època, estudis que estaven subvencionats per la Cambra Agrària, i que per cert no vàrem acabar continuant-los després a Sueca amb els salesians. Gràcies a aquella iniciativa molts fills de Sollana, fills de llauradors, pogueren llaurar-se un futur millor que les perspectives del camp podien oferir, iniciativa que no ha estat el suficientment reconeguda al nostre poble i que jo mateix ara amb aquestes paraules voldria ara agrair.

De segur que molts sollaners, que han estat més anys que jo alumnes de D. Manuel, podrien dir moltes més coses d’ell, jo el que vaig a intentar fer al llarg del meu parlament, és una similitud entre la labor de D. Manuel com a mestre i jo mateix, que en aquests moments també soc mestre i que com ell soc totalment vocacional i estic ací perquè m’agrada.

Però aquesta nit a mi em correspon parlar de la seua tasca com a mestre i començarem des del principi, ja s’ha dit abans que D. Manuel va nàixer l’any 1912 i que va estudiar a la Normal als 14 o 15 anys i també que alternava els seus estudis treballant amb son pare no com a matalafer sinó fent somniers d’aquells que havies d’estirar perquè quedaren forts i tensos. Els seus destins educatius van des de La Torre a les Mores de Ludiente (a la província de Castelló), passant per Arjona ( a la província de Terol no com a mestre sinó durant la guerra), a les Llometes, a Benassal, l’any 1952 és quan arriba a Sollana, fins el 1963 que es trasllada a Meliana per finalitzar amb el seu destí a Sant Miquel dels Reis.

El seu període educatiu té lloc durant la República, la Guerra Civil, la postguerra i fins i tot hi arriba a la democràcia, no obstant això, la seua capacitat educativa, va saber travessar les fronteres polítiques, socials, lingüístiques, econòmiques i fins i tot familiars, anteposant moltes vegades la seua estima per l’ensenyament i les seues aficions a l’economia familiar.

El seu treball educatiu navega en una societat política plagada de guerres, de postguerres, amb carismes republicans, amb corregudes armamentístiques i en una carrera europea que desencadenà en la Segona Guerra Mundial.

Tot açò portà entre altres la conseqüència de ser represaliat per la dictadura franquista, la qual el va mantenir un temps allunyat de l’ensenyament i de l’escola.

El seu oficia era l’ensenyament i en aquesta tasca invertia més de deu hores diàries. El seu mestratge era la capacitat que tenia per submergir-se en el dia a dia de l’ensenyament. La seua primícia era estimar l’ensenyança, tindre vocació, l’aprenentatge no tenia perquè ser avorrit ni molt menys monòton. Per a ell tot era bo sempre que servira per ensenyar, sempre que es tractara d’aprendre, Les seues creences educatives, l’obligaven a fer-se entendre per poder educar, formar i ensenyar.

El seu pensament semblava no tindre fronteres mentals i per a ell, el major enemic de l’aprenentatge era la desídia i el desinterès. Recorde que ell sempre ens deia (quan estudiàvem batxiller) que el més fàcil era suspendre o aprovar, i que realment el difícil era ensenyar allò que els mestres volien transmetre als alumnes.

Un dels seus grans objectius era saber que els seus alumnes havien arribat més enllà del que ell havia aconseguit. De vegades recollia paraules, textos, errades o escrits dolents als exàmens o als quaderns per tal de fer-los com exemples del que no s’havia de fer. Per formar els alumnes se n’aprofitava de tot el que estava al seu abast: el joc, la família, els tebeos i fins i tot la ràdio i el diari, mitjans que sempre sabia utilitzar amb encert. Al mateix temps era molt exigent en el treball dels deixebles, encara ara recorde com escampava les fitxes dels alumnes per damunt la taula i anava descomptant puntuació segons les errades que cadascú tenia. Sempre ens deia que nosaltres érem molt bons, que en principi tots teníem un 10 i que a partir d’ací aniria descomptant-nos. Les seues exigències i el seu temperament a l’ensenyament no el feia dubtar davant la possibilitat de captar l’atenció de qualsevol alumne, encara que fóra mitjançant el desplaçament aeri d’alguna pinya de la magnòlia del patí que tenia vora l’estufa. I això que sempre l’enviava a algun que altre angelet i sempre en el nom del nostre Senyor.

Per a ell, l’ensenyament calia que anara paral·lel a la vida quotidiana, a la vida reial, i s’esforçava per connectar amb els interessos dels pares que eren també els dels alumnes, no utilitzava unes matemàtiques fictícies sinó reals i ben reals, preguntava els llauradors a com anava el jornal, a com es pagava aquest o aquell producte; tot per reflectir la realitat en els problemes de matemàtiques, que semblaren el més reals possibles i que els alumnes estigueren involucrats en la societat del moment, la que els havia tocat viure, a més, era un mestre de portes obertes, acompanyava els alumnes per la marjal i per l’Albufera i era partidari d’educar en plena natura.

No voldria finalment acabar, sense dir d’ell que no calia confondre la seua erudició literària amb la saviesa. D. Manuel Llorens era un savi, el qual va fugir de l’erudició amb els seus poemes i el seu ensenyament, submergit en l’anonimat dels pobles i en escoles oblidades en plena natura.

Ell reconeixia estar satisfet del seu deure i pensava que alguna cosa hauria fet de positiu en la vida si amb un ofici tan desagraït, com ho és el magisteri, va rebre tantes compensacions d’amistat i efecte. Cal fer pública com no, la seua empremta deixada a tots nosaltres que tinguérem la sor de tenir-lo com a mestre.

I, com anècdota curiosa, com ell diria, també jo vaig començar com a mestre a La Torre, he passat per més de cinc pobles, m’he casat amb una alumna i també m’agrada un poc la poesia. Mai crec que poguera trobar D. Manuel un alumne més fidel.

I si el seu pseudònim va ser El mestre de les Llometes, sense desmerèixer la seua labor tant educativa com poètica, jo acabaria dient tan sols allò que crec que més li agradaria: per a mi ha estat, és i seguira sent per sempre UN MESTRE, UN GRAN MESTRE.

Parlament de Joan Lluis Senon Vila. Quart aniversari col.lectiu ullal

|

FRANCESC MANUEL LLORENS, EL POETA

Després d’una primera aproximació a la producció poètica de Francesc Manuel Llorens, el que voldria en el meu parlament és comentar un poc el que m’ha suggerit la seua poesia, així com també parlar de l’època i del context històric que li tocà viure.

F. Manuel Llorens Ferri, és un personatge que jo desconeixia fins fa ben poc, tot i haver llegit algun dels seus poemes en algun programa de festes locals, i una de les meues intencions en el present parlament seria, a més del ja exposat, comentar un poc els perquès d’aquest home: per què es dedicà a la poesia, per què dedicà tantes hores de la seua vida a llegir i escriure quan tenia una vida tan plena d’altres coses: família, treball... en definitiva el perquè de la seua passió per la poesia.

La primera sorpresa que em vaig portar és que un home que tinguera una obra tan vasta, tan gran, (més de cent cinquanta poemes, la majoria d’ells encara inèdits) no tinguera quasi res publicat; només ens han arribat alguns poemes apareguts en publicacions locals a més del seu poemari SIMFONIA EN SOL MAJOR DEL MAR MENOR i em sorprenia vertaderament perquè en realitat, la vocació d’un poeta, no és escriure per a sí mateix, sinó perquè la gent conega les seues inquietuds, els seus sentiments.

La veritat és que li va tocar viure un moment molt difícil el qual dificultà que la seua poesia tinguera una difusió adequada, els seus companys de generació, la generació de Carles Salvador, de Francesc Almela i Vives tenien tots uns 10 o 20 anys més que ell, (Carles Salvador naixia l’any 1893 i Manuel Llorens el 1912), mentre que la generació següent, la de Vicent Andrés Estellés i el propi Joan Fuster són ja tots dos de 1925. Manuel Llorens es troba en una època frontissa entre la preguerra i la postguerra, ni li va donar temps a publicar abans de la guerra com els altres poetes de la generació de 1930 i, quan va passar la guerra i es va reprendre novament la producció poètica en llengua autòctona, a ell li pillà amb el peu canviat: lluny de València, primer a les Llometes, a Benassal i després a Sollana.

Hui en dia quan existeixen tan mitjans que fan que la comunicació siga rapidíssima i sense fronteres: telèfon, mòbils, internet, correus electrònics, ens resulta molt difícil entendre l’aïllament en què M. Llorens es trobava treballant als masos de Benassal respecte els cercles literaris del moment ubicats tots a la ciutat de València. Aquest fet estic segur que seria un factor a tindre en compte a l’hora d’intentar explicar la manca de publicació de la seua obra.

En tot cas, a pesar de ser més jove, és membre clar de la generació poètica de 1930, de la qual formen part tot una sèrie de poetes (també narradors i dramaturgs, però especialment poetes) que comencen a publicar a finals dels anys 20 i especialment durant els anys 30 del segle passat i que veuen tallada la seua producció poètica per culpa de la guerra civil. Quines són les característiques d’aquesta generació? La primera i fonamental, comuna a tots, és el seu valencianisme; són tots gent que, després d’unes generacions que intentaren recuperar el valencià sense massa èxit, són, repetim, els que es llancen de debò a intentar aconseguir que el valencià arribe a una situació de normalitat. És la generació que aconsegueix un consens per una normativa ortogràfica, (les normes ortogràfiques de Castelló de 1932, impulsades per Carles Salvador, amic de Manuel Llorens), és la generació que introdueix per primera vegada el valencià a l’escola, Carles Salvador muntà uns cursets per correspondència l’any 1934 i aquell mateix any es matriculen vora tres-cents mestres, un d’ells segur que seria F. Manuel Llorens. És també la generació que comença a crear associacions culturals com l’Institut d’Estudis Valencians i el Centre de Cultura Valenciana, comencen a editar-se revistes d’una gran altura com Taula de les Lletres Valencianes o La República de les Lletres, etc.

És també sorprenent i digne de menció, parlant del consens normatiu aconseguit l’any 1932 a Castelló, que els primers poemes que ens han arribat de Manuel Llorens corresponents a l’any 1941, estan escrits en un valencià correctíssim, sense faltes d’ortografia, sense castellanismes i amb una pulcritud realment impressionant, quan autors que són molt més coneguts, en aquell moment escrivien, com a mínim des del punt de vista lingüístic, molt pitjor.

Hem dit abans que és la generació que introdueix el valencià a l’escola, això sí, d’una manera totalment voluntària (la República no va arribar a fer cooficials les dues llengües) i no sols això sinó que també introdueixen nous mètodes pedagògics, com el de Freinet, que fan que els seus alumnes elaboren els propis llibres de text possibilitant també la creació de revistes escolars, cosa que hui en dia trobem tan normal però que en aquella època era tan difícil de fer, car no hi havien fotocopiadores, multicopistes, etc. s’introdueixen les primeres impremtes escolars, les populars coques de gelatina que servien per imprimir, elements bàsics i rutinaris antecedents de les actuals fotocopiadores, utilitzades per tants i tants mestres durant un grapat d’anys abans de generalitzar-se i fer-se populars les noves tecnologies.

Els anys trenta va ser una època de gran ebullició cultural, es crea per primera volta la Fira del Llibre, s’instaura el dia del llibre (triant-se com a data la mort de Cervantes que coincidia amb la de Shakespeare, el dia de sant Jordi), es publiquen molts llibres en valencià, són també uns anys en què es produeix un fet que pense que és cabdal i que possiblement no se li ha donat la suficient transcendència, i és el fet simbòlic que, per primera volta, entra a l’Ajuntament de València un alcalde, Manuel Gisbert que és el primer alcalde de València que fa un discurs íntegrament en valencià en el moment de prendre possessió i que utilitza sempre sistemàticament el valencià en totes les seues intervencions públiques; a pesar d’això és un personatge pràcticament desconegut.

Amb totes aquestes circumstàncies contextuals, podríem dir que a finals dels anys trenta, la literatura valenciana estava ben encarrilada de cara al futur, fonamentant-se com estava un dels primers projectes d’Estatut d’Autonomia paralitzat per la guerra que en cas de no haver-se produït, València haguera tingut un estatut d’autonomia abans que el País Basc, que el va obtindre durant la guerra civil.

Una de les coses que em va sorprendre molt de F. Manuel Llorens en descobrir-lo i que ja he comentat anteriorment, és la gran correcció lingüística dels seus versos, la qual cosa és fruit, evidentment, de l’aprovació de les normes de Castelló de 1932, però aquelles normes tingueren una repercussió bastant lenta, passaren molts anys fins que tot el món començara a utilitzar-les d’una manera sistemàtica. L’any 1956 Joan Fuster va fer una antologia de la poesia valenciana, en la que D. Manuel no està, evidentment perquè no era conegut, no havia publicat, i ell mateix denuncia que molts dels autors que arreplega escriuen encara amb moltes incorreccions, no ortogràfiques però si morfològiques: diftongs a la castellana, rimes falses (e/o tancades amb e/o obertes), etc.. Doncs bé una de les coses que m’ha sorprès de D. Manuel és que precisament, no hi ha pràcticament cap mal versificació, els versos estan comptats de manera milimètrica sense cap error, les rimes són absolutament perfectes i sobretot que hi ha una absència total de castellanismes i de vulgarismes, potser se li n’escape algun però en una producció d’aproximadament 160 poemes no són gens significants. Bé, aleshores, d’on prové eixa correcció ortogràfica, eixe domini de la llengua? D’una banda de la lectura, sens dubte!, però sobretot d’una llengua viva, que ell estudiava, que anotava i que després ell pregonava a través de la seua poesia. En un llibreteta s’anotava, no només les paraules, sinó també el seu significat i en quins casos s’utilitzava, per això mateix, tenia eixa pulcritud a l’hora d’escriure, de trobar sempre en cada moment la paraula exacta, el mot just.

Manuel Llorens és molt conscient de la responsabilitat que té com a escriptor perquè ell està modelant el llenguatge que haurà d’utilitzar la gent quan el valencià estiga normalitzat. Carles Salvador es pronunciava de la següent manera en el discurs que pronuncià el 9 de gener de 1936 amb motiu de sessió inaugural del Centre de Cultura Valenciana:

“L’obra de depuració d’una llengua com la nostra, caiguda totalment en l’abjecció sobretot en el nucli urbà de la ciutat i en els fulls impressos, no era, no és i no serà d’una generació ni de dues.
La llengua viva ha d’incorporar-se al corrent literari. En aquest aspecte, l’escriptor té una gran tasca a fer i una gran responsabilitat. El parlar valencià escampat en les comarques valencianes posseeix un llistat de mots que en un lloc són vius i en altres llocs, no. Una paraula és viva, per exemple a la Marina i és desconeguda al Maestrat. I al contrari. Les tals paraules poden entrar en el llenguatge literari i cal que els escriptors les hi posen. Però compte amb les tals paraules. Cal sospesar-les, mirar-les, estudiar-les; cal vore en quin o en quins sentits les usa el poble, si estan desfigurades, com ho les pronuncia, quina ortografia els correspon..... I amb el tacte degut cal incloure-la en la literatura elevant la paraula, dignificant-la, fent-li possible una vida més llarga, més perdurable. Però transcrivint-la de qualsevol manera, usant-la malament, en comptes de beneficiar la llengua, d’enriquir l’idioma escrit, l’empitjorarem, i aquell mot que tenia una funció a complir en llavis, escassos si es vol, del poble, haurà anat a perdre’s en un volum, entre un munt de paraules i res no tindrà i res no valdrà ni per al lector ni per a la cultura..............
Per a redreçar l’idioma, per a donar-li unitat i fer-lo eficient a la cultura, cal que tinga una sola morfologia i una sola sintaxi. Sense una sintaxi única i sense una morfologia única, tot idioma es desballesta, es descompon i es fracciona en dialectes no solament parlats, sinó escrits. Nosaltres, senyors, no hem d’augmentar aquest mal que ja patix el nostre parlar, sinó que hom d’alliberar-lo de la fragmentació i hem d’elevar-lo a l’aptesa de llengua nacional”

Jo crec que exactament açò és el que pretén Manuel Llorens en la seua poesia, prendre una paraula d’ací, una altra d’allà, col·locar-les juntes i anar construint una llengua que és la que en aquests moments està ensenyant-se a l’escola. En tot cas hi ha una cosa que està clara i és que en ell, el fet de triar el valencià com a llengua d’expressió en la seua poesia, no era una cosa casual, era una elecció volguda, una opció política ferma, decidida, com ho era també en tots els escriptors d’aquesta època i ho deixa ben clar en moltes de les seues poesies, especialment en dues que expliquen precisament perquè escriu en valencià i quina és la seua posició al respecte:


PER QUÈ ESCRIC EN VALENCIÀ?

Oh, bon amic, ¿i tu ets qui em pregunta
perquè aquests versos faig en nostra llengua?
Preguntares abans per què la rosa
en obrir el capoll perfuma l’aire
i esbargeix sa flairor continuada
del matí a la vesprada, tot el dia?

Preguntes a l’ocell en primavera
perquè refila i canta i fa son niu
on restarà la dolça companyona
que als plomissols caliu i amor darà?

Al sol preguntes tu perquè s’aixeca
quotidianament donant sa llum
alegrant valls i plans, turons i cims
fent marxa triomfal pel cel immens?

Mai no ho sabran! Ho troben natural!

I vols que sàpia jo perquè els poemes
que escric, tots van en dolç valencià?
Tampoc mai no ho sabré! Però et diria
que ho trobe natural i necessari
sabent com sé que a València sóc nat,
i que ma mare era valenciana
i en esta bella parla em va alletar!

(2 de juliol de 1950)

PER QUÈ CANVIAR DE PARLA?

Tornes a dir-me que escriga en altra llengua
donant-me unes raons que a mi no em plauen.
Si les arrels les tinc clavades a la terra
¿com vols que jo trasplante el tronc i branques?

Del meus País trascole la substància viva
i la faig mots que plasme en novells versos.
Aquest gros tronc que seny i parla extrau
la saba li procure sens moure mai el pèndol.

Ara i ací. No caben ni febles transaccions.
De la Marina ens ve nostra semença
que m’engendrà en terra suecana..
De turons i marjals una barreja.

No tornes a insistir. No em cap vanar-me
ni canviar les eines que ma parla empra.
Si allò que faig no ho val ¿a què posar-ho
esclau larvat d’una forana llengua.

Però si val o no, deixa’m la pròpia parla
per expressar els meus anhels de viure.
El meu cap vol estar ben alt, sens ajupir-se,
que estic ja fart, molt fart, d’emprar una altra.

(15 de febrer de1954)


Curiosament Manuel Llorens utilitza els mateixos arguments que el poeta català, Bonaventura Carles Aribau l’any 1873 en una de les seues composicions: la terra, el país, la família, els pares, (en parlar de la Marina i de Sueca, Llorens es refereix a son pare i a sa mare),i evidentment també la llengua, i aquesta mateixa és la situació concreta en què es troba el poeta, cansat d’utilitzar una llengua que no és la pròpia, ja que la llengua vehicular de l’ensenyament en eixos moments era el castellà, per força, per obligació, i açò mateix dóna peu per parlar del que va significar la guerra civil i la postguerra, tant per a ell com per a tota la gent que compartia la mateixa filosofia.

La veritat és que la postguerra va trencar tot el procés que s’havia aconseguit anteriorment en quant a recuperació del valencià i de la cultura valenciana, és un període crític per a la nostra cultura i, especialment, per a la nostra llengua, és la impossibilitat de continuar amb eixa represa que s’havia produït en els anys trenta. El nou sistema polític aspirava a un unitarisme absolut, que prenia com a model la Itàlia feixista o la Alemanya nazi, una societat que era radicalment diferent a aquella societat diversa, políticament democràtica i liberal que havia significat la República, una societat d’un suposat apoliticisme, recordem una frase molt famosa de Franco que aconsellant un ministre li deia “Haga usted como yo no se meta en política”. El nou franquisme intentà establir una nació completament unitària, en què destorbava tot allò que no confluira en el concepte que es tenia d’Espanya una “unidad de destino en lo universal” segons José Antonio i de fet, tots aquells aspectes de la història d’Espanya que s’apartaven una miqueta d’eixe camí que conduïa cap a la unitat, eren cada vegada més marginats, desaparegueren dels llibres de text, no estaven en els llibres d’història i només apareixien fites i punts per arribar a eixa unitat.

Aquesta manipulació conscient i temàtica de la història, no es va produir únicament a l’escola, sinó que també es va produir en la vida diària. S’ha parlat molt que la persecució i repressió contra la llengua va ser molt més dura a Catalunya i al País Basc que ací, tot i això sí que podem afirmar que ací, al menys, va ser molt més efectiva, en el sentit que es va produir una desvalencianització molt més intensa en les grans ciutats i en els cinturons industrials que rodegen València, Alacant i fins i tot a la mateixa Castelló.

En un primer moment l’actitud va ser de marginació radical del valencià en tots els sentits i, poc a poc, es passà a una segona fase de folclorització lingüística, convertint el valencià en una llengua folclòrica que només servia per parlar de festes, de menjar, del clima, del paisatge, de producció agrícola, mentre que el castellà era la llengua que s’utilitzava per a allò que en aquell moment es considerava l’autèntica cultura: la modernitat, el progrés, l’única llengua capaç d’expressar la realitat cultural complexa mentre que el valencià era la llengua apta par parlar de barraques, falles, l’Albufera i poca cosa més.

Aquesta actitud trenca evidentment amb tot el procés anterior, produint-se, a més, un procés accelerat de substitució lingüística amb l’arribada de la immigració: fins eixe moment tots els immigrants que hi arribaven aprenien a parlar el valencià amb bastant facilitat i és a partir d’aleshores quan arriba una immigració tan massiva, concentrada en uns punts molt concrets fa que pràcticament el valencià hi haja desaparegut de València capital i dels pobles dels voltants.

Altra situació que va patir molt la generació de 1930 és la persecució dels seus personatges més importants, la major part dels mestres, com D. Manuel, foren depurats, Carles Salvador, el seu amic, per exemple, però no solament ell, molts van perdre la seua plaça, Miquel Duran i Tortajada acabà pràcticament la vida en la misèria, Francesc Almela i Vives, en una llibreria de vells, (destí habitual d’alguns lletraferits de l’època), Bernat Ortola se n’anà a Madrid a buscar faena, Maximilià Tous també, Sanchis Guarner va estar desterrat a Mallorca, Enric Soler i Godes, mestre que exercí a Benifaió durant molt de temps també se n’hagué d’anar, per no parlar de tots els que marxaren a l’estranger. Va ser una autèntica convulsió i ell ho expressa d’una manera molt emotiva en un dels poemes que titula Somnis malaurats, en què parla de totes les expectatives que ell tenia i com el fet de la guerra ho tirà tot per terra:


SOMNIS MALAURATS


En temps de calma a la mar
sens tempestes ni perills,
vaig somniar una llar
amb una dona i uns fills.

La casa pensí estigués
voltada de flors i pins
amb una parra en recés
per collir dolços raïms.

Per dintre tota ordenada,
que acollira com un niu;
a l’hivern emblanquinada
i blanca també a l’estiu.

En la dona pensí tant
que el somni, no jo, la féu
en el vestir elegant
com sol ésser tot hereu;

de pura com l’assutzena,
una Verge en lluïssor;
en formes i corbes plena,
Venus per la formosor.

Feinera com no ninguna,
recatada com suspirs;
la cabellera ben bruna
i per sines dos blancs llirs.



Els fills els vaig somniar
submisos i obedients
valencians en parlar,
cristians de sentiments.

De caràcter franc i pla,
treballadors sens pataix
que al País Valencià
és així tot el qui naix.

Més els somnis que tinguí
vingué un mal vent i els desfeu.
Un vent que portà verí
posant el mal de relleu;

que troncà vides amb crits,
esbargint cugula als blats;
que a tots deixà esfereïts
veient ben solts els pecats;

que tancà sota una llosa
els valors i les virtuts ...
.....................................
Malaurat qui en somnis posa
els objectes benvolguts!

(1 d’octubre de 1951)


I a què es dedicaren els valencianistes en la postguerra? Pràcticament a defensar la llengua i a intentar que no es perdera, tot i la dificultat que tenien per publicar. En un moment en què tot estava racionat: el menjar, la beguda, la roba, podeu imaginar com era de difícil publicar llibres i més encara si els llibres eren en valencià; no hi havia revistes, i el contacte entre els escriptors, és fonamentava a través de les tertúlies. Naturalment, D. Manuel quedava molt allunyat d’eixe ambient.

Una cosa que ens podríem preguntar és per què ell, igual que altres escriptors, opten per la poesia especialment i no conreen també altres gèneres literaris? La resposta és ben òbvia, ningú no podia dedicar-se professionalment a la literatura mentre que la poesia, era un gènere que permetia l’autor exercir una professió i a banda, dedicar-se a la poesia, cosa que no es podia fer per exemple amb la narrativa, la qual requeria més hores i dedicació i no estaven els temps per a aquests menesters.

La temàtica de la poesia de D. Manuel Llorens, és semblant a la d’altres poetes de l’època, d’una banda el paisatgisme sentimental, la recreació del paisatge més pròxim al poeta és una de els constants en aquests escriptors. En els cas de D. Manuel, les muntanyes de les Llometes, però també la mar, la llum, etc ... sempre però filtrat a través de la seua personalitat. No obstant això, és aquesta una poesia que li costà de fer; quan arriba a les Llometes, sembla que no li feia massa gràcia l’ambient tancat de la gent dels Ports, ell que estava acostumat a l’ambient social de València trobà difícil la integració en aquell món de serres i turons. Un dels seus poemes Simfonia en gris, així ens ho manifesta:



SIMFONIA EN GRIS


Aquesta tarda tristona
tot és gris: la pluja, el cel,
els masos, el camp, i tot,
fins els nostres pensaments.
Sols un xiquet desentona
la simfonia del temps
perquè en tant que l’aigua malla
en continu xapoteig,
ell botant per les bassetes
endreça un joc rialler.
Més que joc és un insult
del xiquet als elements.
Però l’aigua segueix lenta
son treball i son descens
i els finestrals ploren, ploren
al sol que s’està ponent.
Tot un dia de tristor
amb els silencis dolents
que fan pensar en amics
que a la capital es té;

En terres on hi ha més vida
encara que es visca menys.
On la vida sembla un rusc
per extraure tan sols mel.
Mentre l’aigua va traçant
rieres i soles novells
i com caragol humà
passege el meu aposent
sense en tota la jornada
de sol i cel saber res.
(El xiquet que abans botava
ha finit aquell joc seu).
Plou per el mas de Centelles,
pel Riu dels Arbres també
i cau un ruixim pels masos
de Felip i del Teulé.
Al prop i al lluny, gran silenci. Ni una esquella ni unes veus.
No res, no res. Ni remor,
a l’escola, de xiquets.

Tan sols la lleu brunzidera
de la pluja que sens vent
va relliscant, suau i dòcil,
per terra, vidres, parets...
Gran silenci de redona
del pentagrama del temps.
Últims compassos del dia
que se’n va pel occident.
I segueix veient-se gris
la terra, els turons, el cel,
els mobles, els llibres... Tot
el que veig amb torbament.

Simfonia en gris ressona
sense instrumental de vent
per escoltar-la sols hòmens
que tinguen gris el cervell.

(18 d’octubre de 1942)

Aquesta primera animadversió cap a l’estat d’aïllament al bell mig de la muntanya canvia, i poc a poc, aquell paisatge va agradant-li cada vegada més, fins acabar escrivint poemes en què elogia els paratges muntanyencs dels masos, i si en el poema anterior enyorava la vida social de la ciutat en altres poemes recomana a la mateixa gent que se’n vaja al camp si és que realment volen viure en pau, quietud i on més es pot comprovar l’obra del creador que és una de les coses que a ell més el seduí.

D’altra banda cultivà també la temàtica popular, molt influïda, sobretot, per un autor català Josep Maria Segarra, però també per altres autors castellans i valencians: Cançó de l’home (1951), Cançó de la dona (1951), Correbous (1942) ,La fadrina del somrís (1951) ,etc, en què parla de temes populars i tradicionals.

Altre dels temes que es reflecteixen en la seua obra és la poesia social, abans que es posara de moda allà pels anys cinquanta, així com també té molta poesia patriòtica: No tinc pàtria (1941), Per què escric en valencià? (1950) , Per què canviar de parla? (1954), o fins i tot algunes poesies en què es combina la temàtica religiosa amb la patriòtica: Anhels d’ésser (1942) o Les dotze batallades de cap d’any,(1942) en les quals fa un prec al nostre senyor (a través de Jesús o al mateix Déu) per la llengua i pel país entre altres coses més:


ANHELS D’ÉSSER

Dolç Jesuset, jo vull una Pàtria!
Dolç Jesuset, i en ella volar!
Dolç Jesuset, voguera ser nàuxer
la mar solcant!
Córrer les terres del món
sense la meua oblidar.
Véncer turcs, grecs, infidels,
per terra i mar!
Dolç Jesuset, volguera constància
per lluitar sense descans
i fer que la meua terra
cresca ben gran.
Dolç Jesús, fes que renasca
nostre País ben alt.
Ajuda’m a aconseguir-ho
Tu que pots tant!

(4 de desembre de 1942)


LES DOTZE BATALLADES DE CAP D’ANY

(Fragment)
......................
Fes més, Senyor, Tu que pots.
Ho demana un ser humà.
Que arribe per aquest món
eixa desitjada Pau!

Per les dotze batallades
que el rellotge va a donar
dotze precs a Déu endrece
per si em vol acontentar!

TAN!
Per l’esdevenir del fill!
TAN!
Per la dona i per la llar!
TAN!
Per la salut de mos pares!
TAN!
I per la de tants i tants!
TAN!
Per la Llibertat d’Espanya!
TAN!
Pel País Valencià!
TAN!
Perquè renasca la llengua!
TAN!
Perquè hi haja més caritat!
TAN!
Perquè el treball mai no falte!
TAN!
Perquè haja Amor i haja Pau!
TAN!
Perquè la justícia regne!
TAN!
Per un món molt més humà!
............................




Un tema preferent també en la seua poesia és l’amor en totes les seues vessants, l’amor conjugal, l’amor als fills, l’amor a les persones, l’amor als xiquets, als seus deixebles... la veritat és que apareixen molts xiquets en la seua poesia i moltes voltes, la visió que té de les coses és a través dels ulls d’un xiquet, la qual cosa demostra el seu amor a la docència.

Curiosament, hi ha també alguns poemes de temàtica eròtica concentren preferentment però no únicament en el poemari SIMFONIA EN SOL MAJOR DEL MAR MENOR, és l’època en què es troba al Mar Menor, el moment de l’arribada del turisme, quan venen a Espanya estrangeres que exposen els cossos al sol i el poeta es recrea parlant de les cuixes, dels pits i d’altres parts del cos. Aquesta poesia té molt de contacte amb la poesia de Vicent Andrés Estellés.

Finalment té també uns quants poemes preciosos dedicats a l’amistat, valor que tenia en molta consideració i que ho posa de manifest al llarg de la seua vida, tant en les seues relacions socials com a través de la seua correspondència i que queda reflectit en molts dels seus poemes, en un d’ells vora la mar (del poemari Simfonia en sol major), diu “vora la mar retinc els meus deixebles / pels llargs lligams dels fulls i de l’escriure ....”

Però la poesia que més expressa la seua personalitat, segons el meu paréixer, és la poesia religiosa, tema que cultivà moltíssim, dins de la qual podem encabir poemes dedicats a festivitats religioses: Ascensió benassalenca (1942), Vespra de Reis (1949) a sants populars La campana de Sant Roc (1941), A la Verge del Carme (1951), Endreça, lloança i prec ( dedicada a Sant Vicent, 1951),... però la poesia religiosa que jo voldria destacar és la eucarística, de molta més profunditat i que escriu principalment amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona del 27 de Maig a l’1 de juny de 1952. Doncs bé, aquest congrés va significar un punt d’inflexió dins del franquisme en què es donava fi a l’etapa més dura de la postguerra i amb el que es pretenia donar una visió nova d’Espanya, una projecció exterior de tranquil·litat i estabilitat. Barcelona va ser la ciutat escollida on es traslladaren un munt de personalitats religioses entre cardenals, bisbes i arquebisbes de diferents països del món i es volgué que Barcelona fora la nova cara de l’Espanya franquista. El congrés significà un punt d’obertura molt gran per al règim, de fet a Barcelona es publiquen per primera volta moltes revistes i llibres religiosos en català, i fins i tot de l’himne del congrés, poema original de José Mª Pemán, es va fer una versió en català, es va gravar en disc i es va emetre per la radio a Barcelona, la qual cosa en eixos moment de l’etapa franquista era una absoluta novetat.

A hores d’ara desconec si hi va assistir o no al congrés, el que si que sabem és que el va marcar molt perquè li dedicà un poemari format per catorze composicions. A banda, al marge del llibre, té moltes poesies de tema eucarístic, en les quals es pregunta quin és el lloc de l’home en el món i troba que la resposta a eixa insistència està en la .....? D’entre aquests poemes destacaríem els següents:

SI RES NO TINC NI VALC....

Si res no tinc ni valc de què em glorie?
Si Vós sou Tot per què vos abandone?
Per què cresc en el mal i en ell porfie
sense que cap raó seguir-lo abone?

Si del No-Res sóc part, cèl·lula vana
del macrocosmos viu girant inútil!,
a què la meua còrpora s’ufana
en els plaers, desferres d’allò fútil?

Sóc el més vil, el més despreciable
de tots els sers que al món vàreu crear
i vanitós, molt ert, vaig miserable
dels vicis roda fent per a mostrar.

Malgrat açò veniu a visitar-me
convertint el No-Res en un Palau;
miracle gran d’Amor per honorar-me
i que sovint no pree com s’escau.

Mes jo us promet, Senyor, canvi de vida
i humiliar l’orgull que em causa el mal;
de les virtuts seguir senda abscondida
que em porte a Vós que sou el meu Casal.

(Poema X del poemari EUCARÍSTIQUES)

En aquest poema l’autor es considera no res, característica habitual de la poesia mística i també de la poesia religiosa actual en què reconeix el mal en la seua persona i d’açò se’n sent culpable.

Finalment i per acabar ja aquesta aproximació al poeta i la poesia llorensiana, mostrarem una composició en què, tot i parlar en tercera persona, pense que es refereix al mateix autor:


EL VIANANT SOLITARI

Lent un home passeja solitari
vora la mar.
Les mans creua – damunt una de l’altra –
al darrer seu.
Avança rítmic, isòcron, sense pressa,
isolat dels demés.
Portant sos pensaments un nou Atlant
ara pareix.
Prop i lluny estan d’ell, abans i sempre,
el cos i el seny.
Barreja inexhaurible
d’un mateix vas.
I sembla
que una lluita tenaç comporta l’home.
Avança lentament
en tant que resten aliens a esta tragèdia
tots els demés.
Per les escletxes de sa testa cauen
a dolls sos pensaments.
I allí, dessús l’arena, estesos,
fills de parturició, dolenta sempre
jauen òrfans de pau.
Qui el cervell tinga buit pot replegar-los
i no agrair-ho
esgrunant, un per un, els que convinga.
........................................................
L’home, vora la mar, camina amb lentitud.


(Poema XXXVII del poemari SIMFONIA EN SOL MAJOR DEL MAR MENOR)

Només em queda per dir que la poesia de F. Manuel Llorens m’ha resultat una poesia magnífica. És una llàstima que no tinga més difusió perquè és a més una poesia molt assequible, molt popular, molt agradosa i molt viva i aquest homenatge que ha fet hui el Col·lectiu Ullal de Sollana a Manuel Llorens, el mestre poeta de les Llometes, és un bon punt de partida.

 

©2009 Col·lectiu Ullal de Sollana | Template Blue by TNB